En el darrer record parlava de la cançó de la Font Vella i he volgut ara ampliar l’anècdota del semàfor accionat a mà que hi havia al bell mig del carrer. De ben antic havia estat de doble sentit de circulació, primer pels carros que hi passaven i després pels vehicles de motor que tant hi pujaven com hi baixaven. Quan la circulació de vehicles es va fer més intensa, cap als anys 50 del segle XX, es va veure la dificultat que suposava quan es trobaven dos vehicles un pujant i l’altra baixant, ja que l’amplada del carrer no els deixava passar al mateix temps.
La data exacta en què es van inaugurar no la sé, però en una notícia apareguda el gener de 1953 s’esmenta que ja existeixen i de fa ben poc. La solució que es va trobar va ser posar un guàrdia urbà amb salacot al pedrís de l’entrada de cal Labòria, únic lloc des d’on s’albiren els dos extrems del carrer. L’agent manejava de forma manual una manilla que li permetia dominar els semàfors que es van instal·lar en ambdós costats i així podia deixar passar a uns i altres vehicles de forma alternativa.
La manilla (maneta) se l’emportava al finalitzar el torn de manera que quan ella no hi fos no la pogués accionar ningú. Es feien dos torns, una al matí i l’altra a la tarda, i quan es treia la manilla es deixava accionat en verd el semàfor de baixada i en vermell el de pujada que hi havia a la cantonada amb la plaça Vella, de manera que cap vehicle podia pujar pel carrer en direcció al Passeig i així s’evitaven embussos. Si us hi fixeu, a la paret de la dreta de l’antiga sastreria Labòria veureu que encara és visible un pedaç amb què es va tapar la caixeta que tenia el mecanisme que permetia accionar el semàfor. I, si encara observeu més, veureu que el terra del pedrís està força més gastat el de la banda dreta (on es posava el guàrdia) que el de la banda esquerra tot i ser on hi havia la porta d’accés a la sastreria. Doncs bé, aquest terra gastat es devia al fregadís del guàrdia que s’hi havia de passar tantes hores a peu dret.
Però us explicaré que en realitat si bé això del terra gastat és cert, el que avui veiem no és el mateix que hi havia els anys 50, ja que llavors era de rajoles blanques i negres, tal com és el de l’entrada de la sastreria. Llavors, si aquest va desaparèixer, per què continua gastat l’actual, just en el mateix punt? És un efecte paranormal que reflecteix el que havia passat abans? Res més lluny de la realitat. El que va passar amb aquest terra gastat té a veure amb una botiga que hi havia just al davant i que era la de texans anomenada Can Guim, i és que va resultar que hi havia tant jovent que hi anava a comprar que s’hi venien que la gent s’esperava que obrissin per no quedar-se sense i el lloc on s’estaven. Era just en aquesta part del pedrís, i per això el van gastar.
No puc assegurar del cert si aquest va ser el primer semàfor de Terrassa, si bé podria ser-ho, ja que no he trobat cap documentació que en doni testimoni. Ho deixaré doncs en mans dels historiadors per si ens ho saben aclarir, però segurament el que el fa singular és que aquest semàfor anés a mà i més en una època en què els semàfors automàtics ja s’havien inventat als EE.UU. al voltant dels anys 20.
