L’altre dia llegia, que el Diari de Terrassaentrava en Concurs de Creditors, el que segurament vol dir, a la recta final, per desaparèixer. El que fins ara ha estat l’únic referent com a diari, nascut en plena Dictadura, i adaptant-se més encertadament o no a cada etapa històrica que s’esdevenia, per tal de sobreviure. El Diari de Terrassa (fins no fa tant, Diario de Terrassa) ha tingut sempre a favor una cosa, que no és menor, no ha tingut competència, i d’aquesta forma s’ha anat introduint a la vida diària dels ciutadans i ciutadanes d’aquesta ciutat (al marge sempre de la seva major o menor qualitat), actuant com una mena de full de “cròniques”.
Present a qualsevol bar, a totes les entitats. Tothom sentia la necessitat de fer el mateix acte “a veure que diu el Diari, avui? A veure si surt algú que conec? Moltes vegades ha sortit el debat a la ciutat sobre la necessitat d’un diari propi, terrassenc, que surti de la iniciativa dels ciutadans d’una ciutat tan gran, amb una vida associativa important i amb tanta història al seu darrere.
Tots els projectes han quedat a mig camí? Per què? La resposta es mereix un altre article, segur (com a mínim). Per sort, ara farà 6 anys va començar una aventura, molt interessant i esperançadora, amb el periòdic Malarrassa, un projecte que neix de l’Associació Cultural Malarrassa, formada per persones de col·lectius diversos i que pertanyen a diferents àmbits de la vida associativa, cultural, sindical i política de la ciutat que aposta pel cooperativisme i l’Economia Social (que crec que hauria de ser l’alternativa de futur).
Malarrassa és un col·lectiu que aposta per promoure la transformació o realització social, a partir de la informació i la comunicació, l’anàlisi, estudi i intervenció en l’àmbit local. Encara queda un camí a recórrer, que no serà fàcil, ja que de moment surt com a periòdic quinzenal, però que espero avanci amb força com alternativa molt necessària.
És ben cert que, d’ençà que les Noves Tecnologies i el món digital van guanyar la batalla al paper, el món de la premsa escrita, viu o malviu com pot, intentant no desaparèixer del tot (aquesta guerra és cruel.) Jo des d’aquí vull fer una crida a què sense treure importància a una realitat com la digital i a l’acceptació de què hi ha d’haver mitjans d’informació digitals, també vull dir, que la premsa escrita no pot morir, com no pot morir el llibre imprès, perquè seria el final de tot! I ho diré. Clar i ben alt, sempre.
La Pandèmia ha posat en evidència moltes coses, que som molt més vulnerables del que ens pensavem, que ens queda molt per madurar com a societat en un món interdependent, on ens necessitem totes i tots, i on l’individualisme, no té futur, i que la ciència i la tècnica ha evolucionat moltíssim però con que no s’ha socialitzat , existeix una escletxa molt gran a la societat, tant a nivel de valors humans, com materials.
Aquí tenim la malaurada “escletxa digital” (que l’estem vivint ara, a les nostres carns, i que està evidenciant i fent créixer molt més encara, la desigualtat social. És per això que en aquests temps ,on governa la mentida, que circula molt més ràpid que la veritat, cal reivindicar projectes informatius forts i alternatius que puguin fer complir els drets que cada dia es vulneren a les cases de tothom. Dret a la Informació, a la Transparència, dret emergent a una Democràcia Participativa i Real, dret a la Seguretat Vital, dret a què ens tractin amb dignitat. I ara sería un bon momen per reivindicar aquest mitjà d’informació diari que Terrassa necessita des de ja fa massa temps.
Propi de la Ciutat, de tota la gent amb esperit emprenedor, participatiu, amb neguit cultural, de transformació social, de servei a la ciutadania i als drets humans. Sense intervenció de cap poder exterior, ni cap fons o capital amb altres interessos (que aquest pot ser, lamentablement el que passi en el futur).
Per això animo a la ciutadania terrassenca, oberta, plural, acollidora, cooperadora, amb ganes de recuperar els valors humans que el sistema ens ha robat, que s’animin i que intentem aquest esforç comú (entitats, associacions, protagonistes d’una vida social i cultural prou rica) que deixin de mirar-se el melic, perdin la por a tot (fins i tot al virus maleït) i aprofitem aquesta ocasió, per treballar i teixir una proposta de Diari per Terrassa, que ens sentim nostre, i a prop de la gent i no d’algú que especula amb els beneficis o amb la intenció d’influir sobre nosaltres per impedir que pensem i que actuem com a societat compromesa i valenta que necessita transformar aquesta societat. Malarrasa és un bon exemple, que cal seguir, cuidar i potenciar, però cal obrir el debat ciutadà, sense por… endavant….
Joan Tamayo Sala Advocat, activista dels DDHH, membre de l’Institut de Drets Humans de Catalunya, Espai Drets i Espai Humana.
