El mirall ens observa cada matí. La balança, amb el seu veredicte silenciós, ens espera a l’aguait. Vivim en una era on la pressió per la imatge corporal és una constant, un soroll de fons que mai s’apaga. Ens diuen que hem de ser més sans, més àgils, més lleugers. Però, què passa si darrere d’aquest desig de “millorar” hi ha una força molt més poderosa i subtil que el simple benestar?
I si aquest anhel per aprimar-se fos menys una qüestió individual i més una estratègia social per mantenir-nos connectades? Una mena de codi secret que, sense adonar-nos, ens uneix en una tribu global. Prepareu-vos, perquè una de les veus més respectades en nutrició ha destapat una veritat que pot canviar la nostra forma d’entendre la relació amb el menjar i amb nosaltres mateixes.
La nutricionista Gabriela Uriarte ha posat el dit a la nafra amb una declaració que ja ressona com un eco urgent. Segons Uriarte, el desig d’aprimar-se no és un punt final, sinó un estat perpetu. Un anhel que mai acaba, que es retroalimenta constantment. La clau, però, està en la seva segona part: “El desig d’aprimar-se és permanent, dona un sentiment de pertinença en fer dieta”.
El desig permanent: una trampa invisible?
Aquesta afirmació és un revelació colpidora per a moltes de nosaltres. Pensàvem que el “perdre pes” era una meta, un punt d’arribada. Però Gabriela Uriarte ens convida a veure-ho com un viatge sense fi. El desig és permanent. No es tracta d’aconseguir un número a la balança i oblidar-se’n. No, és una sensació que s’instal·la i roman, una ombra que ens persegueix.
Aquesta permanència té un efecte alarmant. Ens manté en un estat de recerca constant, de vigilància sobre el nostre cos. Estem sempre en “mode dieta”, fins i tot quan no ho estem fent activament. És un pensament recurrent, una autoavaluació sense treva. (Potser aquesta és la solució al buit que de vegades sentim, l’objectiu que ens falta?).
El club silenciós de la dieta: un sentiment de pertinença inesperat
Aquí és on la tesi de Uriarte es torna realment fascinant i, alhora, inquietant. El fet de fer dieta, o fins i tot el simple desig de fer-ho, genera un sentiment de pertinença. Quan compartim amb amigues la nostra última batalla contra els hidrats o el nou “truc” per accelerar el metabolisme, estem creant llaços. Un club no escrit, però molt real.
En aquest club, les converses sobre dietes, els èxits i els fracassos, les culpes compartides, actuen com un llenguatge comú. Ens sentim enteses. Sentim que no estem soles en aquesta lluita. (Qui no s’ha sentit còmoda parlant d’això en una trobada social?). Aquesta connexió és un poderós reforç. Ens dona una identitat, un lloc en el grup. És una forma de validació social que, sovint, subestimem.
La dinàmica és la següent: el desig permanent d’aprimar-se ens manté en el radar de la dieta. I, un cop en aquest radar, interactuem, compartim i, en fer-ho, enfortim aquest sentiment de pertinença. És un cercle. Un cercle que, per a moltes, és extremadament difícil de trencar. No només per la pressió estètica, sinó per la mateixa validació social que en traiem.
La connexió amb la cultura de la dieta
Aquesta perspectiva de Gabriela Uriarte encaixa perfectament amb la creixent anàlisi de la “cultura de la dieta”. No és només una qüestió de menjar i exercici; és un sistema complex de creences, valors i pràctiques que s’han incrustat profundament en la nostra societat. La nutricionista ens ajuda a veure que aquest desig permanent i el sentiment de pertinença són dos pilars fonamentals d’aquesta cultura.
El que Uriarte ens revela és un error col·lectiu en la nostra manera d’abordar la salut i el benestar. Ens enfoquem en la pèrdua de pes com a fi, sense entendre que el procés en si mateix, amb la seva permanència i la seva creació de comunitat, és el que ens manté atrapades. La solució podria estar en desmantellar aquests pilars, en qüestionar aquest desig permanent i buscar la pertinença en llocs més autèntics i sans.
Aquesta informació és imprescindible per redefinir la nostra relació amb el nostre cos. Ens permet entendre que no estem soles, però també que som part d’un sistema que perpetua una lluita. Una lluita que, com bé diu Uriarte, és permanent.
El moment de la desconnexió
El que Gabriela Uriarte ens planteja no és una qüestió menor. És una advertència subtil sobre els enganys del nostre propi inconscient i de la societat que ens envolta. Entendre que el desig d’aprimar-se és permanent i que ens ofereix pertinença és el primer pas per alliberar-nos-en. Per a moltes, aquest pot ser el secret definitiu per posar fi a la muntanya russa emocional de les dietes.
Aquesta anàlisi és una oportunitat per començar a construir una relació més sana amb el menjar i amb nosaltres mateixes. Deixar de buscar la pertinença en la restricció i trobar-la en l’acceptació. La pròxima vegada que el mirall o la balança ens jutgin, recordem les paraules de Gabriela Uriarte.
Hem obtingut una eina poderosa. Un truc mental per desxifrar la complexitat de la cultura de la dieta. Ara que coneixem el seu funcionament intern, tenim el poder de decidir si continuem dins d’aquest cicle o busquem una nova manera de viure. La pregunta és: estem preparades per desconnectar-nos del club?
