El periodista Josep Villagrasa és l’autor de les gloses dels Terrassencs de l’Any 2024, llegides en la festa celebrada aquest dissabte dia 23 de novembre al Teatre Principal. El seu treball permet conèixer la vida, obra i secrets d’un personatge com Jordi Fàbregas Oliván.
Aquí teniu la glosa íntegra
És una constant dels terrassencs i les terrassenques de l’any que les persones homenatjades es sorprenguin d’haver estat escollides. Sempre coincideixen a destacar que hi ha més gent que s’ho mereix.
Avui comencem amb una persona que, fins i tot, se sorprèn d’haver estat designat com a terrassenc, malgrat ser d’aquelles persones que fan i converteixen la nostra ciutat en terra d’acollida.
Parlem de Jordi Fàbregas i Oliván, arribat a la ciutat fa 23 anys a Can Palet per capgirar el seu entorn. Fill d’Horta, el Jordi va ser néixer l’any 1954 a Barcelona. Va ser el quart dels cinc fills del Josep i la Pilar, una parella senzilla i treballadora; el pare s’enorgullia del seu treball com ebanista i la mare, aragonesa orgullosa, convertia les seves creences en una implicació en el seu entorn que anava impregnant de forma invisible els passos dels fills.
Als onze anys, mentre estudiava a La Salle, el Jordi va entrar en el moviment escolta, on va iniciar un camí que el portaria de llobató fins a esdevenir monitor amb els anys. Una vinculació a l’associacionisme juvenil que acabaria marcant, com es veurà, tota una trajectòria vital.
Parlem d’una època, però, on l’estudiar no es podia deslligar de l’ajudar a casa. Quan tenia catorze anys, amb un certificat de bona conducta signat pel pare i el rector de la parròquia, aconsegueix feina com a grum a l’Agrupació Mútua del Comerç i la Indústria. La feina, on prosperarà durant els anys, li permetrà continuar amb els estudis a les tardes.
Ens situem als anys setanta on diferents experiències el marcaran cara al futur. Parlem de la mili, on li tocarà fer servei amb les ambulàncies de la Creu Roja amb un contacte directe amb els malalts i entorns desafavorits. També del seu contacte amb els grups de revisió de vida a la parròquia de Sant Isidor on, a través del moviment Taizé, entra en contacte amb una visió de l’Església universal, oberta al món i amb respecte a totes les creences. El Jordi explica que és en aquell moment on obre els ulls i comença a despertar-se un lligam entre les seves creences i una vocació de servei als altres.
Aquest, però serà un camí llarg. Així, mentre va superant els estudis universitaris de filosofia, psicologia i teologia, s’independitza als 23 anys per anar a viure en comunitat amb dos companys més d’estudis. L’implicació social del Jordi Fàbregas en aquell moment ja està ben viva.
Al pis on viuen fan acollida i atenen a infants desfavorits dels barri xino de Barcelona. Nanos a qui, als volts dels anys vuitanta, es tornarà a trobar a dins dels murs de la Model com a voluntari a presons. Com diu el Jordi, hi ha gent que necessita algú al seu costat i més que pena, desperten por. Superar aquest prejudici i allargar la mà és començar a canviar les coses.
Ho demostrarà treballant a l’esplai del barri de la Perona i a les barraques de la Sagrera, col·laborant amb la Pastoral juvenil o implicant-se amb Sant Joan de Déu en l’atenció dels malalts de SIDA, en un moment on aquesta malaltia era un autèntic estigma.
Amb tot, però, no serà fins als anys noranta del segle passat quan es decidirà a fer un pas definitiu envers un canvi de vida. Arribant gairebé als quaranta anys deixa la seva tasca professional i entra en el sacerdoci. Serà ordenat l’any 1995 i destinat a la parròquia de Sant Ramon al barri de Collblanc a Barcelona.
S’ha de dir que el Jordi Fàbregas recorda amb molta estima aquella primera etapa com a mossèn, però la vida li tenia preparada una nova parada inesperada a una localitat que gairebé no havia trepitjat en tots els seus anys de vida.
L’any 2001, poc després de la caiguda de les Torres Bessones i en un moment de canvis al món, un conegut del seu germà, mossèn Josep Pausas, parlava de mossèn Fàbregas com un perfil idoni per a la Parròquia de Sant Josep al barri de Can Palet. Així es va trobar un dia el Jordi davant el bisbe auxiliar de Barcelona que, amb les paraules “Com el Vallès no hi ha res…” li va anunciar el que seria el seu nou destí: Terrassa.
