Atura’t un segon. Mira al teu voltant. Quantes de les coses que t’envolten ara mateix eren un desig gairebé obsessiu fa només uns anys? Segurament moltes. Però avui, simplement, les dones per descomptades.
Vivim atrapats en una roda de hàmster emocional que no s’atura mai. Correm darrere de l’últim model de mòbil, d’aquella feina ideal o d’una relació perfecta. El problema és que, quan ho aconseguim, el plaer dura un sospir i la ment torna a buscar la següent mancança. (Sí, a nosaltres també ens passa constantment).
Aquesta insatisfacció crònica no és un invent de l’era d’Instagram. Un dels pensadors més brillants i esmolats del segle XIX ja va descodificar aquest comportament humà amb una precisió quirúrgica. Parlem d’Arthur Schopenhauer, el filòsof del pessimisme realista, que va deixar escrit un diagnòstic que avui, en ple segle XXI, ressona amb més força que mai.
La frase que desmunta el nostre estil de vida
La sentència de Schopenhauer és directa com un cop de puny a l’estómac: «Poques vegades pensem en el que tenim, però sempre en el que ens falta». Amb només catorze paraules, el pensador alemany va definir l’origen de la infelicitat moderna.
Aquesta reflexió no és una simple bajanada de llibre d’autoajuda barata. És una advertència sobre com el nostre cervell està programat per a la insatisfacció. Schopenhauer defensava que la vida oscil·la, com un pèndol, entre el dolor de desitjar una cosa i l’avorriment d’haver-la aconseguit. Una visió dura, gairebé tràgica, però que amaga una veritat incòmoda que ens costa acceptar.
Pensa en la teva pròpia rutina. Quan va ser l’última vegada que vas agrair tenir bona salut? Probablement l’últim cop que vas agafar un refredat fort i no podies ni respirar. Només valorem el benestar quan apareix el dolor. Aquest és el gran parany de la ment humana que Schopenhauer volia que esquivéssim.
La ciència de la insatisfacció crònica
El més fascinant de la teoria de Schopenhauer és que la neurociència moderna li dona tota la raó. Avui dia aquest fenomen s’anomena adaptació hedònica. És la tendència de les persones a tornar ràpidament a un nivell relativament estable de felicitat, malgrat els grans esdeveniments positius o negatius de la vida.
Quan compres un cotxe nou, el teu cervell rep una descàrrega de dopamina brutal. Ets feliç. Però al cap de poques setmanes, aquell vehicle es converteix en un objecte quotidià. La teva ment s’hi acostuma i, de manera gairebé automàtica, comença a fixar-se en el cotxe del veí, que és més gran, més ràpid o més modern. El cicle de la frustració constant torna a començar.
Schopenhauer ens avisa que aquesta recerca externa és completament inútil. Si la teva felicitat depèn de cobrir la següent falta, mai seràs lliure. Sempre hi haurà un buit nou per omplir, una necessitat creada pel mercat o per la pressió social de viure una vida de cara a la galeria.
Com aplicar el pessimisme de Schopenhauer per viure millor
Pot semblar contradictori, però utilitzar la filosofia d’un home conegut com el filòsof més pessimista de la història pot ser la clau per trobar la pau mental. No es tracta de resignar-se i no tenir ambicions, sinó de canviar el focus de la teva atenció diària.
La clau de volta és l’entrenament de la mirada. Si eduques els teus ulls per fixar-se en el que ja forma part del teu inventari vital, el valor d’aquestes coses es multiplica de cop. La teva llar, els teus amics reals, el cafè del matí o la tranquil·litat d’una tarda sense complicacions passen de ser soroll de fons a convertir-se en els veritables pilars del teu benestar.
Els experts en psicologia cognitiva recomanen fer un exercici molt senzill basat en aquesta premissa: la pràctica de la resta mental. En lloc de pensar en què vols afegir a la teva vida, imagina com seria la teva existència si demà perdessis algunes de les coses que avui dones per fetes. El resultat d’aquest experiment mental sol ser revelador i, de vegades, una mica colpidor.
El perill de la comparació digital
Aquest problema s’ha multiplicat de manera exponencial amb l’arribada de les xarxes socials. Avui dia no ens comparem només amb els nostres veïns o companys de feina. Ens comparem amb les vides perfectament editades i filtrades de milions de persones a l’altre costat de la pantalla.
El buit del qual parlava Schopenhauer es fa més gran amb cada lliscament de pantalla. Veiem viatges idíl·lics, cossos esculturals i èxits professionals constants. El sentiment d’asfíxia vital augmenta perquè la nostra ment assumeix que a tothom li va millor que a nosaltres. Oblidem que el que veiem és només un aparador de cartó pedra.
La propera vegada que sentis l’impuls de comprar alguna cosa que realment no necessites, o quan et trobis lamentant-te per allò que encara no has aconseguit, recorda les paraules del vell filòsof. Fes una pausa, respira profundament i mira el que ja tens a les mans. Potser descobriràs que, en realitat, no et falta gairebé res per ser feliç.
Al cap i a la fi, la riquesa d’una persona no es mesura per la quantitat de coses que posseeix, sinó per la quantitat de coses de les quals pot prescindir sense perdre la felicitat. Una lliçó de vida que convé recordar en un món que ens empeny constantment a voler més. No et sembla que val la pena intentar-ho avui mateix?
