En un món on la velocitat ho devora tot i la informació ens inunda, hi ha una recerca constant: la de la felicitat autèntica. Però, què passa si la fórmula que ens han venut no només és errònia, sinó que ens allunya cada cop més del que realment necessitem? Avui destapem un secret mil·lenari que pot capgirar la nostra manera d’entendre-ho tot i fer-nos recuperar el control de la nostra pròpia vida.
Hi ha una saviesa amagada, gairebé oblidada, que té el poder de desfer aquest nus. Una veritat que, un cop revelada, canvia per complet la perspectiva sobre el benestar personal i el camí cap a una existència plena. T’atreveixes a descobrir-la?
La clau la va deixar escrita fa més de 2.500 anys un filòsof xinès anomenat Lao-Tsé. En el capítol 33 del seu Tao Te Ching, hi trobem una frase tan simple com revolucionària: «Qui coneix els altres és intel·ligent, qui es coneix a si mateix és savi». Aquesta afirmació, que sembla una obvietat, amaga un dels pilars fonamentals per construir una vida lliure, autèntica i coherent.
Per la paraula ‘savi’, Lao-Tsé va utilitzar un concepte profund: “míng”. Aquesta paraula significa claredat, lucidesa, il·luminació. Conèixer-se a un mateix és, en essència, ser capaç de mirar el món amb una claredat sense precedents, sense els dubtes i les ombres que ens fan ensopegar. És el camí cap a una visió nítida, l’única que et permetrà triar amb encert.
Però, per què aquest savi mestre contraposa el coneixement dels altres amb l’autoconeixement? Fixem-nos un moment en la nostra societat, i la resposta es farà evident. Constantment ens diuen què hem de voler, com hem d’actuar. Quan sabem el que els altres esperen de nosaltres, la nostra vida es converteix en una desfilada de màscares. Canviem tot el que som per encaixar, per ser acceptats. (I això, ho hem de reconèixer, és esgotador i perillós per a la nostra salut mental).
El dilema del desig mimètic: la nostra gran trampa
No hem de subestimar el valor de conèixer els altres. De fet, el mateix Lao-Tsé li concedeix la categoria d’intel·ligència. Conèixer els altres significa poder anticipar comportaments, reconèixer expectatives i comprendre les normes de l’entorn. Això és el que ens permet generar estratègies, formar part del grup, i l’ésser humà, per definició, necessita sentir-se part d’una tribu. Sense ella, la supervivència seria impossible.
Però què passa amb aquesta obsessió per mirar sempre cap a fora? El problema de centrar-nos massa en el que els altres tenen o desitgen és que aprenem a voler basant-nos en ells. Abans de saber què volem de veritat a la vida, fem un cop d’ull a les xarxes socials i ens preguntem: “Què hauria de desitjar?”. Aquest fenomen, perillós i enganyós, l’estudià l’historiador René Girard, que el va anomenar “desig mimètic”.
La majoria de vegades donem valor a les coses perquè una altra persona les desitja, les posseeix o rep reconeixement per haver-les aconseguit. És una trampa que ens fa viure vides que no ens corresponen en realitat.
Segons Girard, sovint no escollim un objecte pel seu valor intrínsec. Més vegades del que imaginem, li atorguem valor perquè algú altre el desitja o el té. El desig, per tant, adopta una estructura triangular: hi ha algú que desitja un objecte, i un “model” que assenyala que aquest objecte mereix ser desitjat. (Si, nosaltres també al·lucinem amb la simplicitat i la veritat d’aquesta teoria).
La solució: el model d’autocongruència i el “ziran”
Sense adonar-nos-en, la vida es pot convertir en una carrera incessant per aconseguir allò que, en el fons, no desitgem de veritat. Ens han dit què hem de voler: la casa gran, la família perfecta, el cotxe car, la feina de somni… Però, és realment això el que ens fa feliços?
Kennon Sheldon i Andrew Elliot, psicòlegs especialitzats en motivació, van formular el “model d’autocongruència”. La seva teoria és clara i definitiva: no n’hi ha prou amb dir que alguna cosa és el nostre objectiu. Només quan els nostres valors, interessos i necessitats profundes coincideixen amb un desig, ens sentim realment motivats. I el més important: només els objectius autoconcordants són els que ens proporcionen un benestar emocional durador.
Així, tots aquells objectius “heretats” o impostos socialment no ens motiven de veritat. Això fa que aconseguir-los sigui molt més complicat i, el que és pitjor, quan els assolim, no ens fan feliços. El drama està servit per a la majoria de nosaltres, que vivim en una societat que ens empeny a perseguir ombres. La solució, doncs, és radical: acceptar el que som ens ajuda a descobrir què volem realment i a viure amb una naturalitat sorprenent.
El camí cap a la teva felicitat pròpia, sense excuses
Conèixer-se a un mateix també implica acceptar parts de nosaltres que potser no ens agraden gaire. Gran part del nostre rebuig es dirigeix cap als nostres desitjos autèntics. Potser la societat t’ha convençut que hauries de voler ser pare o mare, però la realitat és que la maternitat o paternitat no t’interessa. O potser t’has autoconvençut que necessites una feina tradicional i segura, quan el teu veritable desig és l’aventura o la creativitat. (Aquest és el gran error que hem de desfer).
Aquí és on entra el concepte taoista del ziran. Lao-Tsé ens explica que el ziran és la naturalitat o l’espontaneïtat. És la forma en què les coses són per si mateixes, el que és en realitat, ho vulguem o no. Els éssers humans, per més que ens convencem que podem ser el que vulguem, també obeïm al ziran. Podem ser allò que som, i això hauria de ser suficient. El problema és que és més fàcil saber què volen els altres que siguem que saber el que som en realitat.
Però només quan descobrim què volem de manera natural, sense artificis ni impostures, podem començar a viure amb coherència. Una felicitat pròpia comença quan deixem de perseguir vides alienes i escollim el nostre propi camí, sense por al que diran o al que no sigui “normal”. Aquest és el teu moment, la teva oportunitat imprescindible per fer el clic.
Les paraules de Lao-Tsé ens conviden a descobrir una forma pròpia de ser feliços. Una en la qual, potser, ens tocarà acceptar que no desitgem el mateix que la majoria. I encara que faci por, això està bé. Fer-nos la pregunta “Què vull en realitat?” és potser el salt de fe més gran que haurem de fer en la vida. Però només fent-ho ens podrem desfer de desitjos que no són nostres. I un cop descartat tot allò que és d’altres, podrem usar la nostra energia per convertir-nos en qui som, i no en qui creiem que hauríem de ser. El camí potser serà dur en ocasions, però serà el nostre. I simplement per això, serà el millor sender possible.
T’has aturat alguna vegada a preguntar-te què vols de veritat, més enllà del que el món et diu que desitgis?
