Cada Primer de Maig té una mica de ritual i, alhora, de recordatori urgent. És el dia en què el món del treball tornem a dir en veu alta que els drets no cauen del cel, que res no s’aconsegueix sense organització i que allò que avui sembla consolidat demà pot retrocedir si abaixem la guàrdia. A Terrassa, ciutat amb una llarga tradició obrera i associativa, aquesta data continua tenint tot el sentit del món, especialment en un context global en què el feixisme i la guerra tornen a amenaçar la convivència dels pobles.
Enguany, la convocatòria del sindicalisme de classe arriba en un moment en què moltes famílies continuem vivint amb la sensació que treballar no garanteix viure amb tranquil·litat. Els salaris sovint no arriben al ritme que pugen els preus, el preu de l’habitatge ens ofega i la precarietat continua massa present.
Per això, aquest Primer de Maig reivindiquem que la pau no és només l’absència de guerra, sinó el dret a una vida digna: tenir un sostre segur, un treball estable amb drets i temps per poder viure, no només per resistir. No pot haver-hi pau social si no hi ha justícia social. I això vol dir entendre l’habitatge com un bé d’ús i no com un objecte d’especulació; vol dir reduir la jornada laboral sense reducció salarial, i vol dir uns serveis públics forts, fiables i universals. La sanitat, l’educació i el transport no poden dependre de la lògica del negoci, sinó de l’interès general.
També vol dir posar al centre les cures i el feminisme. La pau no existeix sense les dones, ni sense les treballadores que sostenen la vida quotidiana en sectors massa sovint invisibilitzats i precaritzats. Quan es reclamen millors condicions per a les persones que fan possible la vida de cada dia, no s’està parlant només de salaris: s’està parlant de democràcia real i de dignitat col·lectiva.
I hi ha encara una altra idea que no podem passar per alt: la defensa del planeta no és un luxe, sinó una necessitat de supervivència. Davant la crisi climàtica, la transició ecològica no pot ser una excusa per desprotegir ningú, sinó una manera de garantir futur, salut i ocupació de qualitat. A la vegada, la solidaritat internacionalista continua sent part de la nostra manera d’entendre el món: no podem normalitzar les ocupacions, els bloquejos ni les guerres que castiguen els pobles i alimenten els interessos d’uns pocs.
Des de Terrassa, aquesta convocatòria —divendres 1 de maig, a les 11.00 h, a la plaça de Lluís Companys— també s’ha de llegir en clau local. La ciutat sap bé què vol dir lluitar per salaris justos, per barris dignes i per serveis públics de qualitat. Per això, participar a la manifestació d’aquest Primer de Maig no és només fer un gest simbòlic: és prendre partit per un model de societat que no reparteix incertesa mentre concentra beneficis.
Aquest 1 de maig, sortir al carrer és defensar que la riquesa que es genera col·lectivament ha de revertir en la majoria social. És recordar que l’habitatge, les pensions, la igualtat i els serveis públics formen part d’una mateixa lluita per guanyar el dret a viure en pau. I és, sobretot, afirmar que encara val la pena mobilitzar-se per construir futur. A Terrassa, quan la gent treballadora sortim al carrer, no només reivindiquem: també fem ciutat.
Ivan Martos Aguilar (membre d’Esquerra Unida Terrassa)
