Sempre ens han dit que protegir els nostres fills és el més important. Però, i si aquesta obsessió per allunyar-los de qualsevol patiment els està fent, en realitat, més vulnerables? El que ha revelat una psicòloga de renom ens farà qüestionar tot el que crèiem saber sobre la criança moderna.
Imagina que la millor intenció del món s’està convertint en el seu pitjor enemic. I no ho diem nosaltres, ho confirma una experta que ha estudiat a fons el tema. No és una suposició, és una realitat alarmant que afecta milers de famílies.
La psicòloga clínica infantil Meredith Elkins, autora del llibre Criar sin ansiedad, ens posa davant d’un mirall incòmode: la nostra croada per eliminar tota tristesa, por o frustració de la vida dels nostres fills pot ser el gran error que els impedeix aprendre a gestionar-se. Ens transmetem incapacitat en intentar alliberar-los de l’ansietat, segons la seva advertència.
Segons Elkins, quan els pares s’esforcen tant perquè els seus fills no sentin cap emoció desagradable —ansietat, tristesa, frustració o vergonya—, el missatge ocult que els envien és devastador. Els diem que aquestes emocions han de ser evitades a tota costa i, el que és pitjor, que ells no són capaços de manejar-les per si mateixos.
Aquesta sobreprotecció, lluny de reduir l’angoixa, la pot reforçar. Ens converteix en els artífexs de la felicitat i l’èxit, sí, però amb un cost brutal per al seu desenvolupament emocional. El malestar infantil, diu ella, “sembla una acusació contra la nostra tasca com a progenitors”. (I nosaltres, ho sentim a la pell).
La pressió invisible sobre els pares i el seu efecte devastador
Aquesta idea no sorgeix del no-res. Estem immersos en una cultura de criança intensiva on la pressió sobre els pares és brutal. Més de dos terços de les mares i pares creuen que criar avui és molt més difícil que fa vint anys (sí, nosaltres també ho sentim, és un infern).
Se’ns bombardeja amb la idea que una bona educació implica protegir-los de tots els perills possibles, interns i externs, fins i tot de les emocions normals. Ja no n’hi ha prou amb mantenir-los sans físicament; ara hem d’assegurar-nos que visquin en una bombolla emocional de positivitat.
Ens obsessionem amb proporcionar-los només experiències positives i compensar qualsevol negativa. Ens han fet creure que experimentar ansietat és tòxic, que provocarà estrès i ferides emocionals. I la veritat? Això és un error garrafal amb conseqüències que tots pagarem.
El malestar infantil sembla una acusació contra la nostra tasca com a progenitors, i això crea una pressió tremenda que genera solitud, ansietat i inseguretat en les famílies.
Això porta que situacions totalment normals del desenvolupament, com el rebuig social, ser expulsat d’un equip o els nervis abans d’una presentació, es vegin com a completament inacceptables. Volem esborrar qualsevol ombra de la seva vida, i això té un preu molt alt.
Per això, molts adults “envien correus electrònics als professors perquè eximeixin els seus fills d’una tasca difícil, mantinguin un contacte permanent amb els seus adolescents quan no estan junts o caminin amb peus de plom a casa per no estressar-los”. Per a molts, saber que el seu fill pateix i no fer res és sinònim de ser mals pares.
El secret ocult de la resiliència: deixar-los caure
El veritable perill aquí és que, en evitar-los el malestar, els estem robant l’oportunitat d’aprendre a enfrontar-s’hi. Quan els nens no tenen l’oportunitat de practicar com torejar les emocions negatives, no desenvolupen la tolerància i la resiliència que necessitaran per a la vida.
La ironia, com adverteix Elkins, és que, quan t’esforces tant per protegir els fills i minimitzar la seva angoixa, estàs creant l’entorn perfecte perquè l’ansietat avanci sense fre. Estem alimentant el mateix monstre que volem aniquilar (i el nostre propi patiment, ja us ho dic).
I la prova d’aquesta teoria tan alarmant? Malgrat tots els esforços de pares, educadors, metges i responsables polítics per reduir el malestar infantil, les taxes de trastorns ansiosos en edat pediàtrica no paren d’augmentar. Estem veient l’efecte contrari al que busquem.
Això ens hauria de fer reflexionar: si el que fem és tan bo, per què els nostres nens estan pitjor? (Sí, nosaltres també ens fem aquesta pregunta). Elkins ha vist com adolescents acudeixen a urgències per tendències suïcides i autolesions, conseqüència d’intents desesperats per lluitar amb emocions que els semblen totalment incontrolables. Un secret a veus que ens hauria de preocupar a tots.
L’oportunitat d’un canvi definitiu
Això no és un joc, la salut mental dels nostres fills està en joc. És imprescindible canviar el xip ara mateix. L’ansietat no és un monstre a erradicar, sinó una emoció a comprendre i gestionar amb les estratègies adequades.
Però atenció, no tot és dolent! Elkins també ens dona la solució definitiva. La clau és distingir l’ansietat quotidiana de la clínica. És normal i fins i tot beneficiós que un nadó tingui angoixa de separació (als 8 o 9 mesos és indicador d’un aferrament segur) o que un adolescent senti nervis pel curs escolar.
Si observes un augment d’aquesta emoció que s’ajusta a aquestes línies generals —és a dir, relacionat amb etapes de desenvolupament, moments de l’any o factors com el descans—, és probable que sigui una dificultat normal i limitada en el temps. “Normal no significa fàcil, indolor o no mereixedor d’empatia”, ens recorda l’experta.
Però si interfereix en la seva vida de manera desproporcionada (deixant activitats extraescolars, evitant situacions socials), els causa una angoixa extrema que ho controla tot, i es prolonga durant diverses setmanes o mesos, llavors estem davant d’un quadre clínic que requereix ajuda professional.
La resistència sorgeix quan aprens que pots lluitar amb el malestar. La manera més eficaç de superar una por consisteix a enfrontar-s’hi.
La psicòloga proposa analitzar la nostra pròpia concepció de l’ansietat i interioritzar que és normal experimentar fluctuacions. Això ens ajuda a no veure aquesta emoció com una cosa incontrolable. Normalitzar i validar l’experiència del nostre fill de 10 anys, per exemple, pot ser un primer pas poderós.
En casos més arrelats, l’experta suggereix les teràpies d’exposició, una pràctica psicològica que anima a afrontar l’angoixa en lloc d’evitar-la. Veure un nen que tenia por a dormir sense els pares anar de campament després d’una teràpia gradual, o joves amb fòbia a conduir viatjar amb amics, és el millor exemple de l’èxit d’aquesta estratègia.
I no oblidem el nostre paper com a models: els nens aprenen per imitació. Si tractes l’ansietat normal com una catàstrofe, el teu fill la veurà com una cosa sobre la qual no té control. Mostrar creences valentes i respostes resilients és el truc definitiu per preparar-los per a la vida.
Així doncs, entendre aquesta realitat pot ser el secret per transformar el futur emocional dels nostres joves. Estem preparades per fer el canvi que mereixen?
