Lázaro: El tràfic d’infants és un símptoma més dels estralls de 40 anys de dictadura

L'actriu i dramaturga de Terrassa porta a escena "Les traces del silenci", amb la qual relata un dels episodis més colpidors de les riuades del 62 a Terrassa i comarca

Esther Lázaro

Esther Lázaro | Cedida

Què va impulsar-la a tirar endavant el projecte Les traces del silenci?

Com a projecte, va començar al gener del 2020. Fins llavors, era una de tantes idees d’obra que tenia guardada en un calaix. A mitjans de gener de l’any passat vaig presentar un espectacle a Terrassa, Cançons de guerra i exili, al qual va venir a veure’m la Rosa Aguado, amb qui jo havia fet teatre de petita, però feia ben bé deu anys que no ens havíem vist. Després d’aquell concert, em va dir de quedar un dia i em va comentar que li agradaria treballar en alguna obra amb mi, i com que en aquells moments estava justament reprenent projectes teatrals i dramatúrgics, li vaig parlar de la idea de Les traces del silenci (que encara no tenia títol), ja que m’encaixava amb els personatges que havia pensat i, al ser una història vinculada a Terrassa, vaig creure que podria interessar-li. Així va ser, i el compromís per part de les dues de començar a assajar-la i muntar-la va ser el que em va animar a escriure el text i produir l’espectacle.

Com va conèixer l’episodi de tràfic d’infants?

Jo em dedico, des de la investigació, a temes de memòria històrica, especialment durant el segle XX a Espanya, de la Segona República al final del franquisme, amb especial atenció a l’exili republicà. I els episodis de tràfic d’infants durant el franquisme, sobretot de recent nascuts, al menys per mi (m’agrada pensar que per a la majoria de persones, però no sé si realment ho siguin…), són un tema prou conegut. Crec que les primeres notícies que en vaig tenir van ser a través dels treballs dels periodistes Montse Armengou i Ricard Bellis (el seu documental Els nens perduts del franquisme és un imprescindible) i de l’historiador Ricard Vinyes. Suposo que per això, quan vaig trobar les primeres cartes de peticions de nens, em va saltar l’alarma.

Com ha estat el procés de recerca d’informació?

Quan realitzava la meva tesi doctoral, durant una visita arxivística, vaig localitzar algunes d’aquestes cartes on es fan peticions de nens, suposadament orfes, i em van cridar l’atenció. En aquell moment no m’hi podia dedicar, així que es van quedar a un calaix per a properes investigacions. I un cop iniciat el projecte vaig reprendre les recerques, principalment a l’Arxiu Comarcal del Vallès Occidental i l’Arxiu Històric de Terrassa, però també als arxius de Rubí i Sabadell. Em queden més arxius per visitar de les zones afectades per la riuada, i on no he pogut accedir, per més que ho he intentat, és a l’arxiu del Govern Civil de Barcelona, on em consta que hi ha molta documentació. Però, com ja indica el nom de la companyia (Therkas Teatre), sóc bastant obstinada, així que no em dono per vençuda encara. També vaig realitzar un treball de recerca hemerogràfica als principals diaris del país durant els dies posteriors a la riuada, i un treball també a fons d’arxius sonors per a la cobertura radiofònica de les inundacions, que va ser la que va tenir més repercussió. Quant a fonts secundàries, el treball que, al meu parer, millor ha tractat les repercussions polítiques i les corrupteles del règim franquista en el context de la riuada és La riuada de Franco, d’en Ferran i en Lluís Sales, malgrat que amb prou feines presta atenció a l’episodi dels nens.

A Terrassa la memòria de les riuades, està ben present. En canvi aquest episodi ha passat pràcticament desaparegut. Li va sorprendre que fos un episodi silenciat? A què creu que és degut?

Per desgràcia, no em va sorprendre. És a dir, em sembla greu que no es conegui, però no puc dir pas que em sorprengui, perquè és un símptoma més dels estralls de quaranta anys de dictadura i d’una transició… molt millorable. No hem d’oblidar que el tràfic de nens no es va aturar amb la mort del dictador, sinó que era una pràctica tan consolidada i ben estructurada que va continuar fins al 1996, ja en plena democràcia. Si hi hagués hagut una regeneració real de les estructures de poder del país, si la llei d’amnistia no hagués premiat als victimaris, potser les coses ara serien diferents. Tampoc hem d’oblidar que és un tema en què moltes de les víctimes encara són vives, i no és el mateix parlar de morts a les cunetes que de nens robats.

Què l’ha impactat més de tot el que ha pogut saber-ne?

Moltes coses resulten impactants. Des del to d’algunes de les peticions, fins a les evidències que es van cometre segrestos i, per tant, violència contra les criatures. Però suposo que, en el fons, el més inquietant és anar sumant les peces i adonar-te’n que es tractava d’un mecanisme perfectament establert i normalitzat. La banalitat del mal, que diria Hannah Arendt.

