Hi ha llocs al món que deixen de ser simples coordenades al mapa per convertir-se en un estat d’ànim permanent. Això és exactament el que li passa a una de les plomes més respectades del país quan creua la frontera invisible cap al nord peninsular. Perquè quan el ritme de les grans urbes comença a pesar massa a la nostra esquena, la necessitat de trobar un refugi on el temps s’aturi es transforma en una urgència vital que molts comparteixen (sí, nosaltres també estem saturats del soroll diari).
Aquesta transformació personal té un nom i cognom ben coneguts, el del valencià Juan José Millás, que va patir de petit el trauma absolut de descobrir que el mar no es podia observar des de qualsevol racó del planeta. Avui dia, després d’anys de trajectòria literària i de conviure amb el formiguer de Madrid —una ciutat que descriu obertament com a cada vegada més hostil i agressiva—, el seu cervell ha establert un vincle directe i inqüestionable. L’escriptor ho confessava sense filtres en una entrevista per a la Cadena Ser, recordant aquella necessitat física d’enyorar la tranquil·logridat de tenir tot el necessari en un radi de tot just quatre o cinc guants de distància.
I és que, davant d’aquest esgotament generalitzat que tants de nosaltres arrosseguem, la solució passava per buscar un recés de pau absolut. El resultat d’aquesta cerca incansable es materialitza en un preciós poble de la costa asturiana on pot perdre’s per trobar-se a si mateix, convertint-se en el lloc exacte on des de fa molts anys comença i acaba sempre cadascuna de les seves novel·les. (Perquè escriure literatura d’alt nivell exigeix un silenci que a la capital resulta absolutament impossible de trobar).
Asocio des de fa molt temps Astúries amb el paradís.
Per a un enamorat incondicional del mar com ell, no podia existir cap mena de paradís que donés l’esquena al Cantàbric. Per això el municipi triat no és un punt qualsevol, sinó Muros de Nalón, un petit concejo costaner situat just al centre d’Astúries, flanquejat per la desembocadura del riu Nalón i dotat d’unes vistes panoràmiques que tallen la respiració. Aquest racó singular combina amb mestria platja, ría, patrimoni industrial i una vida local pausada que actua com un bàlsam directe per al sistema nerviós.
Un refugi creatiu entre el Cantàbric i les sendes
La presència de l’autor en aquesta localitat no respon a una simple moda passatgera de vacances estivals, sinó a una rutina de creació molt ben definida. Durant el XI Encuentro de Clubes de Lecturas d’Asturias celebrat l’any 2023, ell mateix va voler admetre públicament que la part més sensible i delicada dels seus llibres, precisament el començament i el final de cada història, neix i mor en aquest mateix territori costaner.
Però la estada allà amaga molt més que hores de teclejar davant del paper en blanc, ja que el descans forma part essencial del procés. Segons recollia la revista Vanitatis, quan es desplaça fins a la seva estimada casa, el plaer arriba a uns nivells màxims gràcies a una disciplina de salut física i mental que compleix a rajatabla. Pasejar diàriament durant tres hores per sendes costaneres que voregen el bosc s’ha convertit en la seva millor teràpia particular contra l’estrès contemporani.
El cor litoral d’aquesta geografia té en la platja d’Aguilar el seu màxim exponent natural, un ampli i còmode arenal d’uns seixanta metres de longitud amb serveis complets que fascina de seguida a qualsevol visitant. Aquest espai de sorra daurada convida a la desconnexió més absoluta, tot i que també manté un caràcter molt viu gràcies als aficionats al surf, al busseig i a les petites embarcacions que utilitzen la zona com a punt de fondeo habitual.
La màgia de la Senda dels Miradors
Un dels grans tresors ocults que expliquen l’atracció infinita que sent el creador per aquesta zona és l’impressionant recorregut conegut com la Senda dels Miradors. Es tracta d’una ruta natural de gran valor paisatgístic que enllaça l’històric port de San Esteban amb la pròpia platja d’Aguilar, serpentejant a través d’impressionants penya-segats, arbredes frondoses i cales d’ensomni.
Aquest itinerari no està pensat per a les presses del dia a dia, sinó per caminar a poc a poc mentre s’absorbeix el patrimoni miner i arqueològic que salpebra tot l’entorn. De fet, en el tram final d’aquest camí es troben les restes del Castro Prerromànic del Campón, un punt d’interès històric que culmina en un mirador amb vistes privilegiades sobre les platges de Les Llanas, Xanxún o Veneiro.
Entendre aquest paisatge és comprendre a la perfecció el motiu pel qual un escriptor d’aquesta talla ha decidit plantar aquí les seves arrels per culminar el seu propi retir professional. Al final, trobar un espai on el cervell desconnecti de les exigències de la gran ciutat no és cap capritx, sinó una autèntica necessitat biològica en els temps que corren (i potser la nostra pròpia salut mental ens està demanant a crits una escapada similar abans que acabi l’any).
