MónTerrassa
Terrassa i la “societat del desconeixement”

Les ciutats de les dimensions de Terrassa, amb un entorn territorial industrial molt potent i una societat dinàmica, són i han de ser punta de llança de progrés. Alhora han d’esdevenir grans espais socials que no només siguin testimonis d’avantguarda de les tendències futures de la societat en general, sinó que es converteixin en espais proactius, capaços d’avançar-se o, si més no, de preveure el futur per poder competir en igualtat d’oportunitats amb les grans metròpolis, aportant també solucions als grans reptes globals. Cal que insistim, les vegades que siguin necessàries, per consolidar la idea que només un territori que aposti pel coneixement abordarà amb plenes garanties els desafiaments que se li presenten.

Xavier Roca, director de l’ESEIAAT de la UPC


En aquest sentit, el catedràtic de Filosofia Política de la Universitat del País Basc, Daniel Ineriarity, ha fet visible una de les moltes paradoxes del coneixement, íntimament relacionada amb el nostre segle XXI. Afirma Ineriarity que “el coneixement està vinculat a la confiança en la mateixa mesura que disminueix la possibilitat de comprovació personal. Amb l’increment del coneixement augmenta la dependència dels altres. Com més sabem col·lectivament, menys autosuficients som individualment.”


Què significa això? Quines conseqüències es desprenen darrere d’aquesta afirmació aparentment disruptiva? No havíem quedat que la recepta per al progrés i el benestar ésconstruir ciutats del coneixement? Crec que la resposta a aquesta aparent contradicció la trobem si llencem la mirada a un futur no gaire llunyà, a un futur que ja es demà mateix. De fet, estem veient diàriament com apareixen problemes socials, polítics, econòmics i de tot tipus que mai ens hauríem imaginat, en un context inèdit que ja poc té a veure amb les societats del segle XX; problemes de fons com ara la sostenibilitat de l’actual model econòmic i productiu, la viabilitat de l’espècie humana a la Terra, els canvis de comportament social deguts al desenvolupament vertiginós de les noves tecnologies, els límits de l’actual paradigma energètic, l’aparició de malalties que s’escampen exponencialment a causa de la facilitat que tenim per moure’ns d’una punta a l’altra del món, la revolució del mercat laboral amb professions que encara no coneixem però que ja s’intueixen, la consolidació de la Indústria 4.0 i la generalització de la robòtica a la indústria, la transformació dels models familiars i de relacions humanes, l’aparició de nous agents polítics, els canvis d’equilibris geopolítics mundials, etc.


Vull dir que tenim davant nostre un nou temps. Millor dit, vivim un nou temps que esdevé en quelcom radicalment diferent al que vàrem viure quan ens formàvem els que ara tenim responsabilitats a les institucions o als governs de la nostra societat. És a dir, elevant lleugerament la mirada, els canvis que ens esperen i que encara no podem ni imaginar ens converteixen en ignorants. Diu Daniel Ineriarity al seu darrer llibre “La sociedad del desconocimiento” que això no significa que no sabem res, però que “és necessari gestionar una constel·lació inèdita a la que s’entreveuran el saber i el no saber.”


Els descobriments científics i tecnològics que estan per arribar i que veurem, tocarem i utilitzarem ens poden convertir, sense que ens adonem, en el que ara pateixen els nostres ancians quan intenten gestionar els seus estalvis amb una entitat bancària. Quan la
computació quàntica es consolidi i s’estengui globalment veurem com els canvis d’hàbits, els productes i els serveis que han generat fins ara els últims avenços tecnològics es convertiran en simples jocs d’una llar d’infants.


Afirma el filòsof basc que “la intel·ligència d’una persona, d’una institució o d’una societat al seu conjunt no es mesura tant per la intel·ligència que té sinó per la relació entre aquesta intel·ligència i el tipus de problemes que ha de resoldre.” Terrassa, la tercera ciutat catalana, i cocapital del gran Vallès, està en condicions d’escometre els canvis tant extraordinaris que s’albiren i, fins i tot, de liderar les transformacions que li pertoquen com a gran ciutat. Tot això gràcies als múltiples actius amb que compta, que la posicionen amb un clar avantatge respected’altres territoris. Cal però, en molts aspectes, desaprendre i canviar els punts de vista per identificar amb prospectiva els problemes i poder així començar a dissenyar noves solucions als reptes que vindran. D’aquesta manera, si més no, sabrem que no sabem i, per tant, continuarem aprenent i generant coneixement, ininterrompudament.

Xavier Roca
Director de l’ESEIAAT de la UPC
Delegat del rector de la UPC a Terrassa

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa