No hem acabat processos temàtics, i ja en comencem un altre. Molts fronts temàtics oberts i cap de tancat, ni resolt, ni afrontat de veritat. Ara la moda és l’Agenda Urbana Terrassa, estratègia horitzó 2030. S’obre un nou procés participatiu per definir estratègicament la ciutat a l’entorn del 2030, alineat amb les estratègies mundials orientades als Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Ens tornem a omplir la boca de desenvolupament sostenible, la preservació del medi ambient, la lluita contra l’emergència climàtica i la creació d’oportunitats de progrés social i econòmic sostenibles.
Paraules i més paraules reiterades sistemàticament com una moda, i que molts fa anys que sentim, escoltem i reiteren tots els dirigents polítics a qualsevol nivell. Canvien els conceptes, però no hi ha manera d’aplicar-los. El compromís pel desenvolupament sostenible i per salvar el planeta, és un mer objectiu teòric, però un miratge en quan a les accions a realitzar i de veritat convertir-ho en actuacions polítiques. No aniré tant lluny, als anys noranta, eren les Agendes 21 i els Plans d’Acció Ambiental. Terrassa el va aprovar l’any 2003 amb tot un seguit d’accions de sostenibilitat. L’any 2012-2013 s’havien de revisar i posar en marxa Plans Estratègics de Desenvolupament Sostenible que havien d’impregnar tota la política municipal. Tot va quedar en un no res, i no hi va haver cap interès polític per a impulsar aquests Plans, ja que es contraposava de forma directe als interessos econòmics, i sobretot, entrava en conflicte amb els poders fàctics locals, que no tenien cap interès real per a promoure polítiques de sostenibilitat ni a nivell local, ni de Catalunya, ni de l’estat espanyol, ni a nivell europeu, on les polítiques mediambientals son un mer miratge estètic.
I com no podia ser d’una altra manera, el govern del PsoE-Psc, les polítiques mediambientals només estaven fonamentades en meres actuacions estètiques, però molt lluny de qualsevol convenciment en aplicar polítiques de sostenibilitat, i així ens ha anat. El Quart Cinturó, i el Camp de Golf del Prat que son un veritable atemptat i impacte en el territori i en el projecte de l’Anella Verda. La posada en marxa d’un centre de distribució estratègic i la posada en marxa d’un nou polígon industrial en plena Anella Verda, demostren la manca de criteri de sostenibilitat ambiental, on passen per davant qualsevol interès econòmic i els consensos amb els poders fàctics econòmics locals, que durant quaranta anys han determinat i decidit el model de ciutat.
Els Plans Generals d’Ordenació (1983 i 2003) que son els que han configurat el model de ciutat en l’etapa democràtica, tenen moltes mancances respecte a les polítiques mediambientals, son mers plans urbanístics que tenien com a objectiu fonamental, garantir el nivell de negoci proper als negocis urbanístics i constructius. I tant les Agendes 21 i els Plans d’Acció, com els diferents Plans d’actuació específics (de Mobilitat, de reducció del soroll, de qualitat de l’aire, d’àrees de vianants i ZBE, d’acció energia sostenible, de prevenció i gestió de residus, de l’Anella Verda…), sempre han estat subordinats als interessos econòmics, i això vol dir, limitats i escapçats.
Si de veritat es vol fer una política de sostenibilitat creïble i compromesa amb la qualitat de vida de les persones i que serveixi als seus interessos, tal com ja he dit en moltes ocasions, cal canviar la jerarquia de les estratègies i les decisions. Totes les polítiques mediambientals han d’estar per sobre en la presa de decisions, i ha d’impregnar a tots els àmbits i serveis d’actuació de forma transversal. No és qüestió de tenir un Servei de Medi Ambient i Sostenibilitat on només existeixi el nom, mancat de competències i cada vegada més limitat i abandonat a la seva sort, això si, amb un discurs teòric i retòric que només és un miratge estètic sense més. Cal prioritzar per davant de tot, les polítiques de sostenibilitat, que obliguin a la resta a aplicar-les, llavors els criteris d’equilibri, de racionalitat, d’ajut mutu, de pressupostos equitatius, de polítiques de gènere efectives, de solidaritat, de col·laboració, de participació, de sentit comú, de lluita contra el canvi climàtic, de millorar la gestió dels serveis públics, de fer una administració municipal equitativa, eficient i dinàmica…, seran efectives i una realitat.
Per tant, deixem-nos de posar noms i dissenys estètics estèrils, i aprofitem les oportunitats per a fer d’una vegada una política mediambiental compromesa i efectiva. Li diguem Agendes 21 Locals, Plans Estratègics de Desenvolupament Sostenible, o ara Agenda Urbana Terrassa. No cal que anem reinventant conceptes, per a després no aplicar res. Les polítiques mediambientals comportaran renúncies al model de consum i econòmic depredador, l’equilibri fa anys que es va trencar, i alguns pensen que cal continuar aplicant aquest model. I molts dirigents polítics que pensen a curt termini i com renovar la cadira, els fa por entrar de veritat a aplicar una política mediambiental efectiva, ja que llavors els poders fàctics econòmics entraran de veritat a fer-les fracassar. En tenim un exemple en aquests moments, com és l’ampliació de l’aeroport del Prat, on es contraposen els interessos mediambientals i els econòmics, i el comportament dels poders fàctic econòmics que els interessos mediambientals els importa tres cogombres.
Sobre l’any 2030, s’han generat grans expectatives, ja que totes les actuacions i previsions d’actuacions mediambientals i econòmiques, és situen en aquest any. Això vol dir, generar més expectatives de les que al final seran, i retornarem a la frustració i fracàs. El que és evident és que en molts impactes i problemes mediambientals anem amb molt retard, i algunes de les solucions, es necessiten començar a aplicar ara, no l’any 2030. Tal com deia, n’hem vist molts de procediments, plans d’actuació, i propostes de millorà per a la sostenibilitat ambiental, i moltes ni iniciades, altres a mitges, i molts discursos de paper que res tenen a veure amb el compromís real i la praxis.
Veurem si l’Agenda Urbana Terrassa, serà un altre element estètic pel disseny i la imatge, o d’una vegada una oportunitat de veritat, per posar les polítiques de sostenibilitat ambiental per davant de l’estratègia municipal, dels acords de govern, de l’organització de l’estructura municipal i del programa de govern. Això ho podrem veure molt aviat, i no caldran grans processos participatius, ja que el govern municipal ho pot posar en marxa amb la màxima celeritat sense necessitat d’obrir grans processos, ni esperar molt de temps, senzillament, només aplicant de veritat tots els Plans d’actuació existents, i canviar la jerarquia de decisions, ho té més que resolt. Per tant, veurem si estem davant d’una nova ficció estètica, o de donar contingut als conceptes i les afirmacions.
