Avui fa 10 anys dels fets. El rellotge corre implacable en el sentit que, en la promesa pública d’ un orgue com cal per a la catedral-basílica del Sant Esperit, massa cosa és encara a les beceroles. Aquell dia, el temple ens oferí –com a concert nadalenc– l’oratori “El Pessebre” de Pau Casals. A mig acte, el senyor bisbe de Terrassa pujà a l’estrada del temple, demanant als assistents que es giressin, mirant al cor. Allí, una gran pancarta proclamava un sentit “Gràcies, Joan”.

En Joan Casals i Clotet s’ho més que mereixia, després de 40 anys dorganista titular. Aprofitant l’avinentesa, el prelat es comprometé a cercar un “mecenes” per a liderar la reposició d’un orgue adient per a les condicions de la catedral. Ha plogut molt d’aleshores ençà. Argumentar que l’entorn social de tots els moments passats no és adient per afrontar-ho és oblit i desídia. És una excusa de mal pagador, sovint emprada de forma interessada i tèrbola. De temps n’ hi ha hagut amb escreix, quan “delegar” tampoc no costa tant. Si es deixa fer al poble, tot és tan senzill com obrir un compte “d’amics de l’ orgue”. Why not ? Al llarg d’aquesta dècada, he anat ampliant informacions sobre la causa. Amb ànim de refrescar la memòria.

Si més no , àdhuc en un paper de clara “mosca collonera”. O –com dic al títol– de “tecles torracollons”. Amb detalls com les que un feligrès (amb nom i cognoms concrets havia llegat –abans de morir– mès de 22.000 euros per a la fita o repte. Digui’s com es vulgui ! També que la comissió tripartida d’en en Casals, Jordi Figueras i Ramon Oranias havia suggerit l’opció catalana d’un orguener (Gerhard Grenzing o germans Blancafort). Ja hem vist a quin punt es troba l’entrellat… No cal afegir gaire comentaris més. Però personalment demano una autèntica “velocitat de creuer”.

Els Reis són a prop, de bell nou i jo torno a demanar-los el mateix, en forma de miracle, d’una vegada per totes. Qui espera, desespera ! Tant de temps podria no tenir perdó de Déu. Al concert nadalenc de 2017, el rector (Mossèn Fidel Catalán) anuncià que 2018 seria l’any que rematarien el projecte. De debò ? Cal simplificar i agilitar “gestions”. Insisteixo en la via que, només obrint un compte bancari i fent-lo públic, el tema avançaria sol. Apadrinar un tub per cinquanta euros (els particulars) i tres mil (les entitats) clouria un projecte tan somiat i necessari. L’exemple –ben proper en el temps– de l’orgue de la Mercè n’és un toc d’atenció.

Què més pot passar a hores d’ara ? De moment, ja m’espero el menysteniment i rebuig de la cúria per la meva persistència. No penso defallir, però, en l’intent de derribar una mena de “mur” metafòric totalment incomprensible. No pot ésser un tema tabú. La COVID19 tampoc no pot pas ésser ara un nou motiu de rentar-se les mans. Les prometences cal dur-les a terme. Si us plau, Déu meu, “res…, non verba !”. Al cap i a la fi, hi ha molta gent interessada en destinar partides importants dels seus estalvis en aquesta “batalla”. La litúrgia ho agrairà. Les pregàries incrementaran la seva qualitat… I la joia d’un macro.instrument emplenarà el cel de la vella i bella Ègara amb sons celestials… Fa quatre dies, una gran música professional em referia que la música dorgue crida i apropa la gent a tots els sagraments. Estic totalment dacord amb aquesta tesi.

Nou comentari