A vegades, la clau de la longevitat i el benestar no es troba en dietes complicades o rutines d’exercici esgotadores. De fet, els secrets més poderosos solen ser els més simples, aquells que la saviesa popular o una vida plena ens revelen gairebé sense voler. Avui, desgranem el ‘modus vivendi’ d’un artista que, amb 71 anys, segueix irradiant una energia i una calma que molts de nosaltres només podem somiar. (I sí, estem parlant d’un autèntic mestre).
Manolo García, la veu inconfusible que ha marcat generacions, no s’amaga darrere de falsos mites. Quan li pregunten pel seu secret per mantenir-se en forma i actiu, la seva resposta és sorprenentment directa. No és el que fa, sinó el que evita fer, el que el manté vital. Una revelació que podria canviar la nostra perspectiva sobre el concepte de “cura personal”.
La revelació d’un estil de vida sense excessos
La seva filosofia és tan rotunda com una de les seves cançons més icòniques. Manolo García, als seus 71 anys, ho té claríssim: «Més que cuidar-me, el que faig és no maltractar-me». Aquesta frase, dita amb la serenitat de qui ha viscut i après, obre una porta a una manera de veure la vida que va més enllà dels tòpics sobre salut i benestar. Ens convida a reflexionar sobre els nostres propis hàbits diaris.
Aquesta declaració no és un eslògan buit. És el reflex d’una vida conscient, allunyada dels excessos que tan sovint consumeixen la nostra energia i ens allunyen de la calma. L’artista ens explica que, per sort per a ell, mai ha tingut problemes en aquest sentit, mantenint-se ferm en el seu «petit món» i trobant en aquesta contenció el seu camí de tranquil·litat. (No hi ha truc de màgia aquí, només pura lògica aplicada).
El sàndvitx de la calma: infància, art i naturalesa
Manolo García no és només un cantant; és un artista polifacètic que recentment ha inaugurat ‘Atizar lumbre interior’, una exposició de pintura i escultura a Sevilla amb més de trenta obres. La seva capacitat de creació constant, des de la música fins a la plàstica, és una mostra de la seva vitalitat i la seva connexió amb el que realment importa. Aquesta mena d’esperit actiu i lliure neix d’arrels profundes que ens ajuden a entendre la seva màxima.
La seva infància va ser clau per forjar aquesta personalitat. Els records de banyar-se a la platja de la Mar Bella al Poblenou de Barcelona, o caminar descalç de nit amb el seu avi per regar l’hort a Férez (Albacete), el van connectar amb la naturalesa i la senzillesa. El seu avi matern li va transmetre una regla d’or: «no facis a ningú el que no t’agradaria que et fessin a tu». Una lliçó de vida que ell aplica amb rigor i que, sens dubte, contribueix a la seva pau interior.
La veritable pau interior no es busca fora, es construeix a dins. Crear els teus propis refugis és un acte de supervivència intel·ligent.
Aquesta infància entre el mar i els horts, juntament amb l’aplicació d’una ètica personal tan bàsica com poderosa, ha conformat un caràcter allunyat de les pressions modernes. El seu equilibri emocional es basa en construir refugis interns, una «parcel·la teva en el món, un petit lloc incorpòri ubicat al teu interior». Aquesta idea d’un espai personal inexpugnable és, per a nosaltres, un autèntic secret per gestionar l’estrès.
Davant el ritme frenètic del dia a dia, Manolo García busca vies d’escapament sanes. Pintar aquarel·les, escriure o llegir es converteixen en la seva solució. Per a ell, la salut mental també consisteix a no desgastar-se en va, acceptant allò que no pot arreglar sol: «No puc patir tant pel que no puc arreglar jo sol». Una lliçó d’humilitat i gestió emocional que ens faria molt bé aplicar en el nostre dia a dia (perquè, admetem-ho, ens capfiquem massa per coses que escapen al nostre control).
Art com a escut: la connexió amb la vida real
En un món cada cop més dominat per les pantalles, l’artista és un ferm crític del consumisme i la velocitat moderna. Ens alerta sobre la dependència dels telèfons mòbils, afirmant que «fins fa poc l’opi del poble era el futbol, ara és la tecnologia». És una advertència que no podem ignorar, especialment quan el nostre temps d’atenció es redueix a cada cop més.
Manolo García contrapone la seva experiència física del món real a la hiperconnexió digital. Amb una contundència que ens convida a la reflexió, assegura que, encara que pugui pecar d’anacrònic, «no canvio un bany al mar o caminar per un bosc per 200.000 missatges de WhatsApp». Aquesta priorització de la connexió genuïna amb l’entorn és un truc senzill, però tremendament efectiu per al benestar.
La creació artística esdevé, en la seva filosofia quotidiana, una eina defensiva contra el soroll del món. «Com no faràs cançons, escriuràs relats o pintaràs quadres? He de defensar-me una miqueta, donar alguna cosa de mi», assenyala. L’art i l’ajuda mútua entre persones són, per a ell, els veritables motors del benestar. Una perspectiva que posa en valor la nostra capacitat innata de crear i connectar, lluny de la passivitat i l’aïllament digital.
Pedalejant cap a una vida plena: el definitiu pla
Mirant cap a un envelliment actiu, Manolo García rebutja la paraula “jubilació”, considerant-la inexistent en el seu món ideal. Per a ell, la vida és un cicle constant de fer coses, de mantenir-se en moviment, tant físicament com mentalment. (És l’exemple perfecte que l’edat és només un número quan l’esperit es manté jove i curiós).
Entre les seves recomanacions per al dia a dia, destaca la importància de no posposar el benestar ni la vida: «No podem deixar la vida per a l’agost, la Setmana Santa i el Nadal». Ens anima a cultivar la paciència, a passar pel món sense molestar i a buscar la felicitat en les petites coses. Un passeig, una conversa amb amics o el simple contacte amb la terra es converteixen en els grans pilars de la seva felicitat. Són valors que el nostre ritme de vida actual, massa sovint, ens fa oblidar.
Aquesta visió és un recordatori potent que el vertader estalvi de salut i energia rau en la senzillesa i la consciència. En lloc de buscar solucions complexes, potser hauríem de començar per revisar allò que ens fa mal, allò que ens maltracta. Com ell mateix resumeix: «sóc un ciclista, sempre pedalejant cap amunt». Un esforç constant, sí, però amb la vista posada en un horitzó de calma i benestar.
Després de llegir això, la pregunta és inevitable: estem nosaltres també pedalejant en la direcció correcta, o ens estem maltractant sense ser-ne conscients?
