La història de la Terra està plena de cicatrius, però poques són tan doloroses com la del mar d’Aral. El que un dia va ser el quart llac més gran del planeta és avui un desert de sal, pols tòxica i vaixells rovellats encallats en el no-res. Un autèntic cementiri ecològic provocat per la mà de l’home durant l’època soviètica.
Ara, quan tothom ja havia donat aquest gegant per mort i enterrat, un grup d’investigadors espanyols ha posat sobre la taula una idea tan audaç que molts col·legues internacionals s’han emportat les mans al cap. Volen tornar-lo a omplir d’aigua. Però no ho volen fer només per recuperar el paisatge, sinó per un motiu molt més urgent: salvar el nostre propi futur.
La proposta sembla extreta d’una novel·la de ciència-ficció de les bones. (Sí, nosaltres també vam haver de llegir el document dues vegades per creure-ho). El pla no busca utilitzar mètodes tradicionals que trigarien segles, sinó una obra d’enginyeria monumental que canviaria les regles del joc en la lluita global contra l’escalfament del planeta.
La bogeria espanyola que pot canviar el mapa del món
L’equip darrere d’aquesta iniciativa ha calculat que recuperar aquesta immensa massa d’aigua a l’Àsia Central tindria un efecte col·lateral absolutament revolucionari. No parlem només de retornar la vida a una regió castigada, sinó de convertir el nou mar d’Aral en un aspirador gegant de CO2.
La clau de tot plegat rau en la capacitat de capturar carboni que tenen les grans masses d’aigua salada i els ecosistemes humits que es generarien al seu voltant. Segons els càlculs del projecte, la quantitat de gasos d’efecte d’hivernacle que es podrien retirar de l’atmosfera és tan bèstia que faria empetitir qualsevol altra iniciativa de reforestació actual.
La comunitat científica internacional oscil·la entre l’escepticisme més absolut i l’admiració davant d’un projecte que desafia els límits de la geoenginyeria moderna.
Però, com es pot omplir un buit d’aquestes dimensions en una de les zones més seques del continent? Els científics espanyols no es plantegen desviar rius que ja no tenen cabal. La seva proposta passa per una xarxa de canalitzacions i un sistema de bombament d’última generació que aprofitaria recursos hídrics d’altres conques excedentàries, un repte logístic que faria tremolar qualsevol govern.
Una solució radical per a un problema desesperat
El debat està servit i crema amb força a les xarxes acadèmiques. El cost econòmic d’una infraestructura d’aquesta magnitud seria astronòmic, d’això no hi ha dubte. Però els promotors de la idea recorden que el cost de no fer res i patir les conseqüències del canvi climàtic serà infinitament superior per a la nostra butxaca i la nostra supervivència.
A més, la pols que avui s’aixeca del fons sec de l’Aral està carregada de pesticides i sal, viatjant milers de quilòmetres i accelerant el desglaç de les glaceres de l’Himàlai. Aturar aquesta sagnia ambiental és una prioritat que va molt més enllà de les fronteres d’Uzbekistan i Kazakhstan.
La ciència necessita idees disruptives. Les solucions tèbies ja no serveixen per revertir una crisi climàtica que avança sense frens. Aquest projecte espanyol ens recorda que, de vegades, per solucionar un desastre de dimensions bíbliques cal pensar en gran, molt en gran, sense por al què diran els manuals de geofísica tradicionals.
El camí per veure aigua de nou a l’Aral és llarg, tortuós i ple de traves polítiques internacionals. Malgrat tot, el simple fet que un equip del nostre país hagi aconseguit centrar l’atenció del món de la ciència en aquesta cicatriu oblidada ja és una primera victòria. Estarem atents als propers passos d’aquesta odissea de l’enginyeria moderna. I tu, creus que veurem vaixells navegar de nou per l’Aral?
