Hi ha llocs que pensem que coneixem de memòria. Racons que hem vist en milers de fotografies de postal i que, de sobte, ens revelen una cara completament diferent. Això és exactament el que passa quan camines pel passeig marítim de Donostia, la platja de la Concha, considerat per molts el més elegant de tot l’Estat. Però, què diries si et digués que sota els teus peus s’amaga un passat secret de luxe, aigua de mar i arquitectura subterrània?
No parlem d’unes simples clavegueres ni de túnels de servei moderns. Parlem d’una autèntica obra d’art de la Belle Époque que va romandre invisible a l’ull humà durant dècades. Un espai on la reialesa i l’alta burgesia del segle XIX es preparaven per al ritual més exclusiu de l’època: el bany de mar terapèutic. Avui t’hi portem sense que hagis de moure’t de la cadira. (Prepara’t, perquè la pròxima vegada que trepitgis la capital guipuscoana ho miraràs tot amb uns altres ulls).
El refugi subterrani de la reina Maria Cristina
Per entendre la magnitud d’aquest secret hem de viatjar en el temps, concretament a finals del segle XIX. En aquella època, Sant Sebastià era el destí preferit de la cort espanyola. La reina Maria Cristina va convertir la ciutat en la seva residència d’estiu oficial, i amb ella va arribar tota l’aristocràcia europea. Però hi havia un problema pràctic que calia resoldre amb urgència i molta discreció: com podien banyar-se els nobles sense barrejar-se amb el poble i sense perdre el decòrum?
La solució va ser una meravella de l’enginyeria de l’època. Sota el mateix passeig de la Concha es van construir unes instal·lacions subterrànies monumentals. Es tractava dels antics vestidors reials, una estructura de formigó i maó que permetia als banyistes d’alta llinatgisme canviar-se de roba amb total privacitat. Des d’allà, accedien directament a la sorra a través de rampes i túnels dissenyats específicament per evitar les mirades indiscretes dels curiosos.
Aquestes estances subterrànies no eren simples habitacles foscos. Comptaven amb totes les comoditats que la tecnologia de l’època podia oferir. De fet, l’aigua de mar es canalitzava directament cap a banyeres de marbre on els rics podien gaudir de les propietats curatives del Cantàbric a diferents temperatures. Era el precursor dels balnearis moderns, però construït sota una de les platges més famoses d’Europa.
La flor a l’inrevés: el codi ocult dels artesans
Però el veritable misteri que fascina els historiadors i els amants dels detalls ocults no es troba només en les dimensions d’aquest espai subterrani. Es troba en la decoració. Si un aconsegueix accedir a aquestes galeries o fixar-se en els detalls de la famosa barana de la Concha dissenyada per Juan Rafael Alday, descobrirà un element desconcertant: la presència d’una flor de lis capgirada.
Per què un dels símbols més importants de la monarquia es troba esculpit o gravat de cap per avall en aquesta zona? Les teories són diverses i alimenten el mite. Alguns historiadors apunten a un simple error de fosa durant la fabricació en sèrie de les peces de ferro a finals de la dècada de 1910. Altres, en canvi, prefereixen creure en una subtil rebel·lió dels artesans locals, que haurien col·locat el símbol reial a l’inrevés com a mostra de protesta silenciosa contra l’absolutisme de l’època.
Sigui com sigui, aquesta flor a l’inrevés s’ha convertit en un autèntic repte visual per als viatgers més observadors. Molts passen per sobre d’ella cada dia sense adonar-se que estan trepitjant un codi centenari que connecta la superfície aristocràtica amb el subsòl més misteriós de la ciutat.
De l’oblit a la joia patrimonial recuperada
Amb el pas dels anys i el canvi dels costums socials, aquests vestidors subterranis van caure en desús. La sorra de la platja va anar cobrint les entrades i el mar, sempre implacable, va començar a deteriorar l’estructura. Durant gran part del segle XX, aquest espai va quedar pràcticament oblidat, convertit en una llegenda urbana que només els donostiarres més vells recordaven haver vist durant les grans marees de l’any.
Afortunadament, la sensibilitat pel patrimoni històric ha canviat. En els darrers anys, s’han dut a terme tasques de recuperació i consolidació d’aquestes estructures sota el passeig marítim. Encara que l’accés general al públic està molt limitat per motius de seguretat i conservació, les visites tècniques i els estudis arqueològics han permès documentar amb precisió aquest tresor ocult de la Belle Époque.
El valor d’aquests espais no és només arquitectònic; és sociològic. Ens recorden una època on el turisme tot just naixia i on la relació amb el mar era completament diferent de l’actual. El bany no era un oci de masses, sinó una prescripció mèdica reservada a uns pocs privilegiats que necessitaven tota una infraestructura subterrània per no perdre el seu estatus social mentre es mullaven els peus.
La teva pròxima visita ja no serà la mateixa
La pròxima vegada que viatgis a Sant Sebastià i et trobis passejant sota els fanals de disseny parisenc de la Concha, recorda fer una pausa. Atura’t prop de la zona del balneari de La Perla (que encara conserva part d’aquella essència termal històrica) i mira cap avall. Imagina els passadissos de maó humit, el soroll de les carrosses a la superfície i els murmuris dels nobles que es preparaven per al seu bany reial.
Trobar la flor a l’inrevés o imaginar l’activitat frenètica que hi havia sota les lloses de pedra fa més d’un segle és un d’aquells plaers que només els viatgers ben informats poden gaudir. Perquè el millor d’un viatge mai és el que tothom veu a primera vista, sinó el secret que s’amaga just sota els nostres peus, esperant ser descobert per aquells que saben mirar més enllà de la postal turística habitual.
