Per a moltes, el petó és la manifestació d’intimitat més natural, el gest definitiu per connectar. Per a d’altres, però, la humitat, la pressió o la proximitat poden generar una molèstia inesperada, que ens porta a preguntar-nos: quina és la raó oculta darrere d’aquesta reacció?
Pensar de forma automàtica que aquesta reticència és sinònim de fredor emocional és un error colossal que ens pot costar la connexió amb la nostra parella. La ciència té una solució que canviarà per sempre la manera com entenem l’afecte i les relacions.
Experts en psicologia coincideixen ara en una revelació viral: aquest desinterès no té res a veure amb la manca d’amor, sinó amb una major sensibilitat física als estímuls. La psicòloga Haemy Lee Masson, de la Universitat de Durham, i la investigadora Keren MacLennan, de la Universitat de Bath, han destapat un secret que moltes desconeixíem.
El seu estudi ha posat de manifest com la sensibilitat sensorial, l’ansietat relacionada amb el tacte i la previsibilitat del contacte modifiquen profundament l’experiència social. En adults autistes, aquests factors són particularment clau per entendre quins tipus de contacte resulten còmodes o, per contra, completament desagradables. (Sí, nosaltres també al·lucinem amb la complexitat del nostre cos).
La neurociència darrere del tacte: no tots els petons són iguals
Aquestes investigacions subratllen una veritat imprescindible: comprendre les preferències individuals és molt més útil que assumir que una menor recerca de contacte equival a una falta d’interès interpersonal. El cervell de cadascuna processa el tacte de manera única, i això ens porta a un truc per millorar les nostres relacions.
Un petó no és simplement “contacte físic” en general; té una firma sensorial i social diferent a altres gestos. La psicòloga Annett Schirmer, aleshores a la Universitat Xinesa de Hong Kong, i Ilona Croy, de la Universitat Tècnica de Dresden, van analitzar 161 participants. Van comparar diverses formes de contacte afectiu: abraçar, besar, sostenir, acariciar, estrènyer o recolzar-se sobre una altra persona.
La seva conclusió va ser reveladora: cada forma de contacte posseeix una identitat única. Els participants no se sentien igualment còmodes amb totes, ja que l’experiència depenia del tipus de contacte i de la proximitat amb l’altra persona. Això ens ajuda a entendre per què dues persones enamorades poden valorar els petons de maneres radicalment diferents.
Una pot trobar els petons reconfortants i buscar allargar-los, mentre que l’altra pot preferir abraçades, carícies o simplement estar a prop. La neurociència del tacte demostra que hi ha grans diferències individuals en com el cervell processa el contacte físic. Fins i tot dins del nostre sistema nerviós existeixen circuits especialitzats en l’anomenat tacte afectiu.
Una revisió liderada per la neurocientífica Rochelle Ackerley, de la Universitat d’Aix-Marsella, explica que determinades fibres nervioses responen especialment al contacte suau i social. Però atenció: no tot contacte afectiu ha de resultar necessàriament plaent. (Un detall que canvia la nostra perspectiva, oi?).
No totes les persones que eviten els petons tenen “hipersensibilitat sensorial”. Les preferències poden estar influïdes per un univers de factors, des d’experiències anteriors fins a la cultura o l’ansietat. La clau és entendre que el desig d’intimitat i el gaudi sensorial d’una forma concreta d’intimitat no són la mateixa cosa.
El risc que correm si no ho entenem ara
Això no significa que tota persona que evita els petons tingui “hipersensibilitat sensorial”. Les preferències poden estar influïdes per un ampli ventall de factors: experiències prèvies, el nostre estil d’afecció, la cultura, condicions neurodivergents, l’ansietat, les característiques de la relació o, simplement, el gust personal.
Tampoc hi ha evidència per diagnosticar personalitat, trauma o falta d’amor a partir d’aquesta conducta aïllada. La conclusió més rigorosa és sorprenentment senzilla: el desig d’intimitat i el gaudi sensorial d’una forma concreta d’intimitat no són exactament el mateix. Una persona pot estimar profundament una altra i, tot i així, processar certs estímuls físics amb una intensitat més gran.
Per això, abans d’interpretar el rebuig a un petó com un rebuig a la persona, ens cal una nova solució imprescindible. Podem preguntar quines formes de contacte sí que resulten agradables. En molts vincles, entendre aquesta diferència crucial pot evitar que una qüestió sensorial es converteixi en un conflicte emocional irreparable.
Aquest coneixement és un estalvi d’energia emocional i de malentesos que impactarà directament en la nostra qualitat de vida. Tenim l’oportunitat d’aplicar aquest truc avui mateix i transformar les nostres relacions. El secret és que una comunicació oberta és la clau per una intimitat plena i sense errors.
És el moment de trencar barreres i entendre que l’amor té mil formes de manifestar-se. I tu, ja sabies que hi havia tanta ciència darrere un simple petó?
