Terrassa és el municipi del Vallès Occidental on s’han venut més pisos de segona mà en l’últim anys, segons la plataforma d’intel·ligència del mercat immobiliari Verithic. En total, en aquesta plataforma consten 3.580 compravendes en només dotze mesos, una xifra molt superior a la resta de localitats veïnes. Segurament, un dels motius principals que ha impulsat al creixement d’aquest mercat és el preu.
En un moment en què l’habitatge tant de lloguer com de compra van molt buscats, però també se situen en uns preus elevats, apareix una opció alternativa a disposició: la subhasta d’habitatges. Es tracta d’immobles que han estat adquirits per diferents postors i que les posen a la venda a un preu per sota del valor de mercat. En la majoria de casos són pisos o cases procedents de desnonaments, abandonats pels seus propietaris o utilitzats amb fins il·lícits i que han estat comissats per ordre judicial o bé per l’Agència Tributària, entre altres.
Un anàlisi sobre els resultats de subhastes d’aquesta mena (siguin pisos, cases, xalets, dúplex, àtics o estudis) des del Portal de Subhastes oficial del BOE, a data del 12 d’octubre, indiquen que a la província de Barcelona, 161 de 373 resultats d’anuncis o lots han acabat sense cap oferta. Això vol dir que el 43,2% no han despertat cap interès. En els casos en què sí que hi ha hagut licitació, l’oferta màxima mitjana equival al 67,3% del valor de subhasta, segons un informe fet per Subastas de Viviendas.
Poc interès o riscos legals d’adquisició
Si ens fixem en el Vallès Occidental, a Terrassa fins al mes d’octubre hi havia 20 resultats al portal del BOE per fer oferta, i la meitat, 10, van acabar sense comprador. Un resultat similar al que va tenir lloc a Sabadell, amb 30 ofertes i 20 sense ofertes, o a Rubí, amb 9 ofertes i 4 sense interès. Aquesta és la tònica habitual.
A data d’1 de novembre, a la nostra ciutat tenim oberta una subhasta que procedeix des de la Seguretat Social, d’un habitatge que surt a la venda per poc més de 44.000 euros i que té 28m2. Es troba situat a l’avinguda del Pintor Mir.
L’oferta és variada, però l’interès poc. Un dels principals motius que molta gent no opta per aquest sistema d’adquisició és per als riscos legals, financers i d’informació que tot el procés comporta, amb poca informació d’entrada sobre l’estat de l’immoble i la seva situació i amb tot uns tràmits carregosos i, sovint, inaccessibles per al ciutadà que no té coneixements jurídics.
I és que els experts recorden que abans de fer una oferta cal tenir en compte tres factors importants: el dipòsit previ que s’ha de fer; les càrregues prèvies del pis (poden passar al nou comprador com deutes d’IBI, comunitat de veïns, etc); i la situació de possessió (si està ocupada o no, la qual cosa també implica la impossibilitat de veure’l personalment abans d’adquirir-lo). També cal tenir present la necessitat de pagar-lo al comptat o d’un préstec immediat, ja que no es pot demanar una hipoteca estàndard.
Per tot plegat, aquest sistema acaba sent territori de fons voltor o immobiliàries, i la majoria de pisos queden buits durant molts anys o a perpetuïtat. Com a dada addicional, té molta importància qui el posa a la venda, on els pisos de l’Agència Tributària acostumen a ser molt més atractius i segurs (només un 3,8% dels habitatges oferts a Barcelona província van quedar sense oferta) per sobre dels judicials (on malgrat ser la gran majoria, el 35,9% van quedar buits).
