Aquest dimarts, dia 19 de maig, va tenir lloc l’acte de presentació del llibre “Por, pou, brou i cou. Antologia prouètica (1989-2025)” de Carles Batalla, organitzat des de l’Associació de Poetes de Terrassa. Aquesta és la darrera obra del terrassenc que va estar acompanyat per Carlos Robles, autor del pròleg, i Roger Batalla, actor i germà de l’autor.
L’Ateneu Terrassenc va acollir prop de cinquanta persones per escoltar les reflexions del periodista, escriptor i professor, que davant la perplexitat dels assistents va deixar anar un “ja no em queda motivació ni necessitat i en cap cas voldria caure en l’autoplagi: és la meva darrera obra”. En un anunci que molts d’ells esperen que no sigui cert i que, en alguns casos, creuen que tindrà poca resistència en el temps, “quan era adolescent, es va deprimir per no haver guanyat un concurs i aleshores ja va anunciar que ho deixaria”, va alertar Carlos Robles.
En un ambient distès i expectant, l’acte també va comptar amb la lectura de poemes a càrrec del mateix Robles, Roger i Oriol Batalla, Jordi Ibáñez Llauradó i els socis de l’APT Jordi Torres, Empar Sáez, Isidro Cabello, Jose Cabezas, Masé Balaguer i Cristina Ferran.
Una selecció de poemes nascuts de la necessitat
Per a Batalla no va ser fàcil fer la tria dels poemes a “Por, pou, brou i cou. Antologia prouètica (1989-2025)“. En la trobada va explicar que d’entre els més de 2.000 poemes acumulats al llarg de la seva trajectòria, en va fer una selecció inicial de 500, per ordre cronològic. La voluntat va ser “mantenir el precari equilibri entre qualitat i representativitat”. Pel que fa a la portada, el llibre compta amb una il·lustració de Jordi Seró, que va beure dels cartells cinematogràfics dels anys 80 i del còmic.
Batalla va exposar les línies mestres de la seva concepció poètica, que passen per una “dosi proporcionada d’humor i esperit crític”, i de l’equiparació del poeta a “notari del temps”. L’egarenc va recalcar que associa l’escriptura a una “necessitat fisiològica, d’autoafirmació i recolliment”, i d’aquí la fase en què comença l’article, en què la motivació i la necessitat, diu, l’ha abandonat. D’una autoexigència extrema, creu que la paraula “mai no podrà definir ni atrapar el sentiment”, i per això, “el millor poema és el que no hem pogut escriure”.
