La denegació reiterada d’ordres de protecció en casos de violència masclista planteja una qüestió greu que no podem ignorar. Cada vegada que una dona sol·licita aquestes mesures i no se li concedeixen, el risc per a ella i per als seus infants continua existint.
Posant-nos en context, les mesures de protecció, i en concret les ordres de protecció, constitueixen un instrument legal essencial previst en el nostre ordenament jurídic per garantir la seguretat immediata de les víctimes davant situacions de violència.
Aquestes mesures permeten adoptar de manera urgent decisions com l’ordre d’allunyament, la prohibició de comunicació, la suspensió del règim de visites o altres mesures cautelars destinades a evitar situacions de risc. La seva finalitat és clara: actuar amb rapidesa davant indicis de perill i evitar conseqüències irreversibles.
No obstant això, la pràctica judicial mostra una realitat preocupant. Les dades recollides a l’Informe anual sobre violència contra les dones del Vallès Occidental corresponents a l’any 2024 indiquen que, en relació amb el total de denúncies presentades a Terrassa, només el 15,2% van acabar amb una ordre de protecció. Aquesta dada reflecteix que un nombre rellevant de víctimes que acudeixen al sistema judicial buscant protecció immediata no obtenen finalment les mesures cautelars sol·licitades.
La situació és especialment alarmant si es té en compte que el nombre de denúncies continua augmentant. Només l’any 2024 els òrgans judicials del Vallès Occidental van rebre 2.760 denúncies per violència de gènere, consolidant una tendència creixent dels darrers anys.
Aquestes xifres obliguen a obrir una reflexió seriosa sobre els criteris d’avaluació del risc que s’estan aplicant en la pràctica judicial i sobre la interpretació que es fa de les mesures cautelars destinades a protegir les víctimes.
I és aquí on sorgeix inevitablement la pregunta: què més ha de passar perquè el sistema actuï amb la diligència que aquestes situacions exigeixen?
Després de successius casos analitzats es visualitza permanentment que no se segueixen protocols sobre com tractar una víctima de violència de gènere. En aquest sentit, immediatament pensem en manca de coneixements. Tanmateix, després d’analitzar les sentències es percep quelcom més seriós: s’han format eficientment les persones que donen compliment a les lleis? Saben escoltar? Avaluen les conseqüències possibles i immediates de les decisions legals que prenen sobre la situació de les dones i dels menors?
Aquestes preguntes, retòriques, són les que sorgeixen d’observar pràctiques en els interrogatoris que no respecten el ritme de record que les víctimes han preservat inconscientment com a mesura de protecció. Més encara, se sol·liciten dates exactes dels fets, i per si això no fos suficient, s’insisteix en el perquè de l’espera de les seves denúncies. És en aquest punt on es tanca tota possibilitat d’expressió de la víctima: apareixen la culpa, la por a no ser creguda, el no saber què dir…només hi ha por. Però aquesta por no és vista pel receptor qui es converteix en un emissor que rebutja tot el que la víctima ha dit. I d’aquí ens sorgeix una altra pregunta: això ha estat tot?
La manca de comunicació acaba desprotegint dones i menors. Ja no importa qui té la raó, tanmateix sabem que la justícia preventiva existeix precisament per evitar que el dany es produeixi. Quan les mesures arriben tard, quan el risc ja s’ha materialitzat, el sistema judicial ja no protegeix: simplement reacciona. Quan la protecció arriba després del dany, la justícia deixa de prevenir. I aleshores la pregunta torna a aparèixer amb tota la seva cruesa: què més ha de passar?
Maria Puy Guillén
Casal de la Dona de Terrassa
