TV3 està fent un programa “Quanta guerra!”, que és tot un encert. Una recerca sobre la guerra civil espanyola a càrrec de l’Eloi Vila, acompanyat per famosos intenten
saber que va ser d’alguns familiars.
I un altre aspecte important que acompanya al programa és l’encert de les pel·lícule escollides, que acompanyen la recerca i que ajuda a reflexionar sobre aquells moments i fets, després de 86 anys de l’inici de la guerra civil promoguda per uns
criminals sense escrúpols, corruptes i al servei d’una minoria i que no mereixen cap tipus d’honor, ni mèrit, ni reconeixement. Al contrari, se’ls hi hauria de retirar qualsevol atribució, i esborrar qualsevol record.
A més, ho podríem acompanyar d’algunes lectures que acabarien de demostrar quan miserables eren la gran majoria de promotors d’aquell cop d’estat militar acompanyat d’una minoria civil que només volia garantir els seus interessos, saben que el nou règim els hi garantia, ja que a més de criminals eren uns corruptes sense cap codi ètic.
Personatges com Franco, Mauricio Carlavilla, Joan Tusquets, José Maria Pemán, Gonzalo de Aguilera, Emilio Mola, Gonzalo Queipo de LLano, José Millán Astray, Antonio Vallejo-Nágera, Ramon Serrano Suñer, Luis Carrero Blanco i així una llarga
llista de criminals que van tenir la sort de morir amb tots els honors en un llit o accident fortuït. I a la nostra ciutat, Terrassa, amb personatges com l’Emili Matalonga, Josep Ventalló o l’alcalde Clapés.
Cada vegada que un programa o documental, ens situa en aquells moments, a mi, i
suposo que a moltes persones se’ls remou l’estomac. El record del que podia haver
estat amb la Segona República, i que aquests personatges van optar per promoure
una guerra sagnant de tres anys, i una dictadura criminal, que va provocar la mort de
moltes persones, els assassinats amb tota impunitat l’exili, la repressió que va garantir
els silencis, els oblits.
Quan un segueix el programa, i la memòria va refent el camí dels familiars, un pensa
amb moltes persones que hi van lluitar convençuts que ho feien per a un motiu noble,
garantir el règim legalment establert i la convicció de lluitar pels drets i llibertats
individuals i col·lectives. Una generació que ja no tornarà, perquè aquells homes i
dones eren capaços de deixar-ho tot per anar al front arriscant la seva vida. Avui, qui
seria capaç de defensar el règim actual, donant la seva vida?
I un pot veure també, com al convenciment, hi havia, la il·lusió d’acabar amb aquells
criminals, per desgràcia, tot va acabar malament, i els criminals que van guanyar van
instaurar el règim de terror i mort, la degradació i la manca d’escrúpols del nou règim.
De 1936 a 1939, era un moment de guerra, per tant, la complexitat, les barbaritats i
molts actes que no es produirien en una situació normal. Una guerra per desgràcia, és
on apareixen totes les misèries humanes.
El més greu de la situació, és tot allò que va
succeir un cop acabada la guerra, amb les execucions sumaries, les vexacions, la
repressió, els assassinats, els camps de concentració, l’exili, i així una llarga llista.
Tal com es pot veure en el primer programa, quan troben un descampat on hi ha
enterrat l’avi de l’Andreu Buenafuente, no hi ha ni una placa, ni res que els tingui la
més mínima consideració. I un altre detall important, van ser assassinats sense la més
mínima consideració, quan estaven ferits en un hospital militar.
Aquella era una realitat, i un comportament criminal, que cal entendre aquell comportament per part de
les tropes franquistes, atenen a les instruccions dels seus dirigents, com el mateix
Franco, Mola, Queipo de Llano o Millán Astray, quan afirmaven que la violència contra els republicans havia de ser extrema, sense contemplacions, amb l’objectiu de generar
el màxim terror entre aquests. No hi havia d’haver ni pietat, ni consideració. I així ho
van fer durant la guerra i després, sobretot, des de l’any 1939 fins el 1948.
En aquest sentit, a nivell local, només cal recordar les paraules del màxim responsable
de la seguretat i repressió, l’Emili Matalonga, quan afirmava que “s’havia d’acabar
sense contemplacions amb els rojos, perquè no oblidessin qui manava a Terrassa, i no
tornessin a controlar la ciutat”
I el més greu a dia d’avui, és tenir que anar buscant familiars assassinats o morts, per
les cunetes, espais perduts, als cementiris amb tombes sense identificar. O que en
llocs identificats que se sap que hi ha persones enterrades en fosses comunes, ni tant
sols hi hagi un rètol de record i homenatgs morts a l’hospital militar.
Que
havien estat oblidats per governs que s’anomenen d’esquerres, fet encara mélamentable.
I un altre fet important i que cal denunciar, que governs del PP com a Madrid i altres
poblacions, i als impresentables de VOX, que es dediquin a menystenir a aquells
republicans que van lluitar pel règim legalment escollit, donant la seva vida, siguin
menystinguts i degradats, considerant als militars criminals com a herois, i justificant el
cop d’estat com una necessitat. I evitant el reconeixement, honors i qualsevol
aixecament de tombes per part dels familiars afectats. Per tant, vivim una doble la
degradació i infàmia, la seva mort i la possibilitat de recuperar els seus cossos i la
seva memòria.
Per tant, ni hem superat el passat, ni existeix cap reconciliació, ni hi ha cap voluntat de
normalitzar res, i per desgràcia l’actitud i comportament d’alguns partits que apliquen
els mateixos criteris de criminalitat, com els dirigents d’aquell cop d’estat, amb els rojos
només val la mort i la seva eliminació.
Programes com aquest, haurien de servir d’eina pedagògica per ajudar a entendre els
fets històrics, que les famílies tinguin coneixement del seu passat, sobretot, per a no
oblidar aquella generació única, que ho va donar tot, a canvi de res. I acabar amb la
impunitat d’algunes afirmacions que defensen i justifiquin aquell règim criminal. Per
desgràcia, a l’estat espanyol hi ha molta feina a fer, i un franquisme fortament arrelat
en les institucions i alguns partits.
Quan alguns veiem aquests programes, és quan valorem la televisió, i en necessitem
més perquè ajudin a entendre el passat, el nivell de desconeixement que encara
existeix, i cal que les noves generacions també entenguin aquell passat. Per
desgràcia, la memòria viva de moltes persones que ho van viure, cada cop es va
acabant, i hauran desaparegut els testimonis d’un passat vital i important.
La nostra ciutat, per sort, després de molts anys, ha començat a recuperar aquella
memòria històrica, als que els nazis van assassinar, als que van patir l’assassinat, la
repressió i l’exili.
Però resta molta feina a fer per a normalitzar aquell passat llargament
i interessadament oblidat, ple de silencis, on alguns partits i institucions hi van
col·laborar. Esperem que aquestes iniciatives no es perdin, ni l’arribada als governs de
l’extrema dreta, ho perverteixin tot, convertint la història en una farsa. Veurem quin
serà el futur, i no tornem a perdre de nou.
