Imagina un desert que respira secrets mil·lenaris. Un lloc on cada gra de sorra guarda una història inaudita, esperant ser descoberta. Ara, pensa en el moment exacte en què un d’aquests misteris inaccessibles veu la llum per primera vegada en milers d’anys.
Aquesta és la història que va captivar el món sencer. Un enigma que va mantenir periodistes i arqueòlegs en una tensió insuportable, atrapats entre l’expectació i la por de pertorbar allò sagrat. El compte enrere havia començat al Vall dels Reis de Tebes.
Ens remuntem al febrer de 1923. Després de setze anys d’una recerca implacable, el difunt Lord Carnarvon i el senyor Howard Carter van fer el descobriment que canviaria la història. La tomba de Tutankamon, un faraó gairebé oblidat, amagava un tresor inigualable.
Tutankamon va ser el rei que va restaurar el culte a Amon, retornant la glòria a Tebes després de la ruptura del seu sogre, Akhenaton. Aquest retorn va assegurar un viatge a l’altre món equipat amb una riquesa inimaginable i una abundància mai vista. La tomba, tot i ser petita, era un cofre de meravelles.
Els objectes funeraris trobats eren tan valuosos i rars que la humanitat mai havia vist res igual. Un testimoni silenciós de la majestat d’una civilització perduda. (Sí, nosaltres també al·lucinem pensant com va poder romandre oculta tant de temps).
La febre per un faraó oblidat
L’arribada al Vall dels Reis era una experiència en si mateixa. El sol africà cremava la pell, les noies del poble intercanviaven salutacions en àrab i els camells passaven camí dels camps de canya de sucre. Però l’ambient no era festiu, sinó de pura anticipació i urgència.
Corresponsals de tot el món, convertits en detectius, esperaven notícies sota un sol implacable. Els rumors circulaven, cada objecte extret era un tresor incalculable que es traslladava amb la màxima discreció. El silenci es trencava amb xiuxiueigs, com si la veu alta pogués violar els secrets mil·lenaris.
La tensió era palpable. Aquell cementiri cremat pel sol, que l’endemà seria lloc de pícnic reial, irradiava un misteri tan intens com el dia.
La porta exterior, tancada amb una cortina i una trapa de fusta, finalment es va obrir. Dos taulons febles van baixar a les profunditats ombrívoles. Les conjectures creixien. Què hi havia realment allà dins? La pregunta flotava en l’aire carregat de pols.
La vigília de l’obertura oficial, la tensió era insuportable. No només per als periodistes, que havien lluitat desesperadament per aconseguir la notícia, sinó també per la reialesa i els dignataris. Tots sabien que s’havia perforat la paret que donava a la cambra interior i que el sarcòfag ja s’havia albirat. El món estava a l’expectativa.
Quan la reialesa va trepitjar la història
El diumenge al matí, el lloc de l’obertura oficial era un formiguer controlat. Hi havia pocs visitants, però tot estava a punt per al gran esdeveniment. Lord Allenby va arribar en cotxe, seguit de prop per la reina de Bèlgica. La seva entrada al portal fosc de la tomba va ser un moment que quedaria gravat per sempre en la memòria col·lectiva.
Mitja hora després, Lord Allenby va emergir amb l’esquena plena de pols. No era un accident. L’enorme sarcòfag omplia la cambra de tal manera que calia fregar-se contra la paret per passar. Una pista crucial de l’interior abans que ningú hi entrés, un avançament del que s’hi trobaria.
L’endemà, el dilluns, vaig entrar-hi amb el primer grup reduït de corresponsals. Les precaucions eren extremes. Un filatelista de Beirut gairebé va cridar quan vaig intentar tocar un tresor amb les mans nues. (Ens van donar unes pinces delicades per examinar-ho tot amb cura i respecte).
El cor de la tomba: un tresor inaudit
Uns graons costeruts portaven a una rampa que acabava en una nova reixa de ferro. Més enllà, una llum intensa il·luminava la primera cambra. Gràcies a una bombeta elèctrica d’alta potència, era com si fos ple dia dins de la tomba, una autèntica meravella tecnològica per a l’època.
Just darrere de la llum, dues figures del rei, gairebé a mida natural, es mantenien rígides com a impotents guardians. Amb una maça i un bastó daurat, observaven des del segle XIV a.C., una mirada distant que ens travessava el temps i ens connectava amb el passat més remot.
Entre aquestes estàtues, l’entrada a la cambra interior, bloquejada per bigues noves. El sarcòfag era tan massiu que la distància amb les parets era mínima. Després de l’incident de Lord Allenby, s’havien pres mesures addicionals per protegir aquesta relíquia incomparable.
Les paraules no poden transmetre la impressió de les decoracions d’aquest gran cofre. Ulls secrets observaven, i una serp vibrant reposava en els seus plecs.
L’estructura semblava de fusta, recoberta de pa d’or o d’una capa més gruixuda, brillant, amb un fris fi de lapislàtzuli o esmalt de faiança. Feia uns nou peus d’alçada i, mirant cap a l’esquerra, semblava tenir uns divuit o vint peus de llarg. Una immensitat daurada que et deixava sense alè.
La cambra estava gairebé buida, els tresors ja havien estat retirats. Però a l’esquerra, encara hi havia algunes joies, inclosos dos gerros d’alabastre més bells que els ja coneguts per fotografies. Més enllà, es rumorejava una altra cambra plena fins al sostre d’ofrenes funeràries. La promesa d’encara més meravelles era palpable.
El llegat d’un faraó immortal
Aquell dia, la història es va obrir davant nostre. “És un estil terriblement Art Nouveau”, va dir un periodista sobre les decoracions del sarcòfag. “Sí, molt a l’estil de Lluís XIV”, va respondre el superintendent. La bellesa intemporal no coneix èpoques ni corrents artístics.
De tornada a Luxor, el bullici havia disminuït. Però l’encant de Tutankamon continuava captivant el món. “Espero de veritat que puguem aconseguir una entrada”, deia una dona, “perquè m’encanten les mòmies, i diuen que aquesta serà la millor de totes”. Aquest secret definitiu havia disparat la fascinació.
La màgia de l’antic Egipte, amb la seva solució al misteri, havia estat revelada. Un faraó, la mòmia del qual esperava tranquil·la, havia tornat per parlar-nos des del passat. La seva presó de la tomba s’havia obert, però el seu llegat continua viu avui. No et sembla totalment fascinant?
