Aquest dissabte, dia 18 de juliol, fa setanta anys de la inauguració de la Xemeneia Almirall. L’obra es va estrenar el 18 de juliol de 1956 i des d’aleshores s’ha convertit en un dels emblemes que tot dibuix de l’skyline de Terrassa ha de tenir i un record inesborrable del passat industrial de la ciutat. De fet, en els darrers anys, és un dels símbols més importants i característics de la cocapital vallesana, que en fa gala i els preserva malgrat la reurbanització dels antics vapors. N’és una mostra Sala i Badrinas, i ho serà pròximament la xemeneia de l’Industrial Freixa.
Amb una alçada de 63,25 metres i una escala helicoidal amb 217 graons de pedra artificial i 17 de ferro, la xemeneia situada a l’avinguda d’Àngel Sallent es calcula que té un pes d’unes 570 tones i una capacitat de tiratge de 10,9 tones de carbó per dia. Es va construir íntegrament amb totxos aplantillats de terra cuita vermella i dotada d’una escala de caragol exterior de ciment armat fins a una plataforma superior.
Fins fa ben poc l’autor d’aquesta meravella es desconeixia. Per això, Rosa Maria Masana Ribas va fer (i continua fent) una feina exhaustiva per recopilar el màxim de documentació sobre aquest element patrimonial. Perquè va ser el seu germà, Marià Masana Ribas qui en va ser el mestre d’obres, i qui amb l’ajuda del seu equip de paletes, va ampliar la bòbila de totxos de Francesc Almirall (1910). “Els nous forns i la xemeneia havien d’evacuar els fums produïts per la combustió de deu tones de carbó diàries”, recorda l’egarenca a MónTerrassa.
“En veure publicada una fotografia de la xemeneia Almirall acompanyada del text que afirmava que es desconeixia l’autoria de la majoria de les xemeneies industrials de Terrassa, vaig sentir la necessitat de recuperar aquella història familiar. A casa conservàvem el record de l’obra i diverses fotografies, però no els dibuixos que en Marià portava a la butxaca”, explica la Rosa Maria. Per això, parlant amb treballadors i familiars, i rebuscant per tot arreu ha anat confeccionant un arxiu amb tot el que s’ha dit o publicat de la bòbila Almirall.
En Marià era el segon fill d’una família de sis germans. “Ens portàvem divuit anys de diferència i, de ben jove, vaig viure la construcció de la xemeneia, molt a prop de casa”, apunta la Rosa Maria, que afegeix que “malauradament, va morir el 7 de juliol de 1960, amb només trenta-tres anys, a conseqüència d’un accident de motocicleta provocat per un munt de sorra a la carretera”. El seu llegat, però, restarà per sempre, perquè malgrat que el 1995 es va remodelar tota l’àrea que ocupava l’antiga fàbrica i es va derruir el complex de la bòbila, la xemeneia va romandre. Es va urbanitzar al seu voltant una plaça, i s’hi va construir un centre cívic i una àrea comercial. Avui la trobem situada a la plaça de l’Assemblea de Catalunya, al costat de l’avinguda Àngel Sallent, i sens dubte, un dels moments més bonics de veure-la és de nit, il·luminada.
Forma part del Rècord Guiness des del 1991
Però la Xemeneia Almirall no només és cosa del passat. Actualment, continua sent objecte d’admiració. De fet, aquest element patrimonial és reconegut arreu del món. Ho corrobora el fet que estigui inclosa dins del llistat de l’Official World Record Association, ONG reconeguda per la Unió Europea, com la xemeneia industrial amb escala de cargol més alta del món.
Com ens explica la Rosa Maria, l’abril de 1990 va arreplegar tota la documentació que disposava de la xemeneia i va preparar un dossier que va lliurar al Llibre dels Rècords Mundials Guiness. Uns mesos després, el 18 de setembre, mentre treballava com a infermera a Llagostera, va rebre la bona notícia: la candidatura havia estat homologada, i la Xemeneia Almirall havia estat acceptada com a nou rècord mundial. A l’edició publicada l’any 1991, ja apareixia acreditada com a tal, i d’això ja en fa trenta-sis anys.
Que la imatge de la xemeneia és icònica i captivadora ho demostra el fet que fos l’absoluta protagonista del Concurs fotogràfic impulsat des de la Delegació del Vallès dels Enginyers Industrials de Catalunya de l’any 2022. De les 48 imatges presentades al certamen, les tres guanyadores la tenien com a referència, ja fos en blanc i negre, de nit il·luminada o amb un espectacular sol dalt de l’agulla.
