Aquest dilluns, dia 4 de maig, laFACT ha acollit la conferència “Quan et cuides, l’Alzheimer dona un pas enrere“, promoguda des de la Fundació Pasqual Maragall. La ponència ha anat a càrrec de la Dra Nina Gramunt, directora tècnica i editorial del blog de la Fundació, psicòloga General Sanitària i Experta en Neuropsicologia Clínica, dedicada particularment a la formació i divulgació sobre envelliment, Alzheimer i altres formes de demència.
Davant d’un auditori ple amb més d’un centenar de persones de totes les edats, la neuròloga va compartir les claus per entendre i controlar els factors de risc modificables de la malaltia, així com la importància dels hàbits saludables en la seva prevenció. A més, també va donar a conèixer els darrers avenços en la recerca de l’Alzheimer, tant en detecció precoç com en tractaments.
MónTerrassa ha tingut l’oportunitat de conversar amb la divulgadora per entendre millor com funciona aquesta malaltia neurodegenerativa que afecta a més de 100.000 persones a Catalunya, de quina manera podem prevenir-la i quins són els reptes de futur.
“El risc zero en alzheimer no existeix, però podem reduir opcions de patir-lo”
Més de 100.000 persones a Catalunya pateixen Alzheimer. És perquè ara hi ha més detecció o és perquè la malaltia s’ha fet més prevalent en els darrers anys?
Crec que, essencialment, es deu a les dues coses, a més detecció i més prevalença. Una, tenim més capacitat de detecció, és a dir, a poc a poc va calant més la idea que allò que es deia abans de perdre el cap no és una qüestió derivada de l’envelliment, sinó que realment actua de senyal d’alerta. Cada vegada hi ha més conscienciació i més tendència al diagnòstic precoç. Però, així i tot, estem molt lluny del que seria desitjable. És a dir, encara hi ha molt d’infradiagnòstic. I, d’una altra banda, també és veritat que tot i que l’Alzheimer no és una conseqüència inevitable del fet d’envellir, sí que l’envelliment és el seu principal factor de risc. Per tant, en el moment en què hi ha més envelliment poblacional, més persones que arriben a dades avançades que abans estaven reservades potser per alguns privilegiats, també és més normal que hi hagi més casos.
Parlàvem dels factors de risc. L’envelliment és un. Quins més tenim així?
L’envelliment és el principal factor de risc dels que diem no modificables. No podem canviar els anys que tenim. L’altre dels no modificables és el que està relacionat amb la genètica, que no vol dir que sigui una malaltia hereditària, però sí que hi ha alguns gens que confereixen un risc més elevat, encara que no siguin determinants. Després, com a no modificable, està entrant ara en escena la qüestió del sexe biològic, en detriment de les dones. Són hipòtesis que encara estan molt obertes, que tenen focus de recerca posades, però sí que sembla que els balls hormonals que estem sotmeses les dones al llarg de la vida, no afavoreixen particularment el cervell femení de cara al risc de patir d’Alzheimer.
Edat, genètica i gènere, aquests són els que no podem canviar. I els modificables?
Aquests són aquells factors de risc que podem actuar. Alguns tenen a veure amb la salut cardiovascular, que es sintetitza amb aquell clàssic adagi que el que és bo pel cor és bo pel cervell. Per tant, controlant la salut del cor, afavorim la salut cerebral. Llavors, els hàbits que són bons pel cor, tipus exercici físic, dieta, la dieta mediterrània, etcètera, també afavoriran la salut cerebral, no només per la via cardiovascular, sinó perquè també tenen un impacte en el cervell. D’altres hàbits serien l’activitat cognitiva, és a dir, el constant aprenentatge, el fet de posar-nos reptes al llarg de la vida.
Què més podem fer per reduir el risc?
Per exemple, la socialització o cuidar el son, és a dir, no menysprear el son, que s’ha menyspreat durant molt temps. Fins i tot, s’ha considerat com si fos una pèrdua de temps dormir, i no, és un moment en què el cervell fa tasques molt rellevants de manteniment i que són reparadores de la salut cerebral. A banda d’això, evitar els hàbits tòxics, evidentment, fumar, l’alcohol, etcètera, que tenim evidències científiques molt sòlides del perjudicial que són per la salut cerebral. Per tant, és un conjunt de factors de risc modificables i no modificables. La bona notícia és que els modificables ajuden a modular l’impacte dels no modificables.
