Aquest títol configura el tancament d’un rodolí que alguns egarencs prou antics encara recorden. Crec que val la pena no deixar passar aquesta data del calendari com qualsevol altra… L’any 1809, Terrassa patí una gran epidèmia de pesta. Fou justament el dia de la Mare de Déu d’agost quan entrà a la vila la infecció. S’estengué fàcilment arran les seqüeles de la invasió napoleònica i la pobresa social de la gent, fent molts estralls. En aquell moment, Terrassa tenia uns tres mil habitants. Entre març i setembre, morí, si fa no fa, un terç de la població… El Consell de la vila acordà encomanar-se al sant, fent el vot de seguir-lo venerant, sine die, en la diada que li marca el calendari (tal dia con avui). Malgrat que el setze d’agost deixà de ser festiu fa uns quants anys, la catedral/basílica del Sant Esperit manté una missa –a les 9 del matí– on es duu a terme la renovació del vot de poble, amb l’encesa d’un emotiu ciri votiu.
El poble va creure que havia estat gràcies a Sant Roc, patró de Terrassa. De fet, ja s’hi havien encomanat dos segles abans (1589), en situació idèntica… I, alhora, l’any 1652, en una experiència prou semblant. Els historiadors fixen el primer d’aquests dos punts històrics com a moment d’inflexió per l’enlairament industrial i demogràfic de la vila… De fet, la primera màquina de filatura es va introduir el 1832. Un any més tard, la de vapor. El primer tren arribava a l’estació del Nord el 1856, provinent de Barcelona… I, quatre anys més tard, s’inaugurava el tram fins a la capital del Bages. És evident que aquesta mecanització contribuí, de manera decisiva, a arrelar una forta embranzida industrial de tot el Vallès. No endebades era eina fàcil per a transportar/exportar-ne la producció a altres punts de la geografia nacional.
De passada –pels qui desconeixen l’origen de l’avinguda Jacquard, a Terrassa– referiré que el teler que duu aquest nom és un artefacte mecànic inventat per Joseph Marie Jacquard, el primer any del mateix segle XIX. Emprava targetes perforades per aconseguir teixir la roba, seguint uns patrons.
Paral·lelament, es va produir una primera allau d’immigració, a la recerca de feina estable en la incipient indústria tèxtil de la contrada. Molts ciutadans provenien de l’entorn rural més immediat… Fins que, un segle més tard –concretament als volts de la dècada dels 60– ja podem referir-nos a l’arribada d’aquells qui el gran Paco Candel “batejà” com a “altres catalans”. Una definició amb una càrrega de profunditat fora de tot dubte.
La història és un marc que mai no podem perdre de vista. Mantenir tradicions no deixa d’ésser una manera perfecta d’avançar, fixar fites i recordar els orígens del que som i d’on venim. Estaré content si aquest article pot ajudar –un bri– alguns lectors a situar la cronologia i el sentit d’una de les nostres festes més reeixides. Llarga vida a tots plegats i que Sant Roc ens protegeixi, que bona falta ens fa. Al cap i a la fi, ben bé fa un any que arrosseguem la COVID19… I, pel que dedueixo, el més calent és a l’aigüera. Més d’un dirigent polític –a Madrid, Barcelona u on s’escaigui, però– passa de qualsevol referent amb qualsevol cosa que fa olor de rivets religiosos. Com a exemple del què afirmo…assenyalo l ‘Ada Colau, carregant-se l’ofici religiós de la festa major del cap i casal de Catalunya. Baliga-balaga! Fa palès que el seu fort certament no és pas la història.
