L’actual coordinador tècnic de l’Arc Metropolità i director tècnic local de la Federació de Municipis de Catalunya, l’arquitecte urbanista terrassenc Pere Montaña, intervé en el debat sobre el futur de la ciutat ara que aquesta s’aproxima als 250.000 habitants. Ho fa en fòrums del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), com a excap de l’Àrea de Planificació Urbanística i Territori de l’Ajuntament, i des de la seva posició una mica més allunyada en aquests dos altres organismes supramunicipals. I la seva diagnosi es mou entre l’optimisme i el pessimisme, depèn de com els responsables del govern municipal i de la resta d’administracions actuïn quan el creixement demogràfic del municipi s’accelera.
“Terrassa podria començar a tenir una crisi de creixement”, va reconèixer Montaña en unes declaracions a la premsa fa uns dies abans d’una conferència davant d’un centenar de militants del PSC al Casal Cívic Vapor Gran al Centre. Sota el títol Repensar Terrassa. Superar els límits del creixement, aquesta també era una oportunitat per l’alcaldable del partit, Javi García, d’una generació molt més jove que el conferenciant, per posicionar el seu missatge sobre la Terrassa que ve, el lema que els últims dies ha aparegut pels carrers de la ciutat.
“Efectivament, s’està veient que els serveis de qualitat que la ciutat té, perquè en té, s’estan tensionant moltíssim”, va advertir Montaña sobre aquesta possible crisi de creixement, posant com a exemple el transport públic, tant els dels autobusos urbans que han assolit un rècord de 16,5 milions de passatgers anuals, com dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, on en les hores punta, des de Terrassa Rambla fins a la plaça de Catalunya de Barcelona, hi ha gent obligada a anar de peu dret.
“La sensació de qualitat de la gent és la mateixa si tothom tingués unes condicions de confort millor? No, no és la mateixa”, es pregunta i contesta el mateix arquitecte urbanista. “I això ho hem de vigilar, si no se’ns escaparà de les mans”, segueix recordant. “No soc pessimista de mena, però sempre m’agrada explicar que estem arribant als límits del creixement”, dona com a paràmetre.
“No solucions, sinó idees”
“Aquesta ciutat té un potencial de creixement extraordinari, comparat amb altres del seu entorn”, remarca d’altra banda l’expert. “Rep l’impacte de l’evolució del conjunt de l’àrea metropolitana de Barcelona i del seu entorn. I dins de la regió, té un determinat posicionament. I es pot arribar a tensar fins als límits d’aquest creixement. És a dir, créixer, podem créixer. No passa res. Ara, créixer però no tenir l’adequada proporció de serveis, no només ens pot generar uns problemes afegits als quals, ara, ja estem intuint i veient, sinó que ens allunya molt de l’excel·lència. Que és on hauríem d’aspirar com a repte de futur”, segueix desenvolupant sobre la doble cara de la situació.
“L’oportunitat la ciutat la té”, reitera. “L’exercici que ha de fer no és un exercici ni fàcil ni senzill, però ha de prendre consciència que no aturarà. I s’ha de gestionar aquest creixement, s’han de gestionar aquests impactes. I s’han de trobar, no solucions, sinó idees”, llança com a repte, més enllà de córrer darrere dels problemes que van sorgint.
Qüestionat sobre en qui recau la màxima responsabilitat, la resposta és múltiple. “Totes les administracions, aquí no hi ha ningú que pugui amagar el cap sota l’ala”, assenyala, fent referència indirectament tant a l’Ajuntament, governat actualment per Jordi Ballart, des de la seva plataforma Tot per Terrassa, com la Generalitat, en mans del socialista Salvador Illa. “Ningú s’ha d’excusar, i excusar-se els uns amb els altres tampoc s’hi val!”, considera de les polèmiques sobre serveis i equipaments que no acaben mai d’arribar, com l’escola institut Sala i Badrines, al segle XX, que es retarda d’un curs a l’altre.
“No falta diàleg, sinó mitjans”
“No sé si falta diàleg, jo crec que de diàleg n’hi ha”, considera sobre unes interlocucions que sovint pateixen interferències quan s’han de resoldre aquests contenciosos. “El que segurament falta són mitjans, però has d’intentar situar la teva prioritat al capdavant, a la primera pàgina del llibre, i aquest és l’exercici”, proposa com a estratègia.
Hi ha d’altres elements, en un creixement on és difícil posar-li topalls, que es converteixen en veritables urgències socials. “Ara tenim una crisi d’habitatge espectacular”, no amaga Montaña. “Vull dir que és una combinació que pot derivar amb la tempesta perfecta o pot derivar amb una gran oportunitat de creixement. Hem d’intentar situar la ciutat en el terreny de la gran oportunitat, no de la tempesta perfecta”, capgira cap a una visió optimista.
Mentrestant, és necessari redactar un nou Pla d’Ordenació Urbà Municipal (POUM) que substitueixi el del 2003, que ell mateix va dirigir després d’haver participat en el precursor del 1983? “Tampoc m’agradaria pensar que es pot aturar la ciutat durant dos o tres anys per veure aviam què fem. Però trobar mecanismes que ens permetin revisar alguns dels principis per actualitzar aquestes previsions, jo crec que és una obligació”, es posiciona sobre un debat en què l’equip de govern de Ballart, sota el consell dels tècnics d’Urbanisme, considera que és millor fent modificacions sobre els eixos des del 2003 que no pas obrir un procés de redacció des de zero.
La reclamació de lideratge de Javi García
La reflexió final de Montaña, sobre si simultàniament aquest fort creixement demogràfic també pot comportar una pèrdua de la identitat de la ciutat, passa per la necessitat de conservar-la. “Com situes una ciutat al voltant de Barcelona, que mantingui unes determinades condicions de ciutat completa, que tingui capacitats pròpies? És un dels grans reptes. Hem d’aconseguir que la ciutat no tendeixi a suburbialitzar-se”, defensa com a objectiu.
Al seu costat, aquestes consideracions de l’arquitecte-urbanista sobre un alcaldable com Javi García, nascut als anys noranta, quan la ciutat sortia de la llarga crisi tèxtil però amb prou feines superava els 160.000 habitants, i abans de patir l’esclat de la bombolla immobiliària, li donaven peu a projectar-se cap al futur en plena precampanya per a les municipals del maig que ve. “Cal lideratge polític a la ciutat”, assegurava. “El repte és d’una envergadura tan gran que, evidentment, un ajuntament per si sol és impossible que hi pugui fer front”, admetia, tot instant “totes les administracions a implicar-se”. Amb aquesta matisació: “per fer implicar la resta d’administracions, cal lideratge polític i aquesta és, segurament, una de les línies on tenim més marge per recórrer”.
