Ens han programat per pensar que podem assolir-ho tot, que no hi ha límits, que la felicitat és una elecció personal i la positivitat, una obligació constant. Però, què passa si aquesta mateixa filosofia de vida, aquesta pressió invisible per ser la nostra «millor versió», és precisament el que ens està emmalaltint? I si el problema no és la nostra capacitat, sinó el sistema que ens empeny a un rendiment incessant?
Aquesta és la pregunta incòmoda que un filòsof sud-coreà amb una lucidesa aclaparadora ha posat sobre la taula, i la seva resposta està sacsejant els fonaments del que creiem saber sobre el benestar mental. Prepareu-vos, perquè el que ens explica Byung-Chul Han canviarà per sempre la vostra percepció de la depressió i l’ansietat en el món actual.
Byung-Chul Han, filòsof de renom internacional, ens llança una advertència clara i contundent: “La depressió és la malaltia d’una societat que pateix d’excessiva positivitat.” Aquesta frase, que ressona amb una veritat gairebé profètica, desvela el darrere d’una de les crisis de salut mental més greus del nostre temps. Ens trobem davant una humanitat lliurant una guerra contra si mateixa, on el camp de batalla és la nostra pròpia ment.
La trampa de la felicitat obligatòria
Byung-Chul Han, nascut a Corea del Sud el 1959, un país on la cultura del rendiment i les exigències implacables del capitalisme tecnològic han disparat les taxes de suïcidi fins a cotes alarmants, ha viscut en primera persona aquesta realitat. Va estudiar filosofia, literatura i teologia a Alemanya, i ara imparteix docència a la Universitat de les Arts de Berlín, des d’on analitza amb una perspicàcia única els mals de la nostra era.
El seu assaig més cèlebre, La societat del cansament, ja va posar el focus en l’augment preocupant dels casos de depressió, anomenant-la “la malaltia dels temps”. Han argumenta que la pressió constant per rendir, superar-se i mantenir-se sempre en un estat de positivitat pot transformar l’autoexigència en una font inesgotable d’esgotament, ansietat i un malestar profund que s’arrelarà en cada fibra del nostre ser. (Sí, nosaltres també sentim un calfred en llegir-ho).
Aquest fenomen és un dels grans secrets amagats darrere del nostre dia a dia. Si abans els límits i les prohibicions venien imposats per una autoritat externa, avui dia, aquesta pressió s’ha desplaçat cap a l’individu. Hem passat de ser una societat disciplinària, amb prohibicions i càstigs, a una societat de rendiment, on el mandat és “Tu pots” i “Res és impossible”.
Aquesta pressió interna per ser sempre millor, per assolir-ho tot, és un enemic silenciós. No et sents capaç d’aconseguir alguna cosa? No és un problema del sistema, ets tu. Aquesta és la gran mentida.
Els missatges motivacionals, omnipresents a les nostres pantalles, que exalcen el poder individual per aconseguir qualsevol objectiu o assolir una versió millor de nosaltres mateixos, no fan més que alimentar una dinàmica perillosa. Cada persona s’autoexigeix més i més, sense treva, en una cursa sense final que no sabem com aturar. I la trampa és perfecta: no hi ha un “altre” a qui culpar, només la nostra “manca de voluntat”.
Quan la autoexigència es torna en contra nostre
La crítica de Byung-Chul Han posa la lupa en la nostra salut mental dins d’una reflexió molt més àmplia sobre la societat contemporània. Quan les expectatives inabastables no es compleixen, el fracàs ja no s’atribueix a condicionants externs, com ara la sort o les circumstàncies, sinó que es converteix en un retret intern. Ens sentim culpables, inútils, amb una sensació d’error permanent.
L’obligació de rendir, progressar, sentir-se bé i assolir objectius de manera permanent pot desembocar en una batalla interior intensa i molt esgotadora. Aquesta autoexigència, segons el filòsof, és clau per entendre per què el cansament crònic i la depressió ocupen un lloc tan central en la seva anàlisi de la vida moderna. És la solució, o més aviat, la falsa promesa, que ens enfonsa.
Byung-Chul Han explica amb una claredat inquietant: “La queixa d’un individu depressiu, ‘res és possible’, només pot ocórrer en una societat que pensa que ‘res és impossible’.” Aquí hi ha el quid de la qüestió, el truc que desvela la veritat més oculta. L’imperatiu del “tu pots amb tot” es transforma en una forma destructiva d’autoexigència que ens mena directament a l’esgotament.
En eliminar els límits del que és possible, el sistema converteix qualsevol fracàs personal en una responsabilitat individual ineludible. Això genera sentiments de culpa profunds, ansietat constant i, finalment, la depressió. La validació que busquem a través del rendiment no arriba mai, perquè sempre hi ha un nou objectiu, una nova “millora” per aconseguir. El sistema ens vol actius i optimistes, costi el que costi.
El llegat de Byung-Chul Han: un crit d’alerta global
La perspectiva de Han és imprescindible per a qualsevol que vulgui entendre les arrels de la crisi de salut mental que ens envolta. No es tracta d’una anècdota personal, sinó d’un fenomen viral que s’estén silenciosament per totes les capes de la nostra societat. La seva obra ens convida a qüestionar la positivitat tòxica i la cultura del rendiment com a dogmes inqüestionables.
Les seves idees, plasmades en frases concises i simples, sovint comparades amb aforismes, capturen l’atenció per la seva mirada crítica i molt detallista sobre el present. Ens alerta que estem tan ocupats intentant ser “felices” i “productives” que oblidem la nostra pròpia humanitat, la nostra necessitat de pausa, de reflexió i, de vegades, de no fer res.
El filòsof ens insta a mirar més enllà dels missatges superficials de “fes-ho tu mateix” i a reconèixer les estructures socials que ens empenyen a l’autoexplotació. És un convit a la desobediència, no contra una autoritat externa, sinó contra la tirania de la nostra pròpia ment, que ha interioritzat els mandats del sistema.
Byung-Chul Han ens ofereix una lent per reinterpretar el nostre cansament, la nostra tristesa i la nostra ansietat. No són signes de debilitat personal, sinó símptomes d’una societat malalta de positivitat. Entendre això és el primer pas per alliberar-nos d’una pressió que, fins ara, crèiem que era només nostra. No creus que ja és hora de deixar de culpar-nos per tot?