Què va decidir que seria el més important a destacar?

Atès que no disposem de proves concloents, sinó que tot el que tenim sobre el cas són indicis, vaig tenir clar que el més important era donar a conèixer aquests indicis (que, des del meu punt de vista, són prou sòlids) al públic. Perquè cadascú n’extregui les seves pròpies conclusions. I també vaig tenir clar des d’un principi que ho volia plantejar de la manera menys ficcional i teatral possible, per a que ningú pogués dubtar de la veracitat dels documents.

Perquè va decidir fer-ne una història ficcional? Quin rol juguen les dues protagonistes? I perquè vas decidir que fossin una arxivera i una historiadora justament?

Per mi era important remarcar la contemporaneïtat dels fets que es denuncien a l’obra, la vigència d’aquest conflicte no resolt. I vaig creure que això, amb un drama històric, no s’aconseguia de la mateixa manera. Per tant, sempre vaig tenir clar que la història es situaria al present i que seria, en part, la història de la investigació que jo mateixa havia dut a terme. També era important que les protagonistes fossin dues dones, de generacions diferents, i de professions que sovint s’associen més als homes. Com a investigadora, una de les coses que més m’agrada és el treball d’arxiu, i volia posar-lo en valor i donar-lo a conèixer, perquè tenim molts arxius al territori, amb fons molt interessants i públics, i la gent no els coneix, ni sap ben bé què s’hi fa a un arxiu, i em semblava pertinent pujar-ho a un escenari. Finalment, la Margarita i la Laura, els dos personatges de l’obra, simbolitzen les dues postures davant del conflicte. I per aconseguir una implicació emocional d’elles amb el problema sí que vaig recórrer a la ficció. L’obra juga a entrar i sortir del fet ficcional al no ficcional.

A l’hora de portar-la a escena: amb quines dificultats es va trobar?

Les habituals en qualsevol producció teatral amb un pressupost molt ajustat: el poder arribar a tot sense menystenir (en un sentit econòmic) el treball de cap de les professionals implicades. I a això s’hi suma que produir en temps de pandèmia ho fa tot una mica més difícil…

L’escenografia i el context històric: com ho va solucionar?

El context no tenia cap dificultat perquè l’obra es situa en els nostres dies. I per a l’espai escènic hem comptat amb l’escenògraf Sergi Corbera, que ha apostat per recrear la rigidesa del franquisme a través de dos grans arxivadors i altres elements propis d’un arxiu que vesteixen l’escena. És una escenografia molt efectiva i que, com tota bona escenografia, té també un valor dramatúrgic dins la posada en escena. No hi ha res superflu o merament decoratiu sobre l’escenari.

Prendre partit o buscar la neutralitat: quina ha estat la seva decisió?

Diria que cap de les dues. Em sembla que l’espectador pot entreveure quina és la meva postura personal sobre el tema, però crec que la gràcia de l’obra és donar veu, precisament, a les dues cares del conflicte: tant a qui vol desenterrar aquests crims silenciats i advocar per una reparació cap a les víctimes, com als sector més conservadors que prefereixen que el passat segueixi sent passat i creuen que conciliar les famílies no beneficiaria a ningú. I el que em segueix meravellant de l’obra, i és una cosa de la que no n’era plenament conscient a l’escriure-la, és que el públic empatitza amb les dues postures, independentment de les opinions personals de cadascú.

Del text a l’escenari: en quin paper es troba més còmode, en el d’autora o en el d’actriu?

Ostres, és una pregunta difícil!… Són processos molt diferents i m’agraden molt tots dos, la veritat. No podria triar-ne un. Sóc feliç quan escric i també ho sóc quan actuo. I em sento igual de vulnerable quan dono a llegir una obra que quan sóc davant del públic recent acabada la funció. Així que jo diria que, cadascuna des de les seves particularitats, les dues facetes em poden resultar còmodes i no tan còmodes alhora.

És més fàcil endinsar-te en el paper quan el text és propi i saps quina intencionalitat volies donar-li?

Suposo que això depèn de cadascú, però per mi no. Fins i tot diria que a vegades em resulta més difícil interpretar un text propi que un d’aliè, precisament perquè la distància emocional no sol ser la mateixa. També hi té molt a veure que, en realitat, per a la interpretació no només es té en compte la intencionalitat de l’autora, sinó també la de la directora a través de la seva lectura del text. I això fa que a vegades interpretis coses que, com a dramaturga, ni se t’havien passat pel cap.

Les traces del silenci, amb Esther Lázaro

Les traces del silenci, amb Esther Lázaro | Cedida

Quina és l’aportació que ha fet la directora Alba Saura a l’hora de construir la peça?

