El canvi climàtic ja no és una hipòtesi de futur ni una projecció per al final del segle. És una realitat incòmoda que colpeja el nostre dia a dia, especialment quan obrim l’aixeta o mirem els embassaments buits de Catalunya. En aquest escenari de tensió ambiental, una veu autoritzada s’ha alçat per dir les coses pel seu nom, sense filtres ni diplomàcia política.
Martí Boada, un dels científics ambientals més respectats del nostre país, ha llançat un veredicte que ha fet tremolar els despatxos oficials. La seva anàlisi no es limita a parlar de la falta de pluja, sinó que assenyala directament la responsabilitat humana en la gestió del territori. Segons l’expert, s’han traspassat línies vermelles històriques que posen en risc la supervivència de moltes comunitats.
La frase de l’expert ressona amb força i genera una profunda preocupació. Ens trobem davant d’una transformació sense precedents del paisatge que ara ens comença a passar factura de la manera més dolorosa possible.
La gran línia vermella que hem creuat
Durant dècades, el sentit comú i la saviesa popular havien respectat certs límits naturals. Hi havia zones on no es construïa, rius que es respectaven i aqüífers que es protegien com el tresor més preuat. Però la febre de l’asfalt i la pressió del turisme de masses van canviar les regles del joc de manera definitiva (i molt perillosa, tot s’ha de dir).
Boada insisteix que en molts punts de la geografia de l’Estat s’ha dut a terme una planificació urbanística gairebé suïcida. S’ha urbanitzat en zones inundables i s’ha estirat el consum de l’aigua fins a límits completament insostenibles per al medi ambient. Hem viscut per sobre de les nostres possibilitats hídriques i ara la natura ens reclama el deute amb interessos molt alts.
Aquest model de creixement il·limitat ha xocat frontalment contra la realitat d’un clima mediterrani que cada vegada és més extrem. Les sequeres prolongades ja no són l’excepció, sinó la nova norma que definirà les pròximes dècades de les nostres vides.
La paradoxa dels boscos catalans
Un dels punts més sorprenents de l’anàlisi de Martí Boada és la seva advertència sobre l’estat actual dels nostres boscos. Al contrari del que molta gent pensa, el problema de Catalunya no és la desforestació, sinó precisament tot el contrari. Tenim més massa forestal que mai, però es troba en un estat d’abandonament gairebé total.
Aquest abandonament del món rural ha provocat que els boscos creixin sense cap mena de control ni gestió. El resultat és una acumulació de biomassa que actua com un autèntic polvorí. En cas d’incendi forestal, aquests boscos densos i estressats per la falta d’aigua es converteixen en autopistes per al foc, generant incendis de sisena generació que són totalment incontrolables per als bombers.
La falta de gestió forestal també té un impacte directe en els nostres rius. Un bosc massa dens consumeix una quantitat ingent d’aigua que, d’una altra manera, acabaria arribant als rius i als embassaments. Per tant, la paradoxa és clara: tenir més arbres de la compta ens està deixant amb menys aigua disponible per a l’ús humà i agrícola.
L’aigua com a camp de batalla polític
La gestió de l’aigua s’ha convertit en el principal maldecap dels governs i en un motiu de disputa constant entre territoris. Les restriccions que ja pateixen milions de ciutadans són només el primer avís d’un futur on l’aigua serà el recurs més disputat i car de tots.
L’expert assenyala que les solucions d’emergència, com l’ús generalitzat de dessalinitzadores o el transport d’aigua en vaixells, són només pegats temporals molt costosos. Aquestes tecnologies consumeixen una quantitat enorme d’energia, la qual cosa alimenta el mateix cercle viciós del canvi climàtic que intentem combatre.
La clau de la supervivència passa per un canvi radical de mentalitat. Hem d’aprendre a reciclar l’aigua de manera sistemàtica i a reduir el consum en tots els sectors, des de l’agricultura industrial fins a l’aixeta de casa nostra.
Què podem fer abans que sigui tard?
Davant d’aquest panorama de col·lapse ambiental, la pregunta és obligada: encara som a temps de revertir la situació? La resposta de Boada és pragmàtica però exigent. No podem canviar el clima d’un dia per l’altre, però sí que podem canviar com ens adaptem a ell.
La primera mesura urgent és aturar immediatament qualsevol projecte urbanístic que no tingui garantida la seva viabilitat hídrica a llarg termini. No es tracta de frenar l’economia, sinó d’evitar que col·lapsi d’aquí a uns pocs anys per falta de recursos bàsics.
La segona mesura és recuperar la gestió del territori des d’una perspectiva científica i no purament especulativa. Això implica donar suport al sector primari, als pagesos i als pastors, que són els autèntics jardiners del nostre paisatge i els únics capaços de mantenir els boscos nets i segurs.
La lliçó de Martí Boada és clara i no admet excuses. El temps de les paraules i de les promeses polítiques s’ha esgotat. Ara només queda espai per a l’acció decidida i per a assumir que el nostre estil de vida ha de canviar de manera radical si volem continuar habitant aquest territori.
Al cap i a la fi, la natura continuarà el seu camí amb nosaltres o sense nosaltres. La decisió de formar part del futur és exclusivament nostra i de les decisions que prenguem avui mateix.