Si ho fem tot correctament, no vol dir que no acabem patint Alzheimer, però sí que tenim menys possibilitats?
Exacte. No existeix cap fórmula, malauradament, que tenim una poció màgica de fer una mica d’això, un pessic d’allà, i ja ho ha solucionat, ja no tindràs Alzheimer. El risc zero no existeix. Però sí que és veritat que les probabilitats les podem modular, fer augmentar o disminuir.
Parlem d’hàbits saludables. La majoria que serveixen per moltes coses, però en tenim alguns específics per al cervell?
Mira, per exemple, la dieta. El cervell es nodreix a banda d’oxigen i glucosa, que són els seus essencials, també es nodreix de vitamines, elements antioxidants, diferents tipus de nutrients, que, tot i que alguns es poden consumir via suplement alimentari, no és recomanable fer-ho si no és amb un consell mèdic. Des de l’evidència científica, el millor és seguir una dieta mediterrània, que a més tenim la sort que és la pròpia de la nostra cultura, amb la qual assegurem l’aportació de nutrients essencials necessaris per a la salut neuronal, per exemple.
També passa amb l’esport?
L’exercici físic tots sabem que és bo pel cor, però és que, a més, hi ha estudis que demostren que l’exercici cardiovascular, el de tipus aeròbic, el que ens fa sacsejar una miqueta la respiració, té capacitat de produir neurones noves en el cervell, fins i tot en edats avançades, en zones particularment sensibles per l’Alzheimer. L’exercici de força, el de tonificació muscular, també ajuda a promoure factors que es diuen de creixement neuronal, que sobretot el que afavoreixen són connexions més resistents entre les neurones. Igual que l’activitat cognitiva, és a dir, els nous aprenentatges, nous reptes, etcètera, estimulen, generen nous circuits neuronals. Tot això va fent que la xarxa neuronal sigui més resistent.
Com hem dit però, això no evitarà que tinguis Alzheimer.
No. Però sí que pot fer que el teu cervell sigui capaç de resistir la patologia, cosa que et permet a tu funcionar de manera normal, és a dir, allargar el que li diem la fase preclínica de l’Alzheimer, aquesta fase silenciosa en què el cervell acumula patologia, però gràcies al fet que tu al llarg de la vida l’has anat dotant de fortalesa i de recursos, aquesta simptomatologia pots fer que aparegui més tard, amb la qual cosa estàs guanyant anys de qualitat a l’envelliment.
Aquest és el principal repte que tenim ara, intentar allargar aquesta fase preliminar?
Sí, de fet és el que es diu la prevenció secundària, que vol dir que quan tu ja saps que en aquell cervell s’està acumulant patologia, intentar fer que els símptomes apareguin el més tard possible, cosa que fa que incrementis les probabilitats que les persones morin abans d’altres causes que no arribar a desenvolupar un estat greu de dependència, per exemple. La combinació dels reptes actuals seria en endarrerir tant com es pugui la fase simptomàtica i detectar-la com més aviat millor, perquè amb l’arribada de nous fàrmacs que comencen a veure la llum i de més que han de venir, poder-los administrar tan aviat com es pugui i contribuir o bé a aturar o alentir el màxim possible l’avançament dels símptomes.
I com la fem això, aquest detecció tan precoç?
És clar, aquí és una pregunta molt important, és un tema una mica al quid de la qüestió. Cada vegada tenim més elements a disposició, gràcies a la recerca, el que en diem els biomarcadors, que amb proves que de manera molt poc invasiva permeten saber què és el que està passant al cervell. Alguns sí que són més invasius, com és els del líquid cefalorraquidi, perquè cal fer una punció lumbar, tot i que avui en dia és una tècnica molt segura, però hi ha d’altres que són els biomarcadors en sang indolors i fàcils de fer. A partir d’una extracció de sang en el plasma sanguini es poden veure petites fibres, petites restes d’aquestes proteïnes anòmales que s’estan acumulant al cervell. El que passa és que perquè això pugui arribar a estar implementat com a programes de cribratge poblacional, el sistema sanitari s’ha de preparar. A poc a poc s’ha d’anar avançant en aquest sentit, però estem en una bona línia.
