El proppassat dijous, dia 14 de maig, es va dur a terme a la catedral del Sant Esperit, el segon acte d’homenatge a qui en va ser organista al llarg d’uns 40 anys, Joan Casals. El primer acte de reconeixement havia tingut lloc, dues setmanes abans, en el mateix indret, amb motiu del Concert dels 60 anys del Cor Montserrat, del qual ell en va ser fundador, amb la cantada per part de l’escolania del Monestir de Montserrat. Val a dir que encara n’hi haurà un tercer, i que anirà a càrrec de l’Ajuntament de Terrassa: s’ha previst lliurar-l’hi la Medalla d’Honor de la nostra ciutat a títol pòstum.
Fet aquest preàmbul, reprenc la crònica del que va tenir lloc el passat dia 14. A partir de dos quarts de set de la tarda, es va dur a terme una xerrada a la Sala Capitular del temple situat a la plaça Vella. Va comptar amb tres ponents de força nivell, els quals el van tractar durant més de mig segle. Ells eren Ramon Oranias i Orga (monjo benedictí), Mª Mercè Vilar i Monmany (catedràtica de la Facultat de Ciències de l’educació de la UAB) i Salvador Cardús i Ros (convilatà, sociòleg i periodista).
La glossa que van bastir entre tots tres va abraçar una munió de qualificatius sublims envers la figura del malaurat Joan, que ens va dir adéu el passat 2 d’octubre: mestre de piano i d’orgue, director coral, escolanet del monestir, pedagog, expert en llenguatge musical i alhora d’instruments, incombustible i empàtic en la quarta de les belles arts, compromès amb el país, la cultura i la llengua, emotiu en el seu tarannà, home de fe, personatge de coralitat, dedicat a la seva família i als amics…
Joan Casals tenia un caràcter fort i obstinat, tenaç i constant, perfeccionista i insubornable, observador i detallista, llest, gran estratega, calculador, murri, organitzador i generós, incansable en qualsevol repte, humil-senzill i discret. I de ben segur que mai no hauria permès cap homenatge en vida.
Un orgue per a la catedral
La llista de qualificatius va ser interminable. Amb la seva esposa Maria Carme, “guardant la vinya”, tal com genialment s’hi va referir en Salvador Cardús. Ell mateix encara va afegir que aquell que pretengui projectar una biografia seva s’haurà d’armar de molt valor: s’ho haurà de gruar de valent.
En acabar, un recordatori. Un prec, a qui correspongui. Un desig somiat. Un regal i un repte exigent: la necessitat, amb “urgència” màxima, en la fita d’assolir l’orgue que la catedral es mereix. Amb molt més motiu, encara, després d’haver-ho promès el bisbe Saiz Meneses un ja llunyà 22 de desembre de 2010 (al descans-intermedi del Concert de Nadal). Ha plogut molt d’aleshores ençà. En Joan Casals se’n va anar sense veure’l ni tocar-lo. Un bon moment per entomar-ne l’entrellat, tal vegada en motiu del pròxim nomenament i/o relleu del nostre estimat bisbe Salvador Cristau.
Des del cel, “el nostre àngel del Sant Esperit” ajudarà a posar-hi ales.
