Oblida tot el que creies saber dels víkings. Aquella imatge icònica de vaixells cremant en alta mar, acomiadant herois amb un foc espectacular que il·lumina l’horitzó? Doncs resulta que és un dels grans enganys de la ficció que hem adoptat com a veritat històrica. La nostra ment col·lectiva ha estat programada per una escena que mai va existir.
Però, si no passava així, d’on ve aquesta idea tan arrelada que ens ha acompanyat durant dècades? La solució a aquest misteri arqueològic ens la dona una experta que farà trontollar tot el que coneixies dels rituals nòrdics més famosos.
L’antropòloga Erin McGuire, docent a la Universitat de Victòria, és taxativa i ho té claríssim: «És impossible trobar proves de funerals víkings amb vaixells en flames al mar.» Una afirmació que, dita així, amb aquesta contundència, ens obliga a qüestionar-ho tot. (Sí, nosaltres també al·lucinem amb la força d’aquesta revelació).
La revelació definitiva: el funeral víking real
La realitat arqueològica és molt menys cinemàtica, però igualment fascinant i molt més pràctica. Els víkings sí que incineraven els seus difunts utilitzant embarcacions, però ho feien sempre en terra ferma. Aquest és el secret darrere del que realment passava, una pràctica molt més lògica i amb evidències tangibles.
Des del punt de vista de la investigació, McGuire insisteix que trobar restes de naufragis amb ossaments humans és un fenomen extremadament rar. Les complexes condicions ambientals del mar dificulten enormement la preservació, fent que aquest tipus de prova sigui pràcticament inexistent. És un error pensar que el mar és un bon lloc per deixar un rastre arqueològic.
La història que ens han explicat les pel·lícules és una invenció. Els víkings cremaven els seus morts amb vaixells, sí, però ho feien amb els peus a terra.
Un clar exemple d’aquesta pràctica és la troballa del vaixell de Myklebust, a Noruega. Aquesta estructura del segle IX pertanyia a un personatge de gran rellevància social i va ser consumida pel foc allà mateix, en terra ferma, abans de ser sepultada sota un túmul. És una prova irrefutable del mètode real.
També tenim el testimoni històric del cronista àrab Ahmad ibn Fadlan, que al segle X va presenciar aquestes cerimònies. En el seu relat descriu amb detall la incineració d’un important cap víking a bord d’una nau. Però la seva narració difereix substancialment de la ficció: l’embarcació romania ferma sobre el sòl i el foc l’iniciava un allegat directament, sense emprar cap tipus de projectil incandescent. (Ni arcs, ni fletxes, ni explosions èpiques, ni res de foc artificial).
Per què era impossible cremar un vaixell al mar
La viabilitat física d’aquest pretès ritu planteja severos inconvenients pràctics, segons les anàlisis realitzades pels especialistes. El responsable del departament d’arqueologia del Museu Víking Haithabu, Matthias Toplak, qualifica d’“inversemblant” la idea d’aconseguir una cremació efectiva mitjançant el tret de projectils des de la riba. És un truc de pel·lícula que en la vida real mai funcionaria.
L’expert afirma que no és gens senzill calar foc a una estructura utilitzant aquest mètode des de la distància. A més, recorda que un cos humà requereix altes temperatures prolongades durant diverses hores per consumir-se completament. Disparar una fletxa encesa no és una solució eficient ni pràctica per a un procés tan complex com una incineració total.
Les corrents marines i el vent representaven un obstacle afegit que invalidava la seguretat i l’eficàcia d’aquesta pràctica. Una pira flotant a la deriva corria el risc constant de naufragar abans de completar la cremació. Per si no fos prou, també podia impactar contra altres embarcacions comercials, provocant un caos logístic i de seguretat en les rutes marítimes (i un risc de multa, si s’hagués aplicat la llei).
L’origen de l’error: la màgia del cinema
L’origen d’aquest error històric sembla situar-se directament en la indústria cinematogràfica del segle passat, i no en les veritables costums de l’època víking. Ja ho hem dit, la realitat és menys espectacular que la ficció, però el cinema té un poder de creació de mites absolutament viral.
Certs acadèmics apunten directament a la pel·lícula ‘Els víkings’, estrenada l’any 1958, com la principal responsable de popularitzar el dramàtic desenllaç del personatge Einar. Aquesta aconseguida escena va impactar de tal manera en la cultura de masses que va acabar convertint-se en un estàndard visual reproduït incansablement per directors de cinema i televisió, des de llavors.
La literatura medieval i les sagues nòrdiques sí que recullen relats llegendaris sobre honres fúnebres aquàtiques. El mite del déu Baldr o els escrits de l’historiador Snorri Sturluson en l’obra Heimskringla són exemples de passatges que van servir d’inspiració a autors contemporanis. Però una cosa és la inspiració poètica o mítica, i una altra la veritat històrica que hem de buscar en les proves arqueològiques.
Aquest descobriment és una advertència: la ficció té un poder immens per reescriure la història en la nostra ment col·lectiva. No deixis que les imatges virals, per molt impactants que siguin, et confonguin ni et facin creure en un secret ocult quan la solució és més senzilla.
Ara, la pròxima vegada que vegis una pel·lícula de víkings i aparegui la icònica escena del vaixell en flames a alta mar, sabràs la veritat oculta darrere d’aquesta imatge. Has desvelat un secret històric que pocs coneixen i has afegit una peça imprescindible al teu coneixement. Quantes més històries populars amaguen un error similar?
