El nostre país envelleix a passos de gegant. Som gairebé 50 milions de persones, amb un impactant 21,1% superant ja els 65 anys. Això significa més de deu milions d’ànimes per a les quals conservar l’autonomia física no és un luxe, sinó un sinònim directe de qualitat de vida. Per a totes nosaltres, entendre quina mena d’exercici és realment imprescindible després de certa edat ha deixat de ser una simple elecció de gimnàs per convertir-se en una prioritat de salut pública inqüestionable.
Però, què passa si et diem que allò que sempre hem cregut suficient, podria no ser-ho? Què hi ha de la nostra adorada caminada diària, de la que ens sentim tan orgulloses?
Aquí arriba la revelació clau de la mà de Sergio López, un fisioterapeuta i doctor en Activitat Física amb una veu autoritzada. La seva afirmació és tan senzilla com potent: caminar és magnífic, sí, però no ho és tot. De fet, ens adverteix que ens estem perdent una peça crucial del trencaclosques de la nostra vitalitat i autonomia futura. (Sí, nosaltres també vam obrir els ulls com plats quan ho vam sentir).
Caminar versus entrenar força: el que ningú t’ha explicat
La veritat és que no es tracta d’escollir entre una cosa o l’altra, com si fossin rivals. López ens explica que, a partir dels 50 anys, i especialment en els voltants de la menopausa, l’entrenament de força cobra una importància colossal. No és que sigui “més” important que caminar, sinó que generen adaptacions diferents i, això és el secret, completament complementàries. Caminar ens activa; l’entrenament de força conserva allò que la passejada no estimula prou. És una distinció fina, però decisiva per al nostre cos i el nostre futur.
Caminar, sens dubte, és una eina excel·lent per augmentar la nostra activitat física diària. Contribueix de manera decisiva a la salut cardiovascular, metabòlica i mental. Millora l’ànim, cuida el nostre cor, ajuda a regular el metabolisme i és, probablement, l’hàbit més accessible i sostenible que existeix. Però aquí ve el “però” que ningú volia sentir: el problema apareix quan li demanem que faci alguna cosa per a la qual no està dissenyat. Caminar, fins i tot molt, no proporciona l’estímul suficient per conservar o augmentar la força i la massa muscular. I aquesta és, precisament, la capacitat que més ens juguem amb els anys.
La clau no és només caminar més, sinó caminar i, a més, entrenar la força. És l’autèntica assegurança d’autonomia per a les properes dècades.
Amb l’envelliment, el nostre cos perd múscul de forma progressiva, i amb ell, perdem força, potència i la capacitat funcional imprescindible per al dia a dia: la d’aixecar-nos d’una cadira sense ajuda, pujar una costa sense fatiga o carregar la compra amb facilitat. En el cas de les dones postmenopàusiques, hi ha un factor afegit que Sergio López subratlla: la salut òssia. L’evidència disponible mostra millores importants en la força i en diversos paràmetres de condició física quan s’entrena la resistència. Caminar, per si sol, simplement no arriba a aquest terreny vital.
El mite dels 10.000 passos: una veritat a mitges
Convé, de passada, desmuntar un dels grans mites del benestar contemporani: els famosos 10.000 passos. Aquesta xifra s’ha convertit en una mena de frontera moral entre estar sana i no estar-ho, un objectiu que moltes perseguim amb devoció. Però Sergio López posa les coses al seu lloc: “Tampoc convertiria els 10.000 passos en un número màgic. És una referència popular, no una frontera fisiològica entre estar sa i no estar-ho”. És un número orientatiu, sí, però no la solució definitiva.
La conseqüència pràctica d’aquesta idea és colpidora. Una dona pot caminar 10.000 passos cada dia i, malgrat tot, seguir necessitant entrenar força. Dit d’una altra manera: per moltes passejades que fem, hi ha una part del nostre cos –la muscular, l’òssia, la funcional– que es queda sense l’estímul que necessita si no afegim alguna cosa més. La xifra de la polsera pot estar perfecta i, tot i així, el treball estar a mig fer. (Un error que podríem estar cometent sense saber-ho, oi?).
La solució: no renunciar, sinó complementar
No es tracta de renunciar a caminar, ni de bon tros. Es tracta d’entendre que caminar és la base, però no el sostre del que el nostre cos necessita. Caminar ens manté actives; entrenar força conserva aquelles capacitats que caminar per si sol no estimula prou. La primera ens manté en moviment; la segona protegeix allò que volem seguir podent fer d’aquí a vint o trenta anys. És una qüestió imprescindible de planificació per a una vellesa activa i plena.
La bona notícia, segons Sergio López, és que no cal un gimnàs sofisticat ni convertir-se en atleta d’elit per començar a entrenar força. L’important és el compromís amb la nostra salut futura. El missatge de fons és tan senzill com alliberador: no es tracta de caminar més, sinó de caminar i, a més, entrenar. Els 10.000 passos continuaran sent un bon hàbit, un dels millors. Però el veritable segur d’autonomia per a les properes dècades es construeix amb alguna cosa que caminar, per si sol, no dona.
I saps què és el millor? Que mai és tard per començar a construir-lo. Ara que coneixes aquest secret, tens una eina imprescindible per a la teva salut. No creus que és hora de donar-li al teu cos el que realment necessita?
