El càncer d’ovari continua sent un dels grans reptes de la salut femenina i una ombra persistent al nostre benestar. És un d’aquests tumors silenciosos que avancen sense que ens adonem, deixant una estela de dubtes i, massa sovint, un pronòstic desafiador. La mortalitat elevada associada a aquesta malaltia ens obliga a parar atenció, a entendre el seu funcionament i, sobretot, a saber com actuar.
Però, per què aquest càncer s’escapa tantes vegades al diagnòstic precoç? La resposta és un secret a veus que els experts intenten desxifrar des de fa anys. Un enigma que, segons les dades, es tradueix en una realitat alarmant i que ens posa a totes en alerta.
El ginecòleg oncològic José Luis Sánchez Iglesias, una autoritat en la matèria i president de la Secció de Ginecologia Oncològica de la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia, ho ha confirmat: al voltant del 80% dels càncers d’ovari es diagnostiquen en fases avançades. (Sí, nosaltres també ens preguntem com pot ser possible). La raó és senzilla i, alhora, molt complexa: en les seves etapes inicials, aquest tumor és pràcticament asimptomàtic.
Aquest silenci inicial és el seu gran poder. Quan els símptomes finalment apareixen, solen ser tan inespecífics que es confonen fàcilment amb molèsties quotidianes o menors, com digestions pesades, inflor abdominal o malestar urinari. Això provoca un retard crític en el diagnòstic, que pot tenir conseqüències greus per a la pacient. En fases més avançades, ja pot aparèixer ascites —acumulació de líquid a l’abdomen— o una disseminació més extensa de la malaltia, complicant molt el tractament.
La meva observació és clara: cal prestar atenció a la persistència. Si aquestes molèsties que semblen «normals» es repeteixen setmana rere setmana i no milloren amb els tractaments habituals, no ho deixem passar.
El problema del cribratge i els grups de risc
A diferència d’altres tumors ginecològics com el de mama o el de cèrvix, per als quals disposem de programes de cribratge poblacional eficaços, amb el càncer d’ovari la situació és diferent. Actualment, no existeix una prova de cribratge general que hagi demostrat ser eficaç per detectar-lo sistemàticament en fases inicials i, per tant, reduir la seva mortalitat en la població general. Aquesta és una de les grans dificultats que fan que el seu diagnòstic continuï sent un desafiament imperant.
No obstant això, sí que hi ha grups de dones amb un risc molt més elevat. El cas més clar és el de les dones que han heretat determinades mutacions genètiques, les més conegudes de les quals són les dels gens BRCA1 i BRCA2. Aquestes mutacions no només augmenten el risc de càncer de mama, sinó també el d’ovari. En aquests casos, es realitza un assessorament genètic i un seguiment mèdic molt més estricte, que pot incloure ecografies i marcadors tumorals, i fins i tot cirurgia preventiva per extirpar les trompes i els ovaris, depenent de l’edat i del desig gestacional de la dona.
Cirurgia experta i la revolució de la medicina personalitzada
Quan la malaltia es diagnostica, el tractament es basa en una combinació de cirurgia i quimioteràpia. L’objectiu principal de la cirurgia és intentar eliminar tota la malaltia visible. Això no és una tasca senzilla, ja que el tumor pot haver-se estès més enllà dels ovaris, afectant l’intestí, el peritoneu o altres òrgans abdominals. Per això, el doctor Sánchez subratlla un aspecte imprescindible: és fonamental que la primera cirurgia sigui realitzada per un equip mèdic especialitzat en ginecologia oncològica.
Aquesta primera intervenció és absolutament crucial perquè pot condicionar el pronòstic posterior de la pacient. Un equip multidisciplinari amb experiència pot abordar la complexitat de la malaltia i aconseguir la màxima reducció possible del tumor. Després de la cirurgia i la quimioteràpia, s’utilitzen tractaments de manteniment amb fàrmacs que s’adapten al perfil del tumor, com els inhibidors de PARP o els agents antiangiogènics, que suposen una solució avançada.
Precisament, la medicina personalitzada ha significat un autèntic canvi de paradigma en la lluita contra el càncer d’ovari. Abans, moltes pacients rebien tractaments similars, però ara és possible estudiar les característiques genètiques i moleculars de cada tumor per adaptar la teràpia. Això ens permet seleccionar millor quines pacients es beneficiaran més de certs fàrmacs, com els inhibidors de PARP que actuen sobre els mecanismes de reparació de l’ADN de les cèl·lules tumorals. És un avenç definitiu cap a tractaments més precisos i eficaços.
La nostra tasca per millorar el diagnòstic i el futur
Si no hi ha cribratge eficaç, què podem fer nosaltres, com a dones i com a societat, per millorar el diagnòstic? La solució clau passa per una major sensibilització. Tant els professionals sanitaris —metges de família, ginecòlegs d’atenció primària i urgències— com nosaltres mateixes hem d’estar alerta. Quan una dona consulta repetidament per símptomes abdominals o pèlvics persistents i inespecífics, caldria tenir present la possibilitat del càncer d’ovari i no descartar-la precipitadament. No significa que qualsevol molèstia sigui càncer, per descomptat, però la persistència és un senyal d’alerta.
Aquest càncer s’associa tradicionalment amb dones de 60 anys o més, sovint després de la menopausa. Però, atenció, perquè cada cop veiem més dones joves afectades, algunes en plena edat fèrtil. Això planteja altres reptes més enllà del tractament oncològic, com la preservació de la fertilitat, la sexualitat, la imatge corporal i els projectes familiars. L’impacte psicològic és immens. Per això, l’acompanyament psicològic, la fisioteràpia i el suport a la qualitat de vida són ara tan imprescindibles com la supervivència mateixa. El que volem és viure més i, sobretot, viure millor.
Hem d’estar un pas per davant. No us sembla que el nostre cos mereix que l’escoltem amb aquesta atenció?
