Entre les imatges que amb el pas dels anys han desaparegut dels espais públics hi ha les fonts que hem anomenat de xarrup, per la forma en què hom havia de veure l’aigua. Tal i com recorda Joaquim Verdaguer en el seu blog, funcionaven apretant un botó, situat a la part de dalt o a la de baix, i en funció del tipus, s’apretava amb el peu o amb la mà. S’han batejat amb el nom xarrup perquè l’aigua brollava cap amunt, i el xarrup era el so que feia la gent a l’empassar-se-la.
D’aquelles fonts en queden però, exemples, a molts patis d’escoles i, en certa forma, als hospitals, on hi ha instal·lacions similars a molts passadissos de planta per a permetre que malalts i visitants no tinguin la gola seca. Potser una de les més famoses de Terrassa i de les més conegudes era la que es trobava al Passeig del Comte d’Ègara, que després es va traslladar a una cantonada, a la placeta propera al pont, on avui hi ha l’entrada a les urgències de Mútua. Era molt utilitzada, per a veure i per a jugar. En realitat per a mullar als companys i fins i tot a la gent que passava.
Fonts de paret
Una de les modalitats de fonts urbanes són les adossades a la paret d’alguna façana o al peu d’un repartidor d’aigua. Moltes han desaparegut a conseqüència de les transformacions del paisatge urbà, del canvi d’antics immobles per nous edificis, però, sobretot, per la pèrdua de funcionalitat, quan l’aigua arribà a les aixetes de les cases.
Entre les que s’han perdut tenim una mostra a la font de la Font Vella cantonada amb el carrer del Passeig. La documentació que tenim avui ens diu que la van treure el 1943, curiosament, a petició de la seva propietària. Hom suposa que li devia fer més nosa que servei, perquè no hem d’oblidar que les fonts funcionen amb aigua, i que aquesta genera humitats.
