Quantes vegades hem sentit allò de «es diu com el seu pare» o «portarà el nom de la seva àvia» com si fos un destí inevitable? Aquesta pràctica, que sovint acceptem com una bonica tradició familiar sense donar-hi més voltes, podria amagar un rerefons molt més profund del que imaginem. De vegades no es tracta només d’amor o d’homenatge, sinó d’una càrrega d’expectatives que dipositem sobre les espatlles dels més petits abans que aprenguin a parlar.
La decisió d’escollir el nom d’un fill marca el seu primer tret identitari en el món (i sí, totes hem dubtat alguna vegada davant de la responsabilitat que això suposa). Tanmateix, quan optem per repetir la nostra pròpia etiqueta verbal, la psicologia suggereix que podríem estar creuant la línia entre la continuïtat afectiva i la projecció de desitjos personals. La clau no rau en el mot en si, sinó en les raons ocultes que empenyen aquesta tria en l’àmbit de la llar.
La psicòloga Olga Albaladejo, directora del podcast Bienestar sin parches, explica que aquesta elecció no és mai neutra. Posar a un fill el mateix nom que el pare o la mare respon a motivacions tan diverses com mantenir viu un vincle, honorar la història familiar o dipositar esperances pendents en la criatura. En l’àmbit científic, aquesta pràctica es coneix amb el terme namesaking, una etiqueta que engloba el fet de batejar algú amb el nom d’un familiar directe o d’un avantpassat.
Les xifres de la continuïtat familiar
Per entendre la magnitud d’aquest fenomen, la ciència ha analitzat la seva freqüència en diferents entorns socials. Un estudi elaborat per la investigadora Sharon Obasi l’any 2016 va examinar 841 anuncis de naixement en una zona rural de Nebraska, corresponents als anys 1994 i 2014. Els resultats van revelar que aproximadament un de cada cinc nadons compartia nom amb algun familiar esmentat en el propi anunci de naixement.
Aquesta dada demostra que l’herència del nom és una pràctica profundament arrelada en la nostra cultura social. No obstant això, la diferència entre posar el nom d’un avi o el del mateix progenitor és substancial des del punt de vista emocional. Quan el nom que s’hereta és exactament el de la persona que et cria dia a dia, la frontera entre la identitat del progenitor i la de l’infant es pot tornar alarmantment difusa.
Compartir nom no ha de ser cap condemna, però ens exigeix preguntar-nos quin espai real li deixarem al nostre fill per construir la seva pròpia identitat sense la pressió de calcar la nostra.
La projecció de les nostres pròpies ambicions
Un dels aspectes més fascinants d’aquesta decisió té a veure amb els desitjos frustrats dels progenitors. Tot i que el nom per si sol no demostra de manera directa que s’estiguin projectant grans ambicions, la recerca psicològica sí que ha demostrat com els pares tendeixen a buscar la meitat dels seus somnis no complerts en la descendència. És un procés inconscient però extremadament poderós que es manifesta en la convivència diària.
En un experiment realitzat per Brummelman i el seu equip amb un grup de 73 progenitors, majoritàriament mares, es va comprovar un patró molt clar. Quan als pares se’ls recordava quines havien estat les seves pròpies ambicions incomplertes a la vida, augmentava el desig que els seus fills complissin aquells objectius pendents. Aquest efecte es multiplicava quan els progenitors percebien un solapament més gran entre la seva identitat i la del seu fill.
D’altra banda, la necessitat de transcendència també juga un paper fonamental en aquesta equació emocional. Un treball d’investigació dirigit per Amanda Vicary va posar de manifest que, quan es feia pensar a les persones en la seva pròpia mort, aquestes expressaven una intenció més elevada de posar el seu nom a futurs fills. Repetir el nom funciona com un mecanisme de protecció inconscient davant la feblesa del temps i la voluntat de deixar un llegat visible.
Més enllà del pes: altres motius per repetir nom
Cal aclarir que no tota repetició de nom neix d’una carència o d’una projecció d’ambicions no resoltes. La mateixa Olga Albaladejo assenyala que existeixen múltiples explicacions que poden conviure perfectament en una mateixa decisió familiar. El sentit de pertenència és un d’ells: heretar un nom funciona com un carnet d’identitat que confirma que formem part d’una història col·lectiva i d’un llinatge concret.
L’homenatge a una persona estimada o la simplificació de mantenir una tradició que fa generacions que dura són altres motius d’ampli pes. De la mateixa manera, el desig de continuïtat simbòlica i la preferència personal per un nom que ens agrada tenen un paper destacat. De vegades, la decisió sorgeix simplement de la il·lusió compartida de transmetre una etiqueta que ens fa feliços i que volem regalar als nostres descendents.
Quan el nom ve acompanyat de comparacions constants, la tradició es converteix en un mandat invisible que dificulta que el fill pugui triar el seu propi camí amb llibertat.
Com ho viu realment el fill que porta el nom?
La gran pregunta que hem de formular-nos no és només per què triem un nom, sinó com l’experimenta la persona que l’ha de portar tota la vida. Segons l’experta, les emocions dels fills davant d’aquesta herència poden anar des de l’orgull més profund fins a la indiferència, passant per la incomoditat o sentiments barrejats. El més crucial és escoltar la seva experiència sense imposar-los la idea que haurien d’estar agraïts per aquesta elecció.
Per detectar si aquesta pràctica està generant un malestar silenciós en la criatura, convé observar la dinàmica diària. Cal preguntar-se si el fill és objecte de comparacions de manera constant o si sent la responsabilitat de continuar un camí traçat. La vertadera prova de foc consisteix a comprovar si el jove pot triar d’una altra manera sense que es qüestioni mai el seu amor o la seva lleialtat cap a la família.
Si ens trobem en el moment de triar nom o si ja hem pres aquesta decisió, la psicòloga Olga Albaladejo ens convida a fer una aturada reflexiva mitjançant quatre qüestions fonamentals. Primer, abans de triar, hem d’aclarir què volem expressar amb aquest nom, discriminant entre afecte, tradició i expectatives. Segon, hem de separar el nom del guió de vida, analitzant si els nostres desitjos per al fill responen a la seva història o a allò que a nosaltres ens va faltar.
Tercer, quan aparegui una expectativa sobre els seus estudis o professió, hem d’avaluar si serem capaços d’oferir-li la possibilitat i acceptar que no la triï. I quart, si el nom ja és compartit, el millor camí és conversar-ho obertament i escoltar el seu sentir sense defensar-nos. Podem dir-li amb claredat que ens feia molta il·lusió compartir el mot amb ell, però recordant-li que serà ell qui li donarà la seva pròpia història.
Heretar un nom pot ser un pont meravellós entre generacions o una muralla que impedeixi mostrar qui som realment. La clau no està en la paraula que figura al document d’identitat, sinó en la llibertat que li donem a la criatura per ser ella mateixa. Al cap i a fi, ¿de què serveix compartir una etiqueta si no deixem que cadascú escrigui la seva pròpia trama?
