Aprovada definitivament el 5 d’octubre de 2022. Aquesta llei, que es fonamenta en els
principis de veritat, justícia, reparació i garantia de no repetició, reivindica expressament la
Transició i la defensa dels valors democràtics, i condemna per primera vegada el cop
militar de juliol de 1936 i la dictadura franquista.
Respecte a la veritat. -Declara el dret dels familiars i la societat a conèixer l’ocorregut.
L’Estat assumeix el lideratge en la cerca i identificació de desapareguts i l’impuls de les
exhumacions. Garanteix la preservació de documents i l’accés als arxius. Impulsa la
creació d’un banc nacional d’ADN de víctimes de la guerra i la dictadura. Recull un
reconeixement explícit del paper del moviment memorialista i crea una estructura estable
de participació a través del Consell de la Memòria Democràtica.
Respecte a la justícia. Declara la il·legalitat dels tribunals franquistes d’excepció i la
nul·litat de les seves sentències i posa en el centre de l’acció pública a les víctimes. Això
donarà lloc al dret a obtenir una declaració de reconeixement i reparació personal. Declara
el dret a la recerca de les violacions de drets humans de la guerra i la dictadura fins a la
promulgació de la Constitució de 1978. Impulsa la creació d’una Fiscalia de Sala de Drets
Humans i Memòria Democràtica en la Fiscalia General de l’Estat com a instrument de la
recerca.
Respecte a la reparació. Avança en la necessitat de realitzar una auditoria i un inventari
de béns confiscats i sancions econòmiques durant la Guerra Civil i la dictadura franquista.
S’inclouen dos nous supòsits d’adquisició de nacionalitat espanyola per als qui van sofrir
l’exili: els fills i filles, nascuts en l’exterior, d’espanyoles que van perdre la seva nacionalitat
per casar-se amb estrangers abans de 1978, i els fills i filles majors d’edat d’espanyols als
qui els va ser reconeguda la nacionalitat d’origen en virtut del dret d’opció.
Respecte al deure de memòria com a garantia de no repetició. Els contesos de
memòria s’han inclòs en els ensenyaments d’ESO i Batxillerat. Es fomentarà la recerca en
matèria de memòria democràtica. A més, la llei reconeix expressament el paper exercit per
les dones en la seva lluita per la conquesta de drets i llibertats que ocupen un lloc
transversal i singular al llarg de la norma. També estableix l’obligació de retirar vestigis
franquistes, disposa l’extinció de fundacions que facin apologia del franquisme o activitats
que suposin menyspreu i humiliació de la dignitat de les víctimes i estableix un règim
sancionador amb multes per a garantir el compliment de llei.
La norma estableix dos dies oficials de memòria: el 31 d’octubre, per al record i homenatge
a totes les víctimes, i el 8 de maig, per al record i homenatge de les víctimes de l’exili.
Finalment, inclou una regulació exhaustiva dels supòsits contraris a la memòria
democràtica, avança quant al patrimoni documental, regula els llocs de memòria i modifica
el règim jurídic del conjunt de la Vall dels Caiguts com a pas previ a la seva resignificació.
La Llei de Memòria aconsegueix fins a l’any 1978, any d’aprovació de la Constitució
Espanyola, però, com succeeix en altres normes autonòmiques, conté una disposició
addicional que permetrà la creació d’una Comissió d’experts que pugui investigar possibles
vulneracions de drets humans a persones que van lluitar per la llibertat i la democràcia des
de l’entrada en vigor de la Constitució fins a 1983.
Ara és el moment que els moviments memorialistes, a partir d’aquesta llei, articulem formes
que ens permetin arribar al màxim de llocs on existeixi referents clars al franquisme que
ens permeti actuar directament. La pròpia societat civil serà incapaç de ser protagonista en
el seu municipi d’actuacions contra aquests residus del franquisme. Allà on hi hagi un
emblema, un símbol, una placa, una tomba, una estàtua, hem d’actuar decididament sense
esperar el consentiment de qui sigui, ni ajuntaments, ni entitats. La denúncia a la fiscalia ha
de ser immediata. Cal netejar Espanya i Catalunya d’aquests signes que suposen una
humiliació per a les víctimes del cop d’estat, i en aquests moments és una humiliació per a
tots els que estem permanentment intentant avançar en els valors democràtics des de la
democràcia participativa.
Trobarem l’oposició que la dreta i els feixistes de VOX estan encoratjant amb el discurs de
la concòrdia. Mentre hi hagi només un republicà perdut en una cuneta o en la fossa
comuna d’un cementiri no podem cedir un mil·límetre. A més hauríem de potenciar els
canvis de noms de carrers recordant figures de la lluita contra el feixisme ( Lina Ódena,
general Vicente Rojo, etc) i víctimes locals del municipi que correspongui. Cal defensar la
Llei de la Memòria amb esperit de combat. Ve mals temps i dependrà de la nostra fermesa
de consciència antifeixista el resultat al carrer.
El feixisme ja és un fet a Espanya i a Europa. La crisi econòmica que s’està consolidant a
Europa, per l’absurda guerra d’Ucraïna, és el motor del creixement del feixisme militant i
sociològic en la nostra societat. Ja estan consolidats en els dos nivells constitucionals, de
l’Estat i de les comunitats autonòmiques, ara venen les municipals. L’administració local és
la més perillosa per a la influència del feixisme, perquè permet un populisme més pròxim al
ciutadà.
L’acte de VOX del 9 d’octubre passat a Madrid, ha presentat un projecte de consulta
popular, anomenat VIVA22, per a desmuntar allò que s’ha aprovat des de les majories
parlamentàries i que afecta les faules llançades per VOX en les xarxes socials i ho
argumenta fent-se els banderers de la democràcia popular. El feixisme espanyol se sent
abrigallat pels feixistes de Polònia, Giorgia Meloni (Itàlia), José Antonio Kast (Xile), Donald
Trump(elsEUA), Jeanine Áñez (Boilivia), Viktor Orban (hungría),Eduardo Verastegui (Mexic
o) i Álvaro Uribe (Colòmbia) que li han abrigallat en la seva nova posada en escena.
Espanya no sols té un problema amb VOX, també el té amb una part de la ciutadania que
no veuen el contingut feixista en els postulats racistes, homofobos, d’odi, contra el
feminisme militant al qual acusa de violència, contra les autonomies, contra l’educació
compartida entre homes i dones, contra els partits d’esquerres, contra els sindicats
democràtics, contra els memes, contra la migració pobra, contra les ajudes socials, per una
sanitat privada, contra les pensions, contra la cobertura per desocupació. El silenci de la
transició del 78. Ocultar el genocidi del cop d’estat.
Terrassa hauria de constituir una taula antifeixista integrada per totes les forces
democràtiques que es prestin per a establir programes d’informació i presa de consciència
de la societat civil. Fins ara hem mirat aquest fenomen del feixisme des de l’equidistància
passiva, és hora que sàpiguen que estem organitzats perquè ells sí que ho estan.
