Fa uns quants anys, va venir a Barcelona un sociòleg francès bon coneixedor de Catalunya. Eren els temps d’una de les cícliques explosions de la banlieue i li vam preguntar si pensava que això, amb el temps, podria passar també aquí. Va respondre que era molt probable, però que a Catalunya havíem fet dues coses millor que no pas ells, i que potser això esmorteiria o evitaria el que passava ja a França: l’escola i l’urbanisme. Una bona escola, que oferirà accés al coneixent teòric i pràctic i afavoria així l’ascensor social, alhora que dibuixava una identitat sòlida i acollidora, que es convertia en una bona pista d’aterratge. I un bon urbanisme que havia evitat els guetos i havia cosit les ciutats i dignificat els barris sense carregar-se els centres històrics (això, certament, amb excepcions). Quan ens ho va dir vam pensar, amb orgull, que tenia raó.
Ara, quan mirem el futur, com per exemple aquesta hipotètica súper Terrassa dels 250.000 habitants, però més en general tot Catalunya, ¿estaríem tan contents, convençuts i orgullosos de tenir en bones condicions aquestes dues eines bàsiques, l’escola i l’urbanisme? Jo diria que no.
Què ha passat entremig? Moltes coses. Una, que el canvi demogràfic ha estat més gran i més accelerat del que aquestes bones estructures eren capaces d’assumir i totes les costures del país, en aquests moments, tiben o s’estan esfilagarsant. L’escola, la sanitat, l’habitatge, el transport, la cultura, la identitat… Una altra que el drenatge estructural dels recursos d’aquest país en un Estat desigual i ineficient no permet tenir les energies –els diners, però no tan sols els diners- que caldria per reforçar aquestes estructures.
Però també em fa l‘efecte que en aquests anys ha fallat la política. La governació. En part perquè, en nom de la transparència, s’ha amputat a la política la capacitat de triar i de decidir i se l’ha convertit en una gestoria més que en un govern. En part perquè en aquests anys se’ns ha dit –a cops de porra- que hi ha coses que són perquè sí i que no són objectes de debat ni de decisió política democràtica. El cas és que la política ha anat derivant cap a la gesticulació, entre el populisme i l’empatx ideològic, sense decidir el que la realitat demana que es decideixi (en la direcció que digui la majoria). Això ha afectat també l‘escola i a l’urbanisme, on ben sovint l’absència d’una directriu política clara i d’una aposta ferma ha deixat la realitat a les mans de l’experiment teòric o de l’esteticisme aristocràtic, al qual li interessen més els premis FAD o l’aplaudiment de l’acadèmica que la funcionalitat.
Parlo de Terrassa? No tan sols. Però també. L’escola no s’arregla de ciutat en ciutat (tot i que la suma de l‘escola, la universitat i la cultura també tenen àmbits de decisió local). I pel que fa a l’urbanisme, a Terrassa s’havien fet coses molt ben fetes, però també s’han fet desastres notoris, certificats per la pràctica, des de la barrera de l’avinguda de Barcelona a la manca d’una idea operativa per a la Rambla -que afecta a tota la mobilitat del centre- o l’errada desèrtica del Vapor Gran. Però fins i tot en aquests casos diria que, a més de possibles errors dels tècnics, hi ha una falla de la política quan fa i orienta els encàrrecs. El govern dirigeix i els tècnics miren la manera de dur a terme les decisions. Sovint una mala resposta és el resultat d’una mala pregunta.
Per això, quan imaginem la Terrassa del futur, no estem davant d’un debat tècnic. Estem davant d’un debat polític. Les grans respostes les ha de decidir, amb valor i coneixement, el govern de la ciutat. La Terrassa dels 250.000 habitants? Segur? Qui ho ha decidit? Per què? Certament, no es pot fer política contra la realitat. Però fer surf sobre la realitat no és governar.
No podem respondre a la pregunta de com i on hem de viure sense haver decidit de què volem viure. No podem respondre quants hem de ser i on si no decidim també amb què ens guanyarem la vida i com ho pagarem. No podem decidir per on circulem si no hem decidit cap on volem anar i per fer què (i no és només una metàfora, també una referència a la xarxa de transport i a la mobilitat).
Certament, aquestes coses van més enllà del govern municipal. Però per al govern d’un territori res del que passa o del que deixa de passar en aquest territori és una cosa aliena, responsabilitat només dels altres. Com serà i ha de ser la Terrassa del futur? Com la pensi, la decideix i la impulsi el govern de la ciutat (i del país). Si és que n’hi ha.
Aquest article forma part de la revista en paper d’estiu de MónTerrassa
