La felicitat, aquella meta inabastable que ens bombardeja a cada instant. Ens diuen que hem de ser feliços, que la vida és una constant recerca d’aquest estat idíl·lic.
Però, i si aquesta mateixa obsessió fos el nostre més gran engany? I si estiguéssim perseguint un miratge que ens esgota, un error que ens impedeix viure plenament?
El reconegut escriptor i divulgador Álex Rovira ho té clar. Segons ell, la constant recerca de la felicitat és la major fal·làcia del nostre temps. Una veritat incòmoda que sacseja els pilars de la nostra societat actual.
La gran fal·làcia: per què viure no és ser feliç
Rovira, en una de les seves conferències per a Aprendemos Juntos 2030 del BBVA, ha desmuntat aquesta creença tan arrelada. La vida, ens diu, no està dissenyada per fer-nos feliços. Aquesta és la gran revelació.
Viure implica abraçar la dificultat, les pèrdues, la frustració. Etapes on la felicitat és, senzillament, inviable. Una visió que contrasta amb el discurs predominant.
La clau no és evitar el dolor, sinó trobar sentit mentre avancem. Mentre superem cada desafiament, cada obstacle que la vida ens posa al davant.
La felicitat, segons Rovira, apareix com a petites oportunitats durant el recorregut. Moments que ens ajuden a sentir que la vida val la pena, fins i tot quan el patiment forma part del nostre dia a dia.
A vegades, cal que ens diguin que no tot és flors i violes. La vida és complexa, i acceptar-ho és el primer pas cap a una pau genuïna.
Els mites clàssics: miralls de la nostra lluita diària
Per il·lustrar la seva tesi, Rovira s’endinsa en la mitologia clàssica. Històries mil·lenàries que continuen sent un mirall de les nostres pròpies experiències humanes.
Sísif, Narcís, Pigmalió, Quiró o l’au Fènix es converteixen en miralls que reflecteixen les nostres lluites diàries. Conflictes que, segons Rovira, encara acompanyen l’ésser humà.
Sísif: el sentit en la repetició
Prenem l’exemple de Sísif, condemnat eternament a empènyer una roca muntanya amunt per veure-la caure i començar de nou. Una tasca repetitiva, aparentment absurda i esgotadora.
Aquest mite no és tan llunyà com sembla. Penseu en buidar la safata d’entrada de correus per trobar-la de nou plena hores després. O en treballar cada mes per afrontar una hipoteca que sembla no acabar mai. (Sí, nosaltres també ens hi sentim identificades).
La solució? No en la desaparició de la pedra, sinó en la nostra relació amb ella. Com interpretava Albert Camus, fins i tot en la repetició podem trobar un altre significat. La pedra no desapareix, però la nostra actitud sí que pot fer-ho.
L’au Fènix: renàixer de les cendres
Un altre mite imprescindible és el de l’au Fènix, que reviu de les seves pròpies cendres. Un símbol ancestral de la nostra capacitat de reconstrucció després de moments devastadors.
Després d’una ruptura sentimental, una pèrdua o un canvi professional, sovint sentim la necessitat de renàixer. De deixar anar el passat per abraçar un nou futur.
El secret rau en reconèixer allò que ha acabat, en lloc d’aferrar-nos a una realitat que ja no existeix. Això és acceptació, no resignació. Una diferència subtil però definitiva.
La resignació implica una retirada davant les circumstàncies; l’acceptació suposa mirar de front allò que no pot modificar-se. Actuar sobre el que està a les nostres mans i acceptar el que escapa al nostre control.
Així com el Fènix travessa les cendres abans de tornar a sorgir, nosaltres necessitem el nostre propi temps per detenir-nos. Per processar el dolor i deixar que la vida torni a obrir-se pas, com els primers brots després d’un incendi forestal.
Quiró: la ferida que ens fa més humans
I no podem oblidar Quiró, el centaure ferit que transforma el seu propi patiment en una major capacitat per comprendre i acompanyar els altres. Un exemple d’empatia i resiliència.
Però Rovira ens dóna una advertència crucial: patir no et fa més savi automàticament. (Sí, nosaltres també vam pensar-ho, però és un error comú). La lucidesa no és un regal del dolor.
Davant algú que pateix, la nostra primera resposta ha de ser escoltar, abans que intentar convèncer-lo que tot anirà bé. Les frases d’ànim buides poden tancar portes, fins i tot si es pronuncien amb la millor intenció.
L’aprenentatge veritable sorgeix quan aquest patiment es pot elaborar i transformar. Un procés lent, sí, però imprescindible per a la saviesa i per comprendre millor el patiment aliè.
Trenca el cicle: la teva nova relació amb la felicitat
Aquesta perspectiva de Rovira és un bàlsam davant la tirania de la positivitat tòxica que ens inunda. Les xarxes socials, els llibres d’autoajuda… tots ens empenyen a una felicitat permanent i irreal.
Una pressió que ens porta a sentir-nos culpables per no estar sempre al màxim. Però és un error voler ser feliç a tota costa, cada segon del nostre dia.
La vida és una muntanya russa d’emocions, amb els seus alts i baixos, i acceptar-ho ens allibera d’una càrrega innecessària. (El nostre cap i el nostre cor ens ho agrairan, i el nostre estalvi energètic també).
És hora de trencar amb aquest cercle viciós. Deixar de buscar la felicitat com un objectiu final i començar a viure-la en els petits moments, en la superació diària. En la capacitat d’adaptar-nos a la vida tal com és, amb les seves llums i les seves ombres.
Entendre aquesta solució que ens proposa Rovira és un pas imprescindible cap a una vida més plena i autèntica. Deixar de perseguir un somni impossible per abraçar la realitat en tota la seva complexitat.
I tu, estàs preparat per qüestionar la teva pròpia definició de felicitat i descobrir el que hi ha més enllà?
