Podria escriure respecte com el centre de Terrassa sembla Kíev després d’un bombardeig amb drons i de la quantitat de persones que, emprant un llenguatge col·loquial, s’han fotut de lloros en qualsevol dels esvorancs des de principis d’aquest mandat.
Els podria explicar que el benestar animal deixa molt que desitjar, igual que el benestar emocional d’un funcionariat esgotat que podria signar qualsevol dels irònics posts que, a la xarxa X, escrivia l’anomenada “@funcionariamunicipal” descrivint el dia a dia de qui està atrapat en la teranyina de la incomprensió normativa que mostra el personal de designació digital. Un opac núvol que conforma un laberint força intransitable.
També podria fer un aplaudiment a l’acció de l’Escamot Xemeneia assenyalant alguns dels arbres que porten mesos i anys sense ser substituïts, mentre s’inverteixen diners en “refugis climàtics” que no fan que el benestar climàtic de les persones a la ciutat millori gaire. I, parlant d’arbres, com no recordar la glicina del desaparegut Hostal del Fum. Una glicina que hauria d’haver estat declarada patrimoni verd de la ciutat, entre altres raons perquè ha mostrat la seva capacitat de resiliència al llarg dels anys d’abandonament. Portava resistint des del 2018, quan va tancar el clàssic restaurant de cuina de negociacions i acords. L’Ajuntament no ha fet res per preservar-la. Ara, podríem dir que és símbol d’una ciutat que s’està deixant morir d’inacció. Presumir que la ciutat creix en nombre d’habitants sense preveure, planificar ni demanar els serveis que necessita -no en un futur, sinó en el present d’avui- és deixar abandonades les aspiracions de ser una gran ciutat.
Tots aquestes problemàtiques i moltes altres, que no són poques ni menors, les deixaré per aprofundir-hi més endavant. Avui, em permetré ser optimista i posaré el meu ull periodístic en una imatge. Aquesta, és una fotografia que no necessita peu. Envia un potent missatge. És en si mateixa una declaració d’intencions i de futur. L’hauran vist, de ben segur, a les xarxes socials i en la crònica d’aquest diari digital. És la imatge del candidat socialista a l’alcaldia, Javi Garcia, somrient, enlairant mans agafades amb Manuel Royes i Pere Navarro. Dos alcaldes socialistes terrassencs. El primer, va transformar una ciutat gris i empobrida en una ciutat amable i dotada de serveis per a la ciutadania. Va dibuixar la Terrassa del futur pensant en que havia d’ésser una gran ciutat. El segon, la va consolidar posant-la al mapa cultural, científic i universitari.
Es fa evident, doncs, que la fotografia compleix amb escreix la dita que una imatge val més que mil paraules. És una campanya electoral en si mateixa. El missatge és inconfusible. De fet, ja hi ha qui s’ha començat a posar molt nerviós…
