Un ‘istme’ ple d’història

Les restes arqueològiques del període romà a la Seu d'Ègara son diverses i sorprenents

En el quart article del monogràfic dedicat a la Seu d’Ègara ens acostem als seus inicis. Ho fem de la mà de l’historiador de l’art i exdirector del Museu de Terrassa, Domènec Ferran, que ens explica l’origen del conjunt monumental i les descobertes arqueològiques que s’han anat trobant.

El que anomenem istme de Sant Pere constitueix un dels punts més plens d’història del territori que actualment ocupa Terrassa. En aquest primer relat, explicarem la seva ocupació humana des de l’origen i fins els primers indicis de cristianització en el període romà.

La composició orogràfica del territori terrassenc presenta uns espais fèrtils entre torrents i rieres que faciliten el conreu i la vida humana. Per la seva situació estratègica. Punt elevat entre els Torrents de Santa Maria i Vallparadís, des de ben antic va ser el punt de mira per a l’ocupació dels humans des del final de la prehistòria. No en va, tenim el primer testimoni arqueològic amb una estructura excavada al subsòl i restes d’un vas ceràmic del període del Neolític Final, de fa uns 2.500 anys. Aquesta primera troballa però encara no demostra un assentament estable en aquest espai.

Detall del paviment interior | Marta Maseras

Aquest establiment es produirà en el període ibèric, al segle VI abans de la nostre era. Serà el nucli del poblat ibèric d’Ègosa, encara que no conservem l’estructura urbanística pròpia a la major part d’aquests poblats ,si que tenim algunes cases amb les seves llars. Els treballs arqueològics ens han permès recuperar alguns dels objectes l’utillatge ceràmic i de pedra per a l’elaboració de teixits de llana -pondus i fusaioles- així com d’àmfores per a contenir productes líquids elaborats i algunes monedes de la seva activitat comercial.

El principal testimoni en son les sitges d’emmagatzematge de gra, excavades al terreny natural, fonamentals per a l’explotació agrícola, cultiu de cereals que es practicava en el territori per a la nutrició al llarg de l’any dels habitants que vivien en llars amb murs de tàpia i amb algunes rengleres de pedra i còdols a la seva base. La incipient metal·lúrgia del ferro per a millorar les eines agrícoles, és present en aquest període així com l’elaboració de ceràmica per a ús de cuina i utillatge per a menjar. En un d’aquests objectes ceràmics es va practicar una incisió amb lletres de l’alfabet ibèric el nom d’una de les persones que hi vivien a l’entorn del segle II a.n.e, “ Talskubilos”.

El segon assentament pertany a la colonització progressiva que varen fer els romans al territori iber a partir del segle II a.n.e. Tenim testimonis epigràfics a partir del segle I a.n.e que demostren aquesta aculturació, concretament en l’erecció d’un monument funerari per part de Titinia, filla de Publi Bastogaunin en record del seu marit, Marc Licini Neitinbeles, que serien els primers noms de persones que coneixem amb noms romans però amb llinatges familiars ibèrics.

Impluvium | Marta Maseras

Les restes arqueològiques del període romà a l’istme son diverses, de les traces d’un camí d’entrada pel sector sud, espais d’habitació, elements d’explotació agrícola, industrial i residencial, nombroses sitges, pous, forns, dipòsits, murs de construccions i una gran piscina de l’impluvium d’una casa romana, possible espai central d’una vil·la. Els pedestals i les làpides amb inscripcions així com elements ornamentals de l’arquitectura, un d’ells encastat al brancal de la porta de l’església de Santa Maria, o els capitells aprofitats a l’edifici de Sant Miquel, demostren l’existència de monuments honorífics i funeraris relacionats amb el centre administratiu del Municipi Flavi d’Egara.

Malgrat tots aquests indicis no existeix fins al moment cap estructura urbana que ens permeti ubicar amb exactitud el rovell de l’ou municipal com a punt central del govern de les vil·les d’explotació agrícola que s’escampaven a la comarca. Destaquem el Pedestal del segle II, dedicat a l’emperador Antoni Pius, amb referència clara al municipi flavi d’Egara en la línia inferior, actualment encastat a un pilar a l’interior de la construcció romànica de Santa Maria. Altres elements de la vida quotidiana, pondus de teler, fusaioles de ceràmica, vaixella de taula, de cuina, monedes i utensilis diverses ens documenten la vida quotidiana dels egarencs.

Fins a finals del segle III i principis del segle IV coneixem l’existència dels pobladors a l’espai de l’istme, quan es cristianitzà el propietari de l’antiga casa amb impluvium i la converteix amb una primera domus ecclesiae i espais cementirials al seu entorn.

Carreu romà a la porta de Santa Maria | Marta Maseras
Làpida M.F. Egara, a Santa Maria | Marta Maseras

Els altres articles del monogràfic

Nou comentari