Un trosset compartit de l’art “del Suri”

Ja hem estat trobant a faltar durant nou anys, la presencia permanent en qualsevol activitat i inauguració del museu i moltes més a la Maria Dolors Duocastella, “la Suri” tal com li agradava que li diguessin. Aquesta parella omnipresent omplia d’entusiasme i interès la cultura i l’art terrassencs. Doncs avui el Floreal Soriguera “el Suri” ha emprès el mateix camí per retrobar-se amb la seva inseparable, que estigui on estigui, l’estarà esperant per gaudir per sempre més plegats una eternitat artística.

Vaig conèixer el Suri l’any 1979, en fer un treball sobre la seva obra, amb la meva amiga i companya de classe Isabel Casarramona, per a l’assignatura d’art contemporani de la Tere Camps, com a estudiant d’història de l’art a d’Autònoma.

Va ser una experiència inoblidable, ens vàrem implicar totalment amb la parella en la reconstrucció de la seva història, des l’ingrés amb 14 anys com a alumne a l’Escola Municipal d’Oficis, mirar obra, viatges d’estudis, excursions, docència, realisme, cubisme, abstracció, maquinària, materials, tècniques i textures, converses inoblidables i molt enriquidores per mi sobre la creació artística, tan al pis del matrimoni del carrer Salvà com a l’estudi Tao al carrer Arquimedes. Recordo amb especial emoció els comentaris, l’amor i la tendresa de la parella davant de la seva obra “el nostre nu”.

Aquest afecte que hem varen transmetre,amistós i artístic ja no es va interrompre mai més. Encara que cada any, des del mateix 1979, ens trobàvem a la fira del dibuix, comentàvem les novetats i adquiríem alguna obra, ens varem retrobar de nou en la cerca i la selecció d’una seixantena d’obres per preparar la donació i exposició al Museu de Terrassa a la sala del Tinellet al Castell Cartoixa de Vallparadis l’estiu del 1991. Llavors jo com a director del Museu i ell tot un llicenciat de Belles Arts i amb una gran producció artística madura i evolucionada.

Posteriorment es va completar aquesta donació a finals del segle passat, a l’estudi Tao, ple d’obra fins a vessar i amb prou tes feines per trobar un espai buit on contemplar els quadres, llavors ja acompanyats per la conservadora del museu, Gemma Ramos, actual directora, amb qui varem reprendre el viatge dins la inesgotable creació del Suri.

Avui no pretenc fer una biografia de l’artista, espero que aquest mateix any amb el seguit d’exposicions que estan programades a la ciutat algú s’animi a fer-ho. Només volia fer-vos partícips d’una experiència i d’una amistat que he tingut la sort de gaudir i que ja s’ha quedat per sempre en el meu record. Gràcies “ Suris”!!