El passat 26 d’abril de 2026, cap a les 15.00 hores, la meva vida i la de la meva família van canviar per sempre. Aquell dia, el meu pare va morir a casa nostra a causa d’un xoc cardíac fulminant, després d’una situació de tensió extrema provocada per un conflicte veïnal que feia mesos que patíem.
La meva família porta vint-i-tres anys vivint en aquest domicili, i des de fa aproximadament un any, convivim amb uns veïns que viuen de lloguer al domicili contigu. Durant aquest temps, els problemes han estat constants: sorolls elevats, actituds incíviques i violentes, i una manca total de voluntat de convivència. Tals veïns, són una família procedent d’entorns conflictius i violents, els quals han decidit traslladar aquest tipus de conductes al nostre veïnat.
El dia dels fets els veïns havien instal·lat un karaoke a la terrassa, fet que fan tot sovint. El volum era altíssim, en un entorn envoltat d’habitatges, i repetim, no era ni molt menys la primera vegada. Tot i saber que molestaven tot el veïnat, mai han mostrat cap consideració. Poques setmanes després que s’instalessin vam decidir insonoritzar la paret del nostre menjador per tal de poder fer vida normal, sense èxit.
Per evitar un altre enfrontament directe, i inútil, el meu pare va trucar a la Policia Municipal. Quan els agents van arribar, no van donar massa importància a la situació, i ni tant sols comprovar de quin nivell de soroll estàvem parlant. Entenc que aquesta situació la deuen viure múltiples cops al dia, i al final acaben pensant que es tracta de conflictes menors, com quan els adults parlen de ‘’cosas de chiquillos’’, però ja que en aquest cas no es va tractar d’un assumpte menor, ja que ha acabat amb la mort del meu pare, estaria bé que les forces de seguretat rebin un recordatori sobre l’impacte que té la seva praxi a la vida de les persones, i sobretot, l’impacte de la seva mala praxis.
Durant aquella intervenció, un dels veïns va arribar a dir: “¿Y ahora qué tengo que hacer con este vecino, lo apuñalo?”. I quina va ser la resposta per part dels agents de seguretat us preguntareu? Inexistent: cap advertiment ferm, cap actuació, cap mesura preventiva. Silenci absolut. Uns segons després un dels agents va esmentar: ‘’Seguid pasándolo bien’’. Els agents van abandonar el domicili amb un somriure a la cara.
Lluny de reconduir la situació, la intervenció policial va tenir l’efecte contrari. Quan els agents van marxar, els veïns van actuar amb més impunitat, sortint a la terrassa per proferir amenaces com: “os vais a enterar”, “no sabéis con quién os estáis metiendo” o “la persona que tenga problemas conmigo que me lo diga a la cara, que le voy a dar de hostias”. I aquestes amenaces no eren envà, perquè per desgràcia, es tracta de persones que provenen d’entorns conflictius i violents, i no sols tenen voluntat de fer mal, sinó que a més compten amb la capacitat.
En vista de la gran injustícia viscuda, el meu pare va tornar a trucar a la Policia Municipal, denunciant no només els fets, sinó també la manca absoluta d’actuació anterior i la situació d’indefensió en què ens trobàvem. No va obtenir cap resposta. Pocs minuts després, el meu pare va caure fulminat a terra. Durant trenta minuts vam intentar reanimar-lo sense èxit.
Cal preguntar-se, davant d’aquests fets, quina és la funció real de la Policia Municipal si, davant d’una amenaça de violència explícita i una situació evident de conflicte, no actua ni protegeix les persones afectades. Quina falta ens fan aquests agents de seguretat a la ciutadania? Quina resposta s’espera de la ciutadania quan les vies institucionals fallen d’aquesta manera? I sobretot, quin futur ens espera a les persones que no solucionem els conflictes amb violència, davant els que sí que ho fan? Qui ens protegeix a nosaltres?
El meu pare era una persona sana, sense problemes cardíacs ni de tensió. Avui, la nostra família continua vivint al mateix domicili, hem de seguir suportant constantment el mateix soroll que va dur a la mort al meu pare, i ara a sobre, s’hi afegeixen les seves rialles. Una situació que, si ja era insuportable abans, ara és psicològicament devastadora.
Amb aquest escrit no només volem explicar el que ha passat. Volem que es conegui. Volem que s’assumeixin responsabilitats. I volem que aquesta situació tingui una solució. Perquè el que ha passat no es pot considerar normal. I no pot quedar sense resposta.
Mireia Dolcet