En quin moment, una persona pot detectar símptomes d’alerta, de dir, alguna cosa no va bé?
L’Alzheimer normalment l’associem amb problemes de memòria. El que passa és que són uns problemes de memòria que tenen unes particularitats, que normalment van lligats a la memòria recent, a les coses que han passat fa poc, contrastant amb una memòria del passat i dels fets i els coneixements assolits al llarg de la vida, força preservats. Però, clar, tothom té oblits de coses que han passat fa poc i, especialment, a mesura que ens anem fent grans. La qüestió és que aquí el que es detecta és una certa progressió.
Expliqui’ns-ho.
Es descarta, diguéssim, que es puguin deure a canvis vitals estressants, és a dir, estar passant un moment de dol just després de la jubilació, que potser la persona està una miqueta desconcertada, el fet d’estar passant per una malaltia transitòria o haver canviat un fàrmac, etcètera. Per tant, caldria descartar que la persona no està en un moment vital de canvi rellevant, que ho pugui justificar. I, sobretot, la clau és quan comencen a fallar les estratègies de la persona per posar remei a aquests problemes de memòria. Estem parlant de la capacitat de posar-me alarmes, escriure’m les cites, fer servir un mètode d’avís… O, al contrari, de vegades també pot ser un senyal d’alarma quan una persona que mai havia fet servir aquestes estratègies, la veus molt insegura si no les fa servir. Vull dir que, al final, és quan tu notes que és un canvi significatiu respecte a com ha estat sempre aquella persona, i comences a veure certa inseguretat o que potser renuncia a fer determinades activitats perquè veus que se sent insegura.
Parlàvem dels possibles tractaments. L’Alzheimer sempre és una malaltia que, quan s’anomena, ja fa molta por, segurament perquè el tractament no acaba de ser el que esperàvem.
És evident que és una malaltia que fa por només sentir el nom, però s’ha d’anar trencant cada cop més l’estigma i el tabú. Que no tingui cura no vol dir que no tingui tractament i que no hi hagi coses que es poden fer per millorar la qualitat de vida, per preparar el futur. Per exemple, quan tinc la capacitat preservada és llavors que puc prendre decisions, hi ha eines de protecció jurídica, etcètera, que, per tant, això en si mateix ja és un avantatge del diagnòstic precoç. I després, ens podem aprofitar dels tractaments de tipus simptomàtic, que són dels que disposem des de fa dècades, amb els quals es pot obtenir el seu màxim benefici si s’utilitzen en les fases més primerenques. En conseqüència, jo diria que sí, que sense desmerèixer la magnitud del temor que pot produir aquesta malaltia, no guanyem res amagant el cap sota l’ala. Val la pena sí es pot tenir oportunitats per reubicar-se davant d’aquest futur. T’haig de dir que després del dol inicial que suposa el xoc de rebre el diagnòstic, la majoria de les persones diagnosticades amb fases primerenques ens demostren que tenen capacitat com de reestructurar la visió del seu futur i de prendre decisions.
I aquí entra segurament el paper de la Fundació Pasqual Maragall.
Essencialment, el nostre objectiu principal és fomentar i produir recerca per a la detecció i la prevenció de la malaltia d’Alzheimer. Però també tenim un vessant social molt important focalitzat a sensibilitzar sobre la malaltia, en recaptar fons per impulsar la recerca i també en atendre les necessitats de malalts i família. S’ha començat a endegar un programa d’atenció a persones recentment diagnosticades, quan encara conserven consciència de la mateixa malaltia, que se suma als programes de suport i atenció a les persones cuidadores que tenim des de fa molts anys. Recordem és una malaltia que impacta en forma d’ona expansiva a la família i sempre hi ha algú que s’acaba dirigint en el que diem la persona cuidadora principal i aquesta persona també necessita un suport i una atenció específica. Per tant, la Fundació els dona suport, sensibilitza i promou molt la cultura científica.
