Sembla el dia de la marmota. En cada cicle econòmic, es repeteix la mateixa situació. Les xifres macroeconòmiques són bones, però els treballadors continuen sense arribar a final de mes. Actualment, l’ocupació creix, les empreses facturen i, fins i tot, falta mà d’obra en alguns sectors. El Govern ha apujat el Salari Mínim Interprofessional i millorat drets, i la negociació col·lectiva ens ajuda a arribar on no ho permet l’aritmètica parlamentària. Aleshores, on és l’error? La principal causa té nom: l’habitatge.
A Terrassa, el preu de compra es va apujar l’any passat un 7%, i el lloguer més d’un 14%. Cap conveni sectorial millora salaris a aquest ritme. Per això, calen mesures polítiques que actuïn sobre el mercat immobiliari. L’anomenada llibertat de mercat s’ha convertit, a la pràctica, en la llibertat d’uns pocs per enriquir-se mentre milers de persones no poden accedir a un habitatge digne. I el problema ja és transversal perquè, fins i tot qui pot assumir preus elevats, pateix la manca d’oferta.
Hi ha una dada que és reveladora. Aquesta setmana passada, hi havia 21 pisos de lloguer anunciats a Terrassa en un conegut portal immobiliari. Fa una dècada, n’eren centenars. I, d’aquests 21, només quatre valien menys de mil euros al mes.
Els qui reclamen desregulació són els mateixos que es queixen de manca de seguretat jurídica. Un terme tan repetit com ambigu. Però la veritable seguretat jurídica s’aconsegueix amb normes clares i lleis que protegeixin l’interès general. La solució passa, precisament, per regular i intervenir.
Terrassa viu una paradoxa insostenible perquè és la ciutat amb més demanda de lloguer de l’Estat i, alhora, la que té més habitatges buits de Catalunya. Tenim la solució davant dels nostres ulls: posar en circulació part d’aquests 10.000 habitatges buits i destinar-ne una part significativa a lloguer protegit.
Les mesures possibles són conegudes. Per exemple, gravar els habitatges deshabitats per incentivar que surtin al mercat. I si alguns propietaris prefereixen pagar l’impost abans que llogar, aquests recursos podrien servir per ampliar el parc municipal d’habitatge mitjançant tanteig i adquisició d’immobles.
També seria raonable que l’Ajuntament pogués adquirir els habitatges afectats per procediments de desnonament assumint el deute, per convertir-los en habitatges per a lloguer social i evitar expulsar les famílies de casa seva. Una altra mesura és exigir que aquells qui concentren diversos habitatges de lloguer, en destinin una part a preu social.
Acumular habitatges per especular no és emprendre, no genera llocs de treball ni dinamitza l’economia. Per tant, no mereixen el favor de les administracions. Si els especuladors consideren que amb aquestes mesures deixa de ser rendible retenir pisos buits, sempre els quedarà una opció senzilla: vendre’ls. En una ciutat com Terrassa, industrial, de serveis i ben comunicada, no faltaran famílies treballadores que vulguin comprar, si els preus s’ajusten a la realitat.
Zeus Cabrera Viol és membre de la col·legiada d’Esquerra Unida de Terrassa