El Jordi encara recorda la primera vegada que va venir fins a la ciutat per visitar la parròquia. Ni tan sols la trobava. Acostumat com estava a unes esglésies de Barcelona més espectaculars, van haver de donar un parell de voltes fins topar amb Sant Josep.
L’entorn, però, encaixava perfectament amb el seu estil d’abordar la feina i va seguir la seva màxima que el capellà ha de sortir del despatx i trepitjar al carrer. Aquell era un barri obrer, modest, fet de gent vinguda d’arreu cercant en Terrassa un nou començament, acostumats a lluitar cada dia per tirar endavant.
Notava al barri i la parròquia la necessitat de fer coses i, sens dubte, hi havia coses a fer.
Els locals parroquials necessitaven una bona sacsejada per dignificar les instal·lacions i poder esdevenir punt de referència i acollida per una comunitat amb ganes de mirar al futur.
Com a mostra del moment de canvi que va enxampar com a rector de la parroquia, Jordi Fàbregas explica que una de les coses que li va impactar més d’inici va ser que venia d’una parròquia on sovint oficiava casaments i, de sobte, es va trobar a Can Palet on oficiava molts enterraments.
És cert que tenia una comunitar a la parròquia amb nombrosa gent gran, persones implicades en la vida pastoral o espais com Caritas. Ara, també hi havia un grup de gent jove vinculada a l’Esplai infantil esperant a fer un pas endavant. I van aparèixer quan més se’ls necessitava.
L’any 2008 la crisi econòmica va impactar molt fort al barri, sent els infants qui en van patir més les conseqüències. És en aquell moment quan,, davant el Jordi, va aparèixer un jove de l’espai, el Josep Rodríguez, amb una proposta. Per què no ampliar l’esplai del cap de setmana per poder atendre les necessitats dels infants tots els dies de la setmana?
Aquest serà el germen del que esdevindrà el Centre de dia, que comença aquell mateix any atenent a 40 nens i nenes tots els dies. Per fer-ho possible, mossèn Fàbregas es mou per aconseguir l’ajuda de la Fundació Pere Tarrés i la Fundació la Caixa. Neix així l’Associació Educativa Can Palet, amb el Jordi com a president i una junta formada per monitors, voluntaris i familiars dels infants atesos.
Davant la necessitat (i que em perdoni el Jordi per emprar l’expressió natural però prou clara que em va dir ell mateix) es tracta de tenir una visió de l’Església “acollidora no acollonidora”. La voluntat de la parròquia, de la seva gent i d’ell com a rector al capdavant, va més enllà de la catequesi o una tasca evangelitzadora. Es tracta, com diu, d’educar en valors humans i cristians, que pel Jordi Fàbregas són el mateix. Poc importa la fe, l’origen o les circumstàncies d’on vingui cadascú si es pot garantir una vida d’oportunitats. Una visió necessària per un projecte que havia d’atendre la realitat d’una barri ben diversa i que, des dels seus inicis, va obrir la mirada envers tota la ciutat.
El projecte creixia la mateixa demanda d’ajuda i també, cal dir-ho, perquè els bons resultats van permetre a l’Associació guanyar-se la confiança del serveis socials de l’Ajuntament de Terrassa i millorar el conveni amb la Fundació la Caixa.
L’any 2010, mossen Jordi sumarà esforços amb el mossèn Joan Lázaro, de la Parróquia de Ca n’Anglada, per gestionar des de l’Associació també el centre de dia del seu barri. Un pas que permetrà arribar a donar suport ja a 300 nois i noies cada dia.
A més, la visió de l’associació es va ampliant de cobrir les necessitats durant pràcticament totes les hores del dia. Des del servei despertador, per llevar-los i garantir que vagin a l’escola; ajudar a garantir les beques menjador, acompanyar-los en els estudis i estar amb ells a les tardes per fer els deures i garantir un entorn segur de joc. De sol a sol, intentant cobrir tots els dies de l’any i oferint també esplais i sortides per vacances. Això implicarà sumar esforços a les ajudes ja rebudes i entraran en joc la Fundació Probitas, la DGAIA o la Diputació.
