Quan a la una del migdia del 25 de setembre van començar a caure les primeres gotes d’aigua
Quan a la una del migdia del 25 de setembre van començar a caure les primeres gotes d’aigua, ningú no es pensava la tragèdia que s’albirava. Els forts ruixats que van caure aquell dia, sumats a un urbanisme deficient i temerari, van donar pas una riuada mortífera. Les pèrdues materials van ser milionàries: fàbriques senceres van quedar destruïdes i centenars de cases van quedar inhabitables. A quarts de nou del vespre, des del Parc de Bombers, situat al carrer de Gaudí, van començar a fer sonar les sirenes per reclamar la presència de tot el personal lliure, ja que el cos estava col·lapsat per les tasques d’esgotament d’aigua. Però a mesura que passaven les hores, la crida dels bombers ja no era per treure aigua, sinó per salvar la gent que s’estava quedant atrapada per l’aigua que queia.
En un primer moment, trenta bombers es van organitzar en diversos grups i dos es van quedar al parc recollint trucades i distribuint els serveis. Amb només dues motobombes i tres vehicles van començar a treballar. Coincidint amb la foscor, va marxar el corrent elèctric i la línia telefònica, cosa que va deixar els bombers sense cap comunicació, ni amb l’exterior, ni entre ells. A partir d’aleshores, els treballs de salvament i recerca es van haver de fer de manera improvisada tot resseguint els crits d’ajuda dels veïns, sota una pluja persistent i en la més obscura nit, on només els llampecs trencaven la negra foscor. La tempesta va amainar a partir de la mitjanit, i va ser quan van començar les tasques de socors més complicades en una Terrassa a les fosques, sense corrent elèctric i incomunicada: ni trens, ni carreteres transitables, ni telèfons, només la ràdio se’n va salvar.
Durant tota la nit, els bombers van efectuar desenes d’actuacions i salvaments: un dels més destacats va ser el de la fàbrica Amorós i Muntaner, on 50 treballadors es van quedar atrapats dins les instal·lacions inundades d’aigua, amb la teulada com a única sortida. Per les claraboies, amb escales i cordes, van anar traient els treballadors que s’havien enfilat a les caixes i els telers: se’n van salvar 41; nou van morir.
A altres llocs, els treballs de rescat van ser molt difícils, ja que el nivell de l’aigua feia impossible l’accés dels bombers fins a la gent. El col·lector de la riera a la Rambla es va quedar petit i l’aigua va seguir el seu traçat natural. Algunes cases es van ensorrar per la força de l’aigua, que arrossegava persones, arbres, vehicles i fins i tot un autobús. La zona de la riera de les Arenes va ser la més perjudicada de la riuada. Els centenars d’habitatges d’autoconstrucció que s’aixecaven en el seu llit van desaparèixer. Centenars de famílies ho van perdre tot. En dues ocasions, dos equips de rescat dels bombers van sobreviure per qüestions de segons. Just després de passar un camió de bombers pel carrer de Cervantes es va enfonsar el col·lector que hi havia, i els bombers van poder sentir el terrabastall de l’ensorrament. Un segon grup, que es trobava al Poble Nou, havia entrat a una casa, que ja estava descalçada per l’aigua, a recollir tots els estalvis d’una família. Van agafar els diners i, just després de sortir, l’aigua es va emportar la casa: els bombers van salvar la vida de miracle.
Després d’una intensa i llarga nit, l’endemà, quan van arribar les primeres hores de llum, el paisatge era dantesc i terrible, i els bombers van continuar sense descans ni relleu a rescatar víctimes, apuntalar cases, treure aigua, desenrunar, etc. I el mateix van fer durant els vuit dies següents, sense parar pràcticament, dormint a estones al parc per recuperar forces i menjant allò que arreplegaven dels veïns.
Identificació dels cossos
Al matí del dia 26, es va rebre l’ajuda de diferents cossos de bombers. Els bombers de Barcelona es van dedicar a treballar al sanatori, els de Manresa hi van estar cinc dies, especialment a la zona de la Rambla i de la fàbrica Amorós i Muntaner, i van cedir, també, un tanc per al transport d’aigua. El dia 29, van rebre l’ajut dels bombers de Mataró, que no havien pogut venir abans a causa dels treballs que van fer pel Maresme i altres pobles del Vallès. Els bombers de Sabadell també hi van col·laborar des del dia 26, tot posant un vehicle, una motobomba i personal a disposició dels seus companys terrassencs. I els bombers voluntaris provincials, vinguts de Barcelona, també van donar un cop de mà, ja des del dia 26.
El cementiri de Terrassa va viure els dies més frenètics de la seva història. Els treballadors del centre, ajudat també pels bombers en les tasques de neteja de cossos, van fer jornades maratonianes per poder complir amb la feina. La identificació dels cadàvers va ser un procés complicat i que en molts casos no es va resoldre amb èxit. També cal citar les col·laboracions de la Creu Roja, l’exèrcit i la Policia Armada, així com dels milers de terrassencs que van ajudar els seus conciutadans. I no ens podem deixar d’anomenar les dones dels bombers, que, patint per la feina dels seus homes i el destí de la seva ciutat, van estar tota una setmana col·laborant en l’avituallament pels bombers i la resta de voluntaris.
I, finalment apuntar que l’agraïment de la ciutat al cos de bombers es va veure reflectit, al cap de vuit mesos, quan a la Festa Major del 1963 se li va ser confiar de portar el penó de la ciutat. També a finals d’aquell any, la Diputació de Barcelona va condecorar la bandera del cos amb la Creu de Sant Jordi en categoria de corbata.