La mirada de l’Alba sobre el text, a l’hora de donar-li cos en escena, ha estat important, perquè qualsevol text pot variar de significat segons qui el llegeix. I l’Alba l’ha sabut dirigir amb sensibilitat, entenent molt bé el conflicte i la matèria amb què estàvem treballant, que no és fàcil. Ha aportat una concepció dramatúrgica que passa per diferents poètiques sobre l’escenari que crec que afavoreixen l’obra. I també ha apostat molt pel treball actoral i per la solidesa de les paraules, de la batalla dialèctica. Crec que ha fet una molt bona feina de direcció amb un text que proposa reptes i ruptures que poden ser arriscats en escena.

Un dels principal problemes a l’hora de crear i portar a escena una obra és el finançament. En aquest cas, el projecte ha comptat amb una beca de suport i una subvenció. Això ha aportat tranquil·litat a l’hora de fer-la? Ha estat clau perquè pogués veure la llum o ho hauria fet igualment?

Tan de bo pogués respondre que sí!… No, la veritat és que tranquil·litat, en el sentit econòmic, desgraciadament no. Perquè la subvenció no va ser per la producció teatral, sinó que era una ajuda per al projecte dramatúrgic que em va concedir la Generalitat a mi com a dramaturga, a títol individual, vull dir, i no a la companyia o a la producció. Òbviament, aquesta subvenció va fer possible, més en el context de l’any passat, en plena pandèmia, l’escriptura del text i poder dur a terme tot el treball de recerca que implicava, i n’estic molt agraïda, realment. Va ser un recolzament i un impuls important per tirar endavant la dramatúrgia.

Quant a la beca de suport, la beca Kinètic del Centre Cívic Parc Sandaru, sí que ha estat determinant per al projecte, no tant per la part econòmica pròpiament, perquè en diners és una ajuda petita, per començar la producció, sinó per tota la resta de suport que comporta: cessió dels espais d’assaig, teatre per a estrenar, el recolzament de tot l’equip del Sandaru, que són maquíssimes i que et fan sentir com a casa. Realment, el procés de creació i d’assaig no hagués estat igual si no haguéssim comptat amb aquest suport. Com sóc molt “terca”, segurament la producció s’hauria dut a terme igualment, però està clar que no amb les mateixes possibilitats, ni amb les facilitats que ens ha permès comptar amb la beca Kinètic. Jo sempre ho dic, i ho dic molt de debò: hem estat molt afortunades de poder comptar amb aquest ajut que ens ha permès poder assajar i estrenar una nova producció teatral en el context que estem vivint.

Ens trobem en un temps de restriccions. En algun moment va perillar la seva estrena?

L’estrena en sí, la veritat és que no. En algun moment, al principi del procés d’assajos, quan les restriccions eren més dures, es va contemplar la possibilitat d’estrenar-la per streaming si no podíem tenir públic a la sala, però realment, per la naturalesa de l’obra i per la importància i el paper clau que hi juga el públic, no hauria funcionat de la mateixa manera. Així que estem molt contentes d’haver pogut estrenar, malgrat la reducció d’aforaments, encara necessària pel bé de totes.

En què us ha afectat la pandèmia i les limitacions a l’hora de posar-la en escena? (assajos, personal, recursos, etc).

A més de la incertesa que acompanya la pandèmia, produir en aquest context es nota també en el pressupost, perquè s’han de contemplar partides que no es contemplaven fins ara, com, per exemple, els tests de Covid per a les actrius, per garantir tant la seva seguretat com la dels espectadors. I la reducció d’aforaments repercuteix també, inevitablement, en els ingressos de la companyia quan anem a taquillatge. Assajar amb mascareta també té el seu què… No hem pogut comptar amb assajos oberts amb públic, com ens hauria agradat, per les restriccions… També alguna idea inicial que contemplava que el públic manipulés papers es va haver de descartar pels protocols de seguretat… En fi, són petites coses que van sumant i que inevitablement modifiquen la manera de fer teatre en aquests temps.

Ara que ja ha vist la llum, satisfeta amb el resultat aconseguit?

La veritat és que sí, estem molt contentes amb el resultat i, sobretot, amb la rebuda per part del públic. Les entrades per a l’estrena es van exhaurir en menys d’una hora quan es van obrir les reserves uns dies abans, i després la implicació del públic durant la representació va ser molt millor del que esperàvem. Confiem en què això també es tradueixi en una bona rebuda per part de les sales i teatres a l’hora de programar l’obra.

Ja que l’obra té clares vinculacions amb la nostra ciutat, es podrà veure a Terrassa?

Esperem que sí! Ens faria molta il·lusió poder-la fer aquí, no només per la vinculació amb la ciutat, sinó també perquè tant l’altre actriu, la Rosa Aguado, com part de l’equip (en Sergi de los Rios, que porta l’ajudantia de producció, i la Nuria Navarro i el Marc Murillo, que s’encarreguen de l’estilisme) i jo mateixa som de Terrassa. De moment, la propera actuació serà el 16 d’abril al barri de Gràcia de Barcelona, al Lluïsos Teatre. I confiem en poder anunciar dates egarenques aviat!

Nou comentari