Rius desbordats, fang, cotxes amuntegats, ponts desapareguts, morts, taüts, devastació, voluntaris… Segur que aquests dies encara tothom ho té a la retina. I sí, parlem de València. Però no només de les terres del sud. Aquestes imatges les podem trobar l’any 1962 a Terrassa. Ramon Roset, enginyer, empresari i assessor d’empreses va ser el responsable del magatzem on arribaven els ajuts de fora, i que descriu per Món Terrassa què va veure i viure. “Encara me’n recordo de moltes coses”, rebla. Aquella nit, la del 24 al 25, havia de fer uns estudis per a una de les empreses que van quedar damnificades per l’aiguat. “Bé, ho vaig saber després. Romania a casa fent aquest treball. Plovia molt fort i de cop i volta va marxar la llum, recorda. “No podia treballar. Vaig dir: “Sopem. I després, si ve la llum, ja acabaré de fer aquest estudi””.
“La llum no tornava, després de sopar tampoc, i vaig decidir anar-me’n a dormir i aixecar-me més d’hora per enllestir la feina. O sigui, que jo vaig passar la nit aquesta, la de la riada, al llit.” Cal suposar que com milers de terrassencs i terrassenques, desconeixedors del mal que havien fet les precipitacions. Fins que la gent no va sortir l’endemà no va saber ben bé què havia passat aquella nit. Sense saber la magnitud de la tragèdia. “Que plovia, sí, perquè va ploure i va ploure fort, però es clar, no m’imaginava que cap a la part de Sant Llorenç del Munt i tota la serra de l’Obac hagués caigut tanta aigua. Parlaven de 180 litres per metre quadrat en qüestió de tres quarts-una hora. Les mesures d’aquell temps potser tampoc eren ben exactes, o prou apropiades. No ho sé, si n’hi havia massa”. El cert és aquesta quantitat d’aigua, amb tan poc temps, va produir una riuada que va tenir resultats devastadors.
El que explica Ramon Roset deixa palès que la tragèdia va afectar llocs concrets de Terrassa, però no pas tot el municipi. La Rambla i la riera de Les Arenes són els focus centrals on es va esdevenir tot. “Jo em vaig llevar d’hora per acabar de fer l’estudi. Enllestit, vaig agafar els papers i me n’anava cap a l’empresa, que era Aymerich, Amat i Jover (avui Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica). L’assessor d’empreses relata que caminava pel carrer sense saber de cap de les maneres què havia passat durant la nit, sense imaginar què havia deixat el pas de la tempesta. Quan va passar pel pont del Passeig es va trobar un treballador que coneixia. “Em va preguntar on anava i li vaig dir que cap a l’empresa, tan tranquil. Ell em va explicar més o menys el que havia passat. Aleshores, en lloc d’anar a l’empresa, ja vaig dirigir-me directament cap a l’Institut Industrial, que és on teníem l’oficina de productivitat. Quan vaig arribar-hi, ja em van assignar una feina, que era cuidar-me del magatzem de recepció de tots els donatius que venien cap aquí a Terrassa”.
La magnitud de la tragèdia
La nit del 25 de setembre, l’aiguat va arrasar una superfície d’uns 900 quilòmetres quadrats de tot el Vallès. Ràdios, televisions, diaris van recollir durant setmanes la magnitud de la tragèdia. Sota un grup gruix de fang, llars i empreses destruïdes, barris sencers gairebé esborrats, la mort de centenars de persones… Imatges dantesques, imatges de desesperació, dolor immens reflectit en la gent, en les famílies, en els empresaris, en els comerciants, en tothom. Les mostres de solidaritat van arribar de tot el món. Just hores després de saber-se la notícia, ja n’hi havia dels Estats Units, de França, d’Alemanya, d’Andorra, dels Països Baixos, del Marroc, del Vaticà, d’arreu. Dies i setmanes posteriors també en van arribar fins i tot de la Unió Soviètica, el gran dimoni del règim franquista. Van arribar muntanyes de roba, calçat, mantes, llits i altres ajuts. Una part mai va arribar als dignificats. Les donacions econòmiques també van ser canalitzades pel règim franquista mitjançant el que s’anomena subvenció nacional, que gestionava el govern civil de Barcelona. Va comptabilitzar fins a 200 milions de pessetes, tot i que sap, i es va saber després, que entre els afectats només se’n van distribuir un 165. Si les empreses van rebre prèstecs i subvencions per fer front a la modernització, els afectats i les famílies no els van rebre. Si més no, no tothom en va rebre. Passats uns dies, quan fins i tot els diaris deien que ja no calia enviar més gent a les zones damnificades, hi havia molta gent que no havia rebut absolutament res.
Una entrevista a Ramon Roset
Aquesta és la primera de cinc entregues de l’entrevista feta a l’enginyer terrassenc-matadeperenc, assessor d’empreses i empresari Ramon Roset, al Vapor Aymerich, Amat i Jover, avui Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica (MNACTEC). Al final, us oferirem el vídeo complet, gravat a un escenari especial, on ell treballava i un dels que va resultar afectat per l’aigua que va baixar per la rambla d’Ègara.
