La paternitat és, per a moltes de nosaltres, el gran somni. Una promesa de plenitud, una extensió del nostre llegat. Però darrere d’aquesta imatge idíl·lica, un dubte latent creix en el cor de la societat, especialment en un món que sembla cada cop més incert. Hi ha realment espai per a la innocència en un escenari tan complex, o estem a punt de descobrir una veritat incòmoda?
Aquesta pregunta, que moltes pensem en secret, ha trobat una veu valenta. El filòsof Francesc Torralba, en una recent conversa amb Josef Ajram al pòdcast “Gente sin límites”, ha destapat sense embuts la paradoxa que envolta la decisió de tenir fills. La seva anàlisi no només és profunda, sinó que es converteix en un mirall incòmode per a la nostra generació.
Torralba va ser categòric: “Un fill pot ser motiu infinit de felicitat, però també un motiu infinit de patiment.” Aquesta frase ressona amb una veritat que poques s’atreveixen a pronunciar en veu alta, revelant un costat de la maternitat i la paternitat que la societat sovint prefereix ignorar. L’expert va admetre que alguns pares, de fet, arriben a lamentar-se de la seva decisió, encara que mai no ho diguin.
La veritat oculta de la paternitat moderna
Però, què alimenta aquesta incertesa? El filòsof ens porta al cor del debat. Vivim en un món que ell mateix descriu com a incert i vulnerable, assetjat per forces que escapen al nostre control. Parla del canvi climàtic, de la intel·ligència artificial sense límits i de líders polítics amb una moral qüestionable que semblen més aviat narcisistes compulsius.
Aquest panorama pinta un llenç complex on la pregunta de si és el millor escenari per portar un ésser tan càndid i innocent al món es torna gairebé obligada. (I sí, nosaltres també ens ho hem plantejat més d’una vegada). Torralba, però, també veu el vessant positiu, definint la paternitat com “una benedicció” i “un acte de donació” que ofereix a un altre la possibilitat de gaudir de la vida.
El que Torralba ens posa davant dels ulls és la realitat que ser pares és una inversió a fons perdut, on la recompensa no sempre és tangible ni immediata, però on el creixement personal és infinit.
Aquesta entrega, diu, permet que el fill desenvolupi el seu propi projecte vital. Tot i les dificultats i les contrarietats que puguin sorgir pel camí, el filòsof reconeix la felicitat que pot sorgir quan veus que, gràcies al teu esforç i dedicació, el teu fill avança en la vida. És una font de felicitat infinita, un sentiment que cap altra experiència pot igualar.
Més enllà del Rol d’Amics: límits i Referència
Però la reflexió de Torralba no s’atura en la decisió de ser pares, sinó que s’endinsa en el mateix model de criança. El filòsof és contundent en assenyalar el que considera un error greu: que els pares intentin ser amics dels seus fills. Aquesta tendència, tan popular avui dia, desdibuixa els rols i pot generar confusió.
La relació paternofilial o maternofilial, explica, és d’entrada una relació de responsabilitat. No és simètrica, ni entre dos iguals que decideixen compartir problemes o ajudar-se mútuament. Un pare, o una mare, ha de corregir, premiar, posar límits i, el més important, ser un exemple clar. (I aquí ja estem agafant apunts mentalment, oi?).
Aquesta visió és compartida pel psicòleg Javier de Haro, qui en les seves xarxes socials ha insistit en la necessitat que els pares actuïn com a referents i guies. Admet que la il·lusió de tenir una bona relació amb els fills, de portar-se bé i de compartir-ho tot, és molt temptadora. Però la realitat ens dicta una altra cosa.
De Haro subratlla la importància de posar límits, fins i tot quan als fills no els agradi. Protegir-los implica anticipar perills que ells no veuen i anteposar la seva salut i felicitat a la nostra. No es tracta de ser impopular, sinó de ser el far que il·lumina el seu camí. Aquest és un secret que la saviesa ha sabut sempre, però que la modernitat sembla haver oblidat.
La decisió més gran, davant l’evidència
Així doncs, la reflexió de Francesc Torralba no és només un exercici filosòfic, sinó una crida urgent a la introspecció col·lectiva. Davant la pressió social i les expectatives romàntiques, hem de ser valentes per confrontar les dues cares de la moneda: la felicitat i el patiment. Entendre que la paternitat és una realitat plena de matisos, amb alts i baixos que moltes han silenciat.
Aquesta perspectiva ens obliga a reconsiderar no només el moment de tenir fills, sinó també la manera com els criem, sense por a ser honestes amb nosaltres mateixes. No hi ha una fórmula secreta, però sí una veritat revelada que pot transformar la nostra visió. Després d’aquestes paraules, estem realment preparades per aquesta “inversió a fons perdut”?
