Com tot el que val la pena, MónTerrassa ha estat una cursa d’obstacles. Amb un punt de partida propi de gent massa optimista, ens deien. De fet, per als paràmetres de l’època, obrir un diari digital a Terrassa sense més suport que la voluntat d’uns quants professionals era una temeritat i així ens ho feia notar tothom. L’hegemonia del paper s’esquerdava, però encara resistia. I, a Terrassa, la informació era en castellà des del 1939. No hi va haver ningú que ens digués que MónTerrassa era una bona idea i no els culpo. Jo mateix havia fracassat -i vull assumir-ho en primera persona- en dues aventures anteriors: Una edició terrassenca de l’Avui, de curta durada, i La Torre, ambdues combinant paper i digital.
Per això quan Zaida Torregrosa -la directora comercial, imprescindible, d’aquesta aventura- va fer una proposta a l’agència de comunicació més important de la ciutat la van rebre per a, educadament, dir-li que allò duraria quatre dies. No en dic el nom perquè ara són amics nostres i, francament, tenien motius per pensar-ho. Vam haver de lluitar, sobretot, contra l’escepticisme. El de tothom? No, hi va haver tres persones que hi van creure i no només de paraula: Joan Fabra, Alícia Mirabent i Jordi Roset. Si els coneixeu, no us estranyarà.
I contra el pecat general de l’escepticisme, la virtut particular de la perseverança. Una dècada després, ara m’adono que l’equip professional era imbatible. Ja sabeu qui són. Joan Manel Oller i Lluïsa Tarrida hi van creure tant o més que jo i la nova seu n’és l’últim resultat. Cristóbal Castro va ser un luxe afegit que només ens podíem permetre gràcies a la seva voluntat. La Mercè Magaña, directora financera, hi era i hi és, i a mi m’ha ensenyat a ser igual de periodista, però també una mica empresari. Per MónTerrassa hi ha passat molts professionals i avui podeu llegir els textos d’Oriol Manrique, les cròniques esportives de Marc Pérez i veure les fotografies de Mireia Comas. Així com les columnes de diversos terrassencs amb opinió. Món Terrassa és una realitat esplèndida i plural que tothom coneix.
Per això hem apostat per aportar una nova icona a la ciutat. Volem que la redacció del carrer Faraday sigui de tothom, i per això és de vidre; que Terrassa se la faci seva, i per això hi hem dibuixat la ciutat. Anem endavant i li vull agrair a Vicenç Batalla -veterà de les mateixes guerres- que hagi acceptat encarar la segona dècada de MónTerrassa. I a aquesta ciutat, la meva, que hagi fet realitat un somni improbable. No us imagineu com us ho agraeixo.