El projecte, per tant, va creixent i l’any 2019, mossèn Jordi planteja fer un pas més i convertir l’Associació amb Fundació per consolidar-se i reforçar la seva missió.
La Fundació Educativa Terrassa, amb el Jordi Fàbregas com a president, serà una realitat l’any 2020, coincidint com mannà caigut del cel amb una de les crisis més inesperades fins al moment: la Covid19. Ni mossèn Jordi ni tot l’equip es deixaran guanyar per la por i, superant confinaments i dificultats, es treballa per cobrir totes les necessitats: des de portar aliments porta a porta, lluitar per cobrir la bretxa digital i permetre la continuïtat dels estudis en línia o atenent els problemes de salut mental.
Serà un primer repte dur que sabran superar i que portarà a la Fundació, en els anys següents, a anar assumint i sumant reptes. Així, s’ampliarà servei a infants del barri d’Egara, a les Arenes o a Can Tusell.
Un resum abrupte d’anys de feina que ens situa, a dia d’avui, amb una Fundació Educativa Terrassa que cobreix diàriament les necessitats de 700 infants i que gestiona punts d’orientació social on s’atenen fins a 5.000 persones l’any.
Una tasca, evidentment, mossèn Jordi Fàbregas no ho fa pas sol. Ell mateix defineix el seu paper com a president de la Fundació com el més petit en un equip de 60 professionals i molts més voluntaris, que treballen i donen el seu temps a favor de la infància. Psicòlegs, monitors, educadors de carrer i altres perfils entre els quals s’amaguen, sovint, nens i nenes que en el seu dia van estar a l’altra banda, necessitant una mà amiga a Can Palet i altres barris. Ara són ells qui es trenquen les banyes perquè una nova generació tingui les mateixes oportunitats. Persones amb un profund coneixement de la nostra ciutat i les seves necessitats que lluiten, dia a dia, per les persones Terrassa del futur.
Aquest no és un camí lliure d’entrebancs, i assolir els suports per poder garantir aquest servei dia a dia no sempre és fàcil. Com tampoc no ho és per Jordi Fàbregas combinar aquesta tasca solidària amb les seves funcions pròpies com a rector. Això no li ha manllevat, però, poder mantenir un vincle i atenció amb els seus feligresos i feligreses de la parròquia de Sant Josep. I no hi ha millor demostració per constatar-ho que la sorpresa que li van preparar pel seu recent setantè aniversari.
Així, el maig passat, coincidint amb el seu aniversari, li van regalar un viatge a Roma prou especial. I és que, si bé el regal ja s’ho valia, el que no es podia esperar Jordi Fàbregas és que en arribar a Roma rebés una trucada per informar-lo que en dos dies el Papa Francesc el rebria en privat.
Encara a dia d’avui el nostre terrassenc de l’any no sap qui va aconseguir-li aquest regal. Això sí, recorda els nervis abans d’entrar, que li van dir que no es podia aixecar, els protocols necessaris davant un honor inesperat. I, tot i això, afirma, va eliminar qualsevol formalitat. El mateix Papa Francesc va convidar-lo a aixecar-se i aproximar-se a ell perquè li expliqués què era i com treballava la Fundació Educativa Terrassa. De la trobada queda immortalitzat el record en fotografia i, el que és més important pel Jordi, la benedicció del pontífex a la tasca de la Fundació.
Des d’aleshores, sobre l’escriptori de mossèn Jordi Fàbregas a la parròquia hi ha emmarcat un missatge del Papa molt especial. Unes paraules breus de les quals destacarem només una consigna “Recíbelos a todos”, que encaixa perfectament amb el que mossén Jordi ha fet tots aquests anys. I no només amb el treball per la infància i la joventut de la ciutat. Des d’acompanyar malalts, fer-se càrrec del darrer adéu al cementiri de Terrassa o apostar pel diàleg i la convivència des del Consell interreligiós de Terrassa.
Calla que no sigui un capellà qui finalment ens demostri que, per dificil que sembli, si un vol sí que es pot anar a missa i repicar a la vegada.
El que és indubtable és que la ciutat fa 23 anys va tenir la sort de sumar un terrassenc dels que deixen marca. Per tot això, Mossén Jordi Fábregas i Oliván, permet-nos que et diguem avui, enhorabona terrassenc de l’any.
