La cursa per conquerir l’espai ja no es lliura només als despatxos de la NASA o de SpaceX. Ara mateix, el veritable camp de batalla és molt més pràctic i es resumeix en una pregunta que fa dècades que ens capfica: com collons construirem cases allà dalt si portar un sol totxo des de la Terra costa una autèntica fortuna? (Sí, parlem de milions d’euros per cada quilo de material transportat).
La resposta definitiva acaba de sorgir d’un laboratori i és tan increïble que sembla extreta d’una pel·lícula de ciència-ficció dels anys vuitanta. La clau per colonitzar el nostre satèl·lit no requereix tecnologies alienígenes ni pressupostos infinits que arruïnin la humanitat. La solució és molt més senzilla i passa per utilitzar un electrodomèstic que tu mateix tens ara mateix a la cuina de casa teva.
El miracle del microones espacial
Un grup d’investigadors de la Universitat Politècnica de València, en col·laboració amb l’Institut de Tecnologia de Materials, ha fet història amb una troballa que està fent la volta al món. Han demostrat que el regolit lunar, que és bàsicament la pols i les pedres que cobreixen la superfície de la Lluna, es pot transformar en un material de construcció ultraconsistent si s’escalfa utilitzant la tecnologia dels microones.
El procés és d’una elegància científica gairebé poètica. En lloc de dissenyar un sistema complex i pesant, els investigadors han descobert que les propietats electromagnètiques de la pols de la Lluna reaccionen de manera excepcional a determinades freqüències de microones. Això permet fondre el material in situ sense necessitat d’afegir-hi aigua ni cap mena de ciment terrestre.
Aquesta reacció tèrmica tan ràpida estalvia una quantitat d’energia gegantina. Els mètodes tradicionals de fusió necessiten hores i hores de preescalfament a temperatures extremes, un luxe energètic que ningú es pot permetre a l’espai exterior. Amb aquesta nova tècnica espanyola, el procés esdevé gairebé instantani i altament eficient per a les futures missions espacials.
Adéu als totxos transportats de la Terra
Pensa en la logística que suposa enviar un coet a l’espai. Cada gram compta, i carregar tones de formigó o bigues de ferro per fer una base lunar és un somni totalment inviable des del punt de vista econòmic. Per això, la regla d’or de la nova exploració espacial és el que els experts anomenen utilització de recursos in situ. Bàsicament, apanyar-se amb el que hi ha allà dalt.
Els científics valencians han utilitzat un simulador de regolit lunar, una rèplica gairebé idèntica a la sorra que van portar els astronautes de les missions Apollo. En sotmetre aquest simulador a un tractament de microones d’alta potència, han aconseguit crear unes peces sòlides i compactes amb una resistència estructural sorprenent. Aquestes peces es poden utilitzar com a totxos espacials per aixecar els murs dels futurs refugis humans.
Aquest descobriment resol un dels grans maldecaps de les agències espacials: la protecció dels astronautes. La Lluna és un entorn hostil i extremadament perillós. Sense una atmosfera protectora, qualsevol humà que hi posi els peus està exposat a una pluja constant de micrometeorits i a nivells de radiació còsmica que resultarien mortals en pocs dies. Els nous totxos de regolit fos són perfectes per actuar com un escut protector gruixut i gairebé impenetrable.
La tecnologia que canviarà el nostre futur
El més fascinant de tot és que aquest mètode de fabricació no només serveix per fer parets de cases. Els investigadors apunten que la versatilitat d’aquesta tècnica permetrà pavimentar les futures pistes d’aterratge de les naus espacials. Quan un coet aterra a la Lluna, els motors aixequen un núvol de pols abrasiva que pot fer malbé els equips tecnològics més delicats. Tenir pistes sòlides és vital per a la seguretat de les tripulacions.
A més, el sistema de microones és fàcilment automatitzable. Això significa que podríem enviar una flota de petits robots equipats amb emissors de microones abans que arribin els humans. Aquestes màquines treballarien de manera autònoma durant mesos, fonent la pols del terra i construint les bases i les carreteres de manera totalment automatitzada. Quan els primers colons arribessin, ja tindrien la feina bruta feta.
La cursa espacial ha entrat en una fase molt física i pragmàtica. Ja no es tracta només de clavar una bandera i fer-se una foto de record per a la història. L’objectiu real de les pròximes dècades és quedar-se allà dalt de manera permanent, i el descobriment d’aquest equip científic ens acosta una mica més a fer realitat aquest vell somni de la humanitat.
Una solució que també ens serveix a la Terra
Com passa sovint amb la investigació espacial, els beneficis d’aquest estudi no es limiten a l’espai exterior. El desenvolupament d’aquesta tecnologia de sinterització per microones té aplicacions molt directes i immediates aquí a la Terra, especialment en el sector de la construcció sostenible i la fabricació de nous materials industrials més verds.
La indústria del ciment és actualment una de les més contaminants del planeta, responsable d’una part molt important de les emissions globals de diòxid de carboni. Adaptar aquest sistema de fusió ràpida per microones a materials terrestres podria revolucionar la manera com fabriquem formigó i ceràmica a casa nostra, reduint dràsticament el consum d’aigua i l’empremta de carboni de les nostres pròpies ciutats.
La ciència ens demostra, un cop més, que les solucions més revolucionàries sovint es troben en la combinació d’idees senzilles. Qui ens havia de dir que un estri tan quotidià com el que fas servir cada matí per escalfar la llet del cafè acabaria sent la clau de volta per obrir les portes de la colonització de l’univers? Estigues atent, perquè el futur s’està cuinant molt més ràpid del que ens pensem.
