Hi ha veritats que fan mal, especialment quan s’escriuen fa més de dos mil anys i encara continuen completament vigents. La història ens defineix, ens persegueix i, de tant en tant, ens posa un mirall incòmode davant de la cara per recordar-nos qui som realment.
Si alguna vegada t’has preguntat per què costa tant posar-se d’acord en aquest racó de la Península Ibèrica, la resposta no és un invent de la política moderna. Un dels cronistes més lúcids i oblidats de l’antiga Roma ja va descriure el nostre caràcter amb una precisió gairebé quirúrgica que avui ens fa obrir els ulls de bat a bat.
Es deia Pompeyo Trogo. Potser el seu nom no et sona tant com el de Juli Cèsar o Ciceró, però les seves paraules haurien de retronar a les aules d’història de tot el país per entendre el nostre present.
L’origen d’un diagnòstic històric demolidor
Per entendre la magnitud de la sentència, hem de viatjar en el temps fins a l’època d’esplendor de l’Imperi Romà, concretament al segle I a.C. En ple procés d’expansió, els romans es van trobar amb un autèntic os de roer: els habitants d’Hispània.
La conquesta romana de la península no va ser un camí de roses, sinó una guerra de desgast que va durar gairebé dos segles. Els legionaris romans, acostumats a sotmetre regnes sencers en qüestió de mesos, topaven una vegada i una altra amb la resistència ferotge d’uns pobles ibèrics que preferien morir abans que cedir la seva llibertat.
Va ser en aquest context de frustració i admiració on Pompeyo Trogo, un historiador d’origen gal però plenament integrat en l’elit intel·lectual romana, va decidir analitzar què dimonis passava amb aquells guerrers indomables. El resultat de la seva anàlisi va quedar plasmat en la seva gran obra, les Històries Filípiques, i el retrat que en fa és absolutament colpidor per la seva vigència actual.
Llegeix-ho una altra vegada amb calma. (Sí, nosaltres també ens hem quedat freds en processar la frase). No és una simple descripció militar, és una autèntica radiografia psicològica d’un poble que sembla condemnat a buscar el conflicte intern com a mètode de supervivència o d’entreteniment.
La paradoxa de la valentia extrema i l’autodestrucció
El text de Trogo no amaga una profunda admiració per les capacitats físiques i mentals dels antics hispans. Els descriu com a homes d’una resistència sobrehumana, capaços de suportar les pitjors condicions climàtiques i de lluitar fins a l’últim alè sense immutar-se.
La seva fortalesa no es limitava al camp de batalla. L’historiador romà destaca que preferien la mort abans que la servitud, una característica que es va fer evident en episodis llegendaris com el setge de Numància. El problema, segons el cronista, no era la falta de valor, sinó la incapacitat crònica de canalitzar-lo de manera constructiva quan no hi havia una amenaça externa que els obligués a unir forces.
Aquesta debilitat estructural va ser, precisament, la millor arma de Roma. Els generals romans aviat es van adonar que la manera més ràpida de dominar Hispània no era mitjançant la força bruta, sinó utilitzant la divisió interna dels seus habitants.
Només calia oferir pactes tàcitament avantatjosos a una tribu perquè aquesta s’aliés amb Roma per aniquilar la tribu veïna. El clàssic divideix i venceràs va trobar a la nostra península el seu laboratori perfecte, demostrant que el pitjor enemic d’un hispà sempre ha estat, i potser sempre serà, un altre hispà.
Una herència que es nega a desaparèixer
Si mirem al nostre voltant, costa no veure el reflex de les paraules de Pompeyo Trogo en la societat actual. La tendència a la polarització, la dificultat per trobar consensos bàsics i la facilitat amb la qual ens dividim en bàndols irreconciliables semblen formar part d’un codi genètic cultural que es resisteix a canviar.
Sembla que necessitem constantment la figura d’un “altre” per definir la nostra pròpia identitat. Quan hi ha una crisi global, una amenaça exterior o una tragèdia col·lectiva, som capaços de mostrar una solidaritat exemplar i una unió que sorprèn el món sencer. Però tan bon punt el perill s’esvaeix, tornem immediatament a les trinxeres quotidianes.
La lliçó de l’historiador romà no és només una curiositat arqueològica per compartir a les xarxes socials. És una advertència històrica sobre el perill de l’autodestrucció interna. Ens recorda que la nostra major fortalesa, que és la passió i la determinació, es converteix fàcilment en la nostra major feblesa si no som capaços de trobar un propòsit comú més enllà de la confrontació.
Al cap i a la fi, la història no es repeteix, però sovint rima. Potser va sent hora de demostrar a Pompeyo Trogo, amb vint-i-un segles de retard, que som capaços de trencar la seva maledicció i trobar la pau sense necessitat de tenir un enemic comú a qui combatre. O potser és que, simplement, ens agrada massa portar la contrària, fins i tot a la raó.
