Ens passem la vida buscant la fórmula màgica per educar. Volem que els nostres fills siguin brillants, independents i, sobretot, capaços de navegar per un món cada cop més complex. El que sembla obvi, però, de vegades ens porta directament a un error de manual.
De fet, el gran mestre de la filosofia occidental ja ho va advertir fa segles. Una de les ments més lúcides de la història ja sabia que el camí que prenem molts pares avui dia no només és erroni, sinó que frena el potencial dels més petits.
Parlem de Plató, el pensador grec. La seva sentència és clara i rotunda: «No s’ha d’obligar els nens a aprendre ni forçar els seus caps per assimilar coneixements. Només s’ha de mostrar el camí, perquè cadascú pensi per si mateix».
L’error que ens està costant el pensament crític
La veritat és que, a primera vista, la frase de Plató pot sonar contradictòria. Vivim en una societat on l’educació és un dret i, per descomptat, obligatòria. Però aquí rau l’equívoc crucial. L’educació obligatòria com a dret social no vol dir, en cap cas, que l’aprenentatge hagi de ser una imposició.
Hi ha una diferència abismal entre ensenyar i fer aprendre. El coneixement autèntic, aquell que realment deixa empremta, sorgeix quan la persona descobreix el camí per si mateixa, no quan se li força a memoritzar dades.
Molts experts ja alerten del perill. Estem creant generacions que saben repetir, però que han perdut la capacitat de pensar. I aquesta és, potser, la major de les pèrdues en el nostre model educatiu.
El secret del mètode socràtic (i per què és vital avui)
El mestre de Plató, Sòcrates, ja ho va demostrar amb el seu mètode maieuta. La paraula significa “l’art d’ajudar a donar a llum”, i és que Sòcrates no donava respostes. Ajudava a trobar-les a través de preguntes incisives.
Allò que Sòcrates intuïa, la ciència moderna ho ha confirmat. Parlem de l’efecte de generació, definit per Norman Slamecka i Peter Graf el 1978. La regla és senzilla però poderosa: recordem millor allò que generem nosaltres mateixos que allò que simplement llegim o escoltem.
És a dir, els nostres propis pensaments i arguments són els que es queden gravats a llarg termini. Repetir com un lloro no serveix de res. (Sí, nosaltres també hem patit amb la memòria a l’escola).
Aquesta és la clau per al pensament crític, l’habilitat que tots els pares desitgem per als nostres fills. Però hi ha un secret que pocs coneixen: el pensament crític només pot créixer on hi ha autonomia.
La sobreprotecció: el nou enemic del pensament
Aquí arriba la part que fa mal. En el nostre afany per “protegir” els fills, estem cometent un error garrafal. Psicòlegs infantils com Álvaro Bilbao i filòsofs com José Antonio Marina ja ho confirmen: els nens actuals són víctimes de la sobreprotecció.
Els aplanem el camí, els evitem frustracions, decidim per ells. Sense voler, els estem limant l’autonomia. I sense autonomia, senyores, no hi ha pensament crític possible. És un cercle viciós que hem de trencar.
El filòsof David Pastor Vico és molt clar amb el seu consell, que sembla una obvietat, però és un autèntic truc. Si vols que els teus fills desenvolupin pensament crític, el que has de fer és portar-los al parc. Permetre’ls que contrastin el seu món amb el d’altres nens.
El repte definitiu: deixar-los ser
Aquesta és la part més dura. El veritable repte és deixar que els nostres fills o alumnes siguin qui són. Fins i tot si això significa que pensen de manera diferent a nosaltres. (Sabem que costa d’acceptar).
Carl Gustav Jung ja ho va dir: madurar significa diferenciar-se. La individuació, com ell l’anomenava, consisteix precisament a deixar de viure segons les expectatives alienes per construir una identitat pròpia. La nostra identitat, la seva identitat.
Educar bé no és fer còpies de nosaltres. No els podem obligar a aprendre, ni tampoc els podem obligar a pensar el que nosaltres pensem. La nostra tasca, com deia Plató, és només mostrar el camí.
Això vol dir crear un entorn on la curiositat no es castigui. On les coses es debatin. On la seva opinió importi de veritat. Significa no forçar l’adolescent que vol Formació Professional a estudiar batxillerat. Significa donar llibertat i autonomia, confiant que quan volin del niu, acabaran tornant.
I, sobretot, renunciar a que els nostres fills es converteixin en allò que nosaltres volem que siguin. És el secret per a un futur amb individus plens de criteri i sense por a qüestionar. (No és genial?).
Així doncs, què farem amb aquest imprenscindible coneixement? Deixar anar les nostres expectatives i abraçar la llibertat dels nostres fills.
