El termòmetre no para de pujar, els estius es fan eterns i la paraula escalfament s’ha convertit en el nostre pa de cada dia. Però, i si t’haguessin explicat la història al revés? Imagina per un moment que el destí final de la Terra no sigui un desert de foc, sinó un desert de gel.
No és ciència-ficció, ni l’argument d’una nova superproducció de Hollywood sobre la fi del món. És la tesi d’un dels cervells més brillants del nostre país en l’estudi del clima del passat. La realitat pot ser molt més freda del que ens pensem.
El paleoclimatòleg català Francesc Burjachs ha llançat una advertència que fa tremolar les bases de tot el que crèiem saber sobre el canvi climàtic. Segons aquest expert, que es dedica a llegir els secrets ocults en els sediments i el pol·len de fa milers d’anys, el nostre planeta podria estar a punt de fer un gir de guió absolutament inesperat.
El gran miratge de l’escalfament global
Per entendre cap a on anem, primer hem de mirar enrere (i molt enrere). Els humans tenim una memòria històrica ridículament curta. Ens pensem que el clima que hem viscut els últims segles és la norma, quan en realitat és l’excepció de la regla.
La Terra té els seus propis cicles, unes autopistes tèrmiques que duren milers d’anys. Actualment ens trobem en un període anomenat Holocè, una època interglacial que ens ha regalat un clima temperat i estable. Gràcies a aquesta treva tèrmica, la humanitat ha pogut prosperar, inventar l’agricultura i construir ciutats. Però la treva s’està acabant.
La història del nostre planeta és, en realitat, una història de glaciacions constants interrompudes per breus moments de calidesa. I el nostre moment càlid ja ha caducat.
Burjachs ens recorda un fet incòmode: portem uns 11.700 anys de període interglacial. Si mirem el patró dels últims milions d’anys, aquests moments de bonança solen durar uns 10.000 anys de mitjana. Sí, has fet bé els càlculs. Anem tard. El planeta ja hauria d’haver començat a refredar-se fa temps.
La paradoxa de l’aigua dolça
Com pot ser que ens acostem a una era glacial si les temperatures mitjanes globals estan pujant a causa de l’activitat humana? Sembla una contradicció absurda, però la física del planeta té un sentit de l’humor bastant macabre. La clau de tot plegat està en el motor tèrmic de la Terra: els corrents oceànics.
L’escalfament global està provocant el desgel accelerat de Grenlàndia i de l’Àrtic. Tota aquesta immensa quantitat d’aigua dolça s’aboca directament a l’oceà Atlàntic Nord. L’aigua dolça és menys densa que l’aigua salada, el que significa que no s’enfonsa amb facilitat. I aquí és on comença el desastre.
Aquest col·lapse d’aigua dolça té el potencial de frenar, o fins i tot aturar, el Corrent del Golf. Aquest corrent és el calefactor de l’hemisferi nord; porta aigua càlida des del Carib fins a les costes d’Europa. Sense aquest radiador natural en funcionament, les temperatures del continent europeu es desplomarien de forma dràstica en qüestió de poques dècades.
El pol·len que prediu el futur de la humanitat
Com sap un científic el que passarà d’aquí a uns segles? La resposta de Burjachs no està en models informàtics abstractes, sinó en el fang. Com a paleoclimatòleg, la seva feina consisteix a analitzar els fòssils de pol·len atrapats en els sediments dels llacs i del fons marí.
Aquestes micropartícules són com caixes negres de la natura. Ens diuen exactament quines plantes vivien a Catalunya fa 20.000 o 100.000 anys. I el diagnòstic és clar: quan el clima canvia, ho fa amb una velocitat que faria esgarrifar qualsevol governant actual. Els canvis bruscos són la norma de la història geològica, no l’excepció.
Burjachs insisteix que l’acció humana està alterant el ritme natural del planeta. Estem injectant gasos d’efecte hivernacle a una velocitat mai vista. El que estem fent no és evitar la glaciació, sinó desestabilitzar el sistema completament. Estem estirant la corda d’un pèndol amb tanta força que, quan es deixi anar, el retorn cap a l’altre extrem serà violent i incontrolable.
Com seria viure a la Catalunya de l’Edat de Gel?
No hem d’imaginar un planeta totalment cobert de gel com una bola de neu gegant, però la vida a casa nostra seria radicalment diferent. Durant l’últim màxim glacial, el paisatge de Catalunya no s’assemblava gens al que veiem avui dia quan sortim a fer un tomb pel bosc.
Els boscos d’alzines i pins que avui cobreixen les nostres muntanyes desapareixerien. En el seu lloc, tindríem una estepa freda i seca, un paisatge similar al que avui podem trobar a Sibèria o a les zones més septentrionals del Canadà. El Pirineu estaria cobert per glaceres gegantines que baixarien fins a les valls, i el nivell del mar estaria més de cent metres per sota de l’actual.
La platja de Barcelona estaria quilòmetres endins. L’actual línia de costa seria una plana àrida i castigada per vents gèlids i constants.
L’aigua potable es convertiria en el recurs més preuat i escàs. Encara que sembli contradictori, una era glacial és extremadament seca perquè l’aigua queda atrapada en forma de gel als pols i a les muntanyes, reduint dràsticament les pluges a tot el planeta. L’agricultura, tal com la coneixem avui, seria completament impossible a la major part d’Europa.
Estem preparats per al gran refredament?
La resposta curta és un no rotund. Tota la nostra tecnologia, la nostra economia i la nostra planificació urbanística estan dissenyades sota la premissa que el clima es mantindrà estable o que, com a molt, haurem de posar l’aire condicionat una mica més fort durant els mesos de juliol i agost.
Ens preocupa la pujada del nivell del mar d’uns quants centímetres, que és un problema gravíssim, però no tenim cap pla de contingència per a un escenari on les collites d’Europa central es redueixin a zero a causa de l’avanç del fred. La vulnerabilitat de la civilització moderna és extrema davant d’aquests canvis d’escala geològica.
La recerca de científics com Francesc Burjachs ens recorda que la Terra no entén de fronteres, de mercats financers ni de legislatures de quatre anys. El planeta funciona amb uns rellotges molt més lents, però molt més implacables. La pregunta ja no és si viurem una nova era glacial, sinó quan es tancarà definitivament la finestra de calidesa que ens ha permès arribar fins aquí.
Potser és hora de començar a mirar el cel de l’hivern amb una mica més de respecte. Al cap i a la fi, la història ens demostra que el gel sempre acaba tornant per reclamar el que és seu.
